EL CLAN DE LA LLOBA

L'Anaïd es va despertar de sobte i va obrir els ulls. Havia sentit l'udol del llop, n'estava segura. No va poder continuar dormint i alguna cosa la va empènyer a llevar-se, un neguit, o potser la llum; hi havia massa llum per ser de nit.

En efecte, va obrir els finestrons i va comprovar que la lluna plena, majestuosa, coronava els cims. La va mirar una bona estona recolzada a la finestra. Feia una certa xafogor i es va relaxar deixant-se acariciar pels raigs de lluna. La nit, una nit primaveral neta de núvols, semblava en canvi tèrbola, enteranyinada. Des que la Selene va desaparèixer la llum va deixar d'il·luminar el dia i va matisar la nit amb la mateixa intensitat. Sense ella, sospirava sovint l'Anaïd, fins i tot la cúpula terrestre semblava bruta.

(Cap V, p. 62)


L'Anaïd s'estava tornant pàl·lida i s'arrapava al braç de la seva tieta per no caure. La sinceritat de la mirada d’horror dels ulls blaus de la nena no semblava producte del fingiment.

-Una...bruixa?

Ningú no ho va negar. L'Anaïd es va adreçar a la seva mestra.

-Has dit que sóc una ... bruixa?

La Gaia es va ratificar sense paraules, però l'Anaïd va negar amb el cap a una banda i l'altra.

-No és cert... És una broma...

Quatre parells d'ulls la van contemplar sense confirmar que es tractés de cap broma. L'Anaïd va fixar-se en els seus cabells esbullats, les seves túniques, va fer un cop d'ull al seu voltant copsant la força del cercle màgic que formaven i... ho va assimilar.

No era cap broma.

Era una bruixota.

Després, va caure rodona als braços de la seva tieta.

(Capítol V, p. 71)

* * *

CONTES DIVERTITS DE PIRATES

Un dia, la nau del pirata Almeida de Souza va recalar en un port per reposar-hi aigua i provisions, i els pirates i el seu capità van baixar a terra per gastar-se els diners que havien robat. Van entrar en una vella taverna, es van asseure en una taula i durant hores i hores van menjar com porcs i van beure com esponges. En fer-se de nit, estaven borratxos com una sopa i roncaven com morses. Ningú no va veure entrar un home amb un monocle a l'ull i un mocador brodat a la mà. Però el capità, en somnis, va sentir una veu amb accent anglès que li xiuxiuejava: El vostre segon dit, milord.

Quan Tallaorelles es va despertar de la borratxera, li feia mal tot i veia borrós. Li va semblar que els seus homes estaven seriosos i el miraven afligits, però no n'estava segur. Es va estirar... va voler ficar-se el dit al nas i... Horror! No tenia dit! No podia ser! Li havia desaparegut el dit de burxar-se el nas, el dit d'assenyalar...L'índex!

(De La maledicció de Sisdits, p. 30)

* * *

VOLS SER EL NÒVIO DE LA SEVA GERMANA?

L'Antonieta Vilapalana té un body board. Jo i el Pastanaga, no. La Sònia té un biquini blanc. Jo i el Pastanaga, no. L'Antonieta Vilaplana té una mare separada. Jo i el Pastanaga, no. La Sònia és una adolescent. Jo i el Pastanaga, no.

Jo i el Pastanaga hi estem d'acord. No hi ha res pitjor en aquest món que passar l'estiu amb una filla d'una separada i una adolescent. Si els teus pares se separen o ets adolescent, t'ho compren tot, tot el que demanes. Dius "M'agradaria..." i abans que hagis acabat de dir-ho ja tens un biquini blanc o un body board als peus del llit.

(Del capítol 4, Tonteries amb Majúscula, p. 51).

* * *

FRENA, CÀNDIDA, FRENA!

La primavera havia esclatat per als conductors d'autobusos, els repartidors de butà, els venedors d'enciclopèdies i les taquilleres de cine. Per als estudiants no existia la primavera, o si més no aquesta era la consigna de l'stablishment.

¿Per què la pitjor època del curs coincidia amb la millor època de l'any? Misteris del calendari escolar. Injustícia de les injustícies.

Però la primavera de la Càndida no era una conformista vergonyant que es resignés a ser considerada companyia non grata. Ben a l'inrevés tenia la barra de fer-se notar en tots moments i a tot arreu. Era omnipresent. Es manifestava en els tebis rajos de sol que li escalfaven la pell, en l'aroma de les maduixes amb nata que li feien salivera, en els colors dels aparadors de les botigues, en l'enveja dels vols charter a Honolulu, en el desig de quedar-se llevada fins tard i riure fins a agafar el singlot i, sobretot, en l'anhel de besar i ser besada.

Era una bogeria.

(Del capítol 14, La Primavera de la Càndida, p. 145)

* * *

MAURICI SERRELLSUAT

En Maurici havia sortit disparat com una fletxa i no es recordava d'on era el fre. Suava per aguantar l’equilibri i amb prou feines sabia on tenia el nas. Ho va saber de seguida, quan una pedrota antipàtica es va travar a la roda i la bicicleta es va estavellar.

En Maurici va sortir volant per damunt la bici i va aterrar de nassos. Es va pelar un genoll i el nas li va quedar com un pot de quètxup.

De seguida va arribar l’avi amb l’altra bici i va aplaudir.

-Sensacional, no havia vist mai una caiguda tan bona, sembla que practiquis.

En Maurici volia plorar. S'havia fet mal i volia plorar una mica, però no li sortia cap llàgrima. Ben pensat, havia sentit un ric-ric a l'estómac i unes pessigolles al clatell que més aviat li feien ganes de riure.

(p. 14)