Vaig néixer l'any 1958 a l'eixample de Barcelona, aleshores una ciutat més grisa que no pas ara. Era la gran de quatre germans i des de ben petita el meu joc preferit consistia a amagar-me sota la taula del menjador i empassar-me tots els llibres que arreplegava. Vaig tenir la sort d'heretar una bona biblioteca d'uns pares lectors. Gràcies a Richmal Crompton, Rudyard Kipling, E. Rice Burroughs, Jules Verne, Jack London, Pearls S. Buck i molts d'altres vaig descobrir que el món era gran, que els autors anglesos escrivien molt i que la imaginació no tenia límits. De la meva infantesa trio els llargs estius al Penedès. Allà vaig aprendre a nedar, a collir raïm i a anar en bicicleta mentre creixia i somniava en rus tot llegint Tolstoi i Dostoievski i sospirava en francès descobrint Flaubert i Stendhal. I recordo especialment els anys meravellosos del meu batxillerat a l'Institut experimental Joanot Martorell que em van obrir els ulls al manifest comunista, a la nova cançó i al realisme màgic de Cortázar i García Márquez. I mentre feia auto-stop per Europa o corria davant dels grisos demanant llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, llegia Vargas Llosa i Lawrence Durrell i dubtava entre estudiar periodisme, història o filologia.

Vaig acabar estudiant antropologia i dedicant-me uns anys després, amb entusiasme, a l'ensenyament de la llengua i la literatura en un institut de batxillerat. Però jo volia ser escriptora. Eren els anys vuitanta, m'havia instal·lat a viure a Sant Feliu de Llobregat i, ja hi havia democràcia. Jo era una llicenciada amb feina i no em calia dedicar les energies a cap lluita ni a cap examen, així doncs vaig posar fil a l'agulla i vaig començar a embastar històries. Vaig tenir sort o vaig ser tossuda i després de guanyar un parell de premis de relats em vaig tancar un estiu a la Cerdanya i vaig escriure tot d'un seguit una novel·la juvenil. L'Ostres tú, quin cacau! va sortir publicada el 1986 —el mateix dia que va néixer la meva filla gran— amb tan bona fortuna que va rebre el Premi de la Crítica Serra d'Or i va ser un èxit de vendes i un referent. En aquell moment es va considerar una novel·la fresca, humorística i transgressora i aquest va ser el tarannà que la crítica atribuiria a altres obres posteriors meves com La Revolta dels lactants (premi Folch i Torres 1986), Prohibit de ploure els dissabtes, Vols una cleca ben donada?, Frena, Càndida, Frena! o Esfuma't Gaudenci!. Això no treia que també conreés la fantasia amb llibres com La insòlita campanya, El ferry de les galàxies o L'Abel l'aventurer; el viatge d'aventures amb La nit dels arutams (premi Joaquim Ruyra 1989); o la literatura infantil per més petits amb obres molt llegides com El Maurici Serrellsuat, La sorprenent Sefa Seferina, La Filomena Ficalapota o la col·lecció del talp Eudald.

Tot i que sovint em demanen si hi ha una causa efecte entre el fet de ser mare i escriure per nens i joves he de reconèixer que no, que la meva vinculació amb la literatura juvenil i infantil és anterior al naixement dels meus fills Júlia (1986), Maurici (1989) i Víctor (1998), tot i que s'ha enriquit gràcies a les experiències viscudes amb tots tres.

Però tornem al 93. Aleshores, la meva activitat com a escriptora era tan intensa que vaig abandonar l'ensenyament a l'Institut per dedicar-me exclusivament a escriure. Havia fet un màster de guió perquè volia professionalitzar-me en aquest àmbit nou i apassionant, però m'equivocava pensant que els guions eren compatibles amb la literatura. Durant la dècada dels 90 vaig capbussar-me en el món del guionatge per a la televisió. Vaig tenir la sort de participar en el boom de la ficció pròpia i m'ho vaig passar molt bé escrivint un munt de sèries com el Pinnic, Poblenou, Secrets de Família, Nissaga de Poder, El Joc de viure, Homenots i moltes d'altres. El món de l'audiovisual em va fascinar per allò que té de viu, de creatiu i immediat, però també vaig descobrir que és més efímer que els llibres. Durant aquest temps vaig deixar de banda la literatura per nens i joves tot i que vaig reprendre la tasca docent bo i impartint tallers i màsters d'escriptura creativa de guions (UAB, UIMP, Abat Oliba). Fer classes sempre m'havia agradat i era un luxe poder ensenyar a crear històries. Al 99, culminant una dedicació de gairebé un lustre de lectures i viatges, vaig publicar una novel·la per a adults molt personal i molt llarga –Sin Invierno– on denunciava els perills del canvi climàtic i la globalització. I ja instal·lada al nou segle vaig sentir l'enyorança de tornar a escriure pels meus lectors predilectes, els nens, i vaig tornar al món de la literatura infantil de la mà del premi EDEBÉ 2002 amb un llibre molt estimat Vols ser el nòvio de la meva germana?

Des d'aleshores, els guions dels telefilms Valèria, Germanes de sang, La Dona de gel, Les filles de Mohamed o L'Atlàntida, o la sèrie Abuela de verano m'han deixat més temps i més espais mentals per a compaginar-los, aquest cop sí, amb la literatura i l'ensenyament de guions.

Després d'escriure Contes divertits de pirates, em vaig llançar al projecte ambiciós de crear una trilogia fantàstica de bruixes. La col·lecció de LA GUERRA DE LES BRUIXES, editada per EDEBÉ, amb El clan de la lloba, El desert del gel i La Maledicció d'Odi, amb molt bona acollida de traduccions i lectors, em va engrescar a viatjar pel món. L’èxit de les bruixes va ser una bona empenta per canviar de registre i traslladar al món de la literatura projectes de pel·lícules de televisió que tractaven sobre temes compromesos.

Vaig experimentar amb Paraules emmetzinades, un thriller sobre l’abús sexual infantil, i el resultat va ser la meva novel·la més premiada. Fins a l’actualitat ha rebut més de set premis entre els quals es compten el Premi Edebé juvenil, el de la Crítica Serra d’Or i sobretot el PREMIO NACIONAL DE LITERATURA, concedit pel Ministerio de Cultura.

Amb la novel·la per a adults: El fruit del baobab, vaig parlar de la mutilació genital femenina, un tema complicat i difícil de ser explicat que havia anat precedit d’una llarga investigació periodística. La satisfacció de poder parlar amb moltes dones i de poder debatre amb elles a clubs de lectura va compensar les dificultats del procès d’escriptura.

Aquests darrers anys he desenvolupat dues col·leccions infantils humorístiques, el Víctor Iubacuto (7 títols) i els set cavernícoles (4 títols) i he rebut el Premio Cervantes Chico, concedit per la ciutat d’Alcalà d’Henares a una trajectòria literària. Una compensació molt emotiva pels meus trenta anys de dedicació a la literatura juvenil i infantil.

Els nous llibres juvenils de la Càndida i Camins de Llibertat han vingut acompanyats del Premi Vaixell de Vapor que he aconseguit amb la novel·la La pel·lícula de la vida una obra sobre la pobresa infantil i els nous paradigmes de la crisi.

No m’avorreixo mai i entre els meus viatges, conferències, xerrades i coneixences penso que el món continua sent molt gran, que la imaginació no té límits i que els catalans podem escriure tant o més que els anglesos.