—Si al món existeixen coses tan increïbles com l’Home dels Illots, també poden existir coses aterridores...
—Nens que moren de fam, homes que maten les seves dones, fanàtics que fan esclatar bombes als mercats, indústries que s’enriqueixen amb les armes, països que organitzen guerres per fer negoci, genocidis sagnants, tribunals de justícia que lapiden persones innocents. El nostre món, malauradament, n’és ple de coses aterridores.

—És ben sabut que els essers mitològics habiten l’imaginari dels pobles d’arreu del món…
—Tal vegada sigui una feblesa humana, una necessitat ancestral, però la humanitat s’ha esmerçat a esbrinar els seus orígens i a narrar coherentment la incoherència i l’absurd de la seva existència. És la raó de ser dels mites i les religions, és l’embrió del nostre relat fantàstic i és comú a tots els temps i a totes les cultures.

—De l’Àrtic a la selva amazònica, de Nuuk, Groenlàndia, a Manaus, Brasil...
—Juli Verne escrivia sense sortir de França. Com a geògraf meticulós com era descrivia a la perfecció els llocs on viatjaven els personatges de les seves novel·les. Confesso que no hi he estat, però que he compartit minut a minut les descobertes dels indrets per on han passat els meus protagonistes i he assaborit les seves emocions. En els nostres temps encara queden territoris inhòspits, salvatges i fins un cert punt desconeguts. Racons de món on la naturalesa regna damunt de la civilització i que abans de morir m’agradaria visitar : l’àrtic i la selva amazònica.

—Indis, rius, pluges, malària, serps, aranyes verinoses... Com s’escriu l’aventura?
—Perseguint un objectiu i obstaculitzant contínuament el camí dels herois. Són els principis bàsics de l’aventura. Però no hi ha aventura sense camí inicàtic, sense descobriment d’un mateix, sense que els herois s’enfrontin als seus propis conflictes personals. I aquesta altra aventura íntima és la que he explorat de la mà de l’Otilia, en D.J. i l’Anarfiq. Els mosquits i les aranyes verinoses són excuses per mostrar les reaccions dels personatges.
Esmentes Víctor Hugo, Walter Scott, Lovecraft, alguns antropòlegs.....

En definitiva clàssics romàntics. Potser perquè és un novel.la d’amor, potser perquè beu d’aquelles lectures que alimentaren el meu imaginari juvenil i m’empenyeren a estudiar antropologia a la recerca d’aventures. Un desig que mai no vaig acomplir i que, ve’t aquí! Anys més tard faria possible a travès de la ficció.

—Fantasia ecologista? Thriller antropològic?
—Magnífics titulars per encapçalar un article. Hi afegiria només « comèdia satírica universitària » i potser « Aventura romàntica ».

—Si Olivia Wilt es fa periodista a la fi, podrà mantenir els seus principis?
—Ho tindrà difícil, però estic segura que ho intentarà. El periodisme exercit en llibertat és una de les garanties de la nostra democràcia. Esperem que les Olivies Wilt del nostre futur immediat no es malmetin.

—On són ara, per cert, Otília i D.J.?
—A Berlin, fent un tomb i saludant vells amics d’en D.J. Si jo tingués vint anys menys també me n’aniria a viure-hi.

—A la vida, com a la literatura: atzar o destí?
—Atzar pur i dur que acaba esdevenint el nostre destí i adquirint tal força que no gosem contrariar-lo per si de cas. Som víctimes del destí dels nostres atzars.

—I els teus referents personals i literaris?
—Sóc filla, malgrais mois, de la literatura russa i francesa. Vaig alimentar-me de Tolstoi, Balzac, Dostoieski, Stendhal, Cholojov i Flaubert i vaig viure plenament el boom de la literatura hispanoamericana de la mà de Cortázar, Borges, García Márquez i Vargas Llosa. De tots ells ha quedat Vargas Llosa, el narrador per excel.lencia. Em quedo amb ell i amb Torrente Ballester. Han estat uns gran mestres.

—Creació o ofici? Després d’anys d’escriure, què domina?
—A punt de complir els 25 anys de la publicació del meu primer llibre penso que tal vegada començo a tenir una amica d’ofici. Estic contenta perquè afortunadament no he perdut l’entusiasme i la il.lusió que acompanya a tot acte creatiu, però l’escriptura de quaranta cinc llibres, la feina de guionista, la tasca d’ensenyar a escriure guions i la humilitat de saber escoltar els altres m’han aportat un xic de saviesa, com al diable.

(Rayó, Bromera, 2010)