Va guanyar el Premi Joaquim Ruyra 1989 i, lògicament, es tracta de literatura juvenil. Una sàvia —entretinguda— barreja d'aventures, amors incipients i camaraderia, adobades amb moments d'humor distès i amb altres d'emotivitat explícita. Però el bon professional del gènere sap que ha d'aconseguir sobretot dues coses: sostenir la fràgil lectura de l'adolescent i facilitar la identificació del lector amb els protagonistes. Per sostenir-la, narra molt ordenadament —una casualitat i una temporalitat lineals— però fa transitar el lector per laberints embrollats que el duen de la curiositat a la sorpresa sense gaires moments de repòs. El camí pot ser complicat, però la senyalització ha de ser inequívoca. I per això també, per afavorir la identificació, es val de protagonistes de la mateixa edat dels lectors, de situacions estimulants perquè no és fàcil de viure-les —desitjades o temudes— en la vida real, i d'una moralitat positiva.

Maite Carranza és una bona professional i ha construït una bona novel·la de gènere. El que passa és que jo ja no tinc edat per a aquestes lectures. Perquè la literatura juvenil és una mica com els telefilms, que si hom arriba tard, sempre pot preguntar a la família qui és el dolent i pot obtenir una resposta precisa i instantània: el de les ulleres, per exemple. Però si ho pregunta del Quixot la perplexitat ens inunda: complexitat i qualitat, amb els anys, es fan indissociables. Com en la vida.

Per això de tota l'aventura que presideix Otília i els seus amics —un noiet esquimal i un capità de vaixell— que s'escarrassen per preservar el món de la fantasia de les urpes depredadores de la ciència, hi ha un personatge extraordinari: Iouq, l'esperit dels gels. És un personatge de la mitologia nòrdica que vol retornar al gel com una mena d'E. T. refinat i culte. I d'aquest personatge poc senyalitzat, Maite Carranza n'ha fet un personatge entranyable: autònom, sorneguer, patètic, bon camarada, feble i sòlid. El millor. Llàstima que no tingui adolescents a casa.

(Ramon Pla i Arxé: El País. "Quadern", 18 d'octubre de 1990, p. 7)

* * *

La maduresa formal de les últimes obres de Maite Carranza

Maite Carranza va dir en una ocasió que en escriure aquest llibre va defugir del plantejament ecologista, però és evident que no ha renunciat a adoptar una intenció en La nit dels arutams (premi Joaquim Ruyra 1989) de bons i de dolents que es debat entre la fantasia i la realitat, que es desenvolupa entre la fidelitat de diversos punts geogràfics en un recorregut que va des de l'Antàrtida al cor de la selva de l'Amazònia.

Carranza adopta també en el llibre la precisió històrica, sense caure en l'erudició malgrat que —no ho amaga— ha disposat d'una sòlida informació per part d'un especialista en antropologia cultural sobre el món dels jívaros, els quals tenen la creença que en un altre món viuen uns éssers, els arutams, que segons ells disposen de la mateixa dimensió que els éssers reals.

Els jívaros, ajudats per al·lucinògens, s'internen en el món d'aquests esperits i els utilitzen, és a dir, se n'apropien. Un arutam només es fa visible en el moment que el jívaro el fa seu, i, normalment, aquest arutam acompanyarà i protegirà el jívaro fins que mori.

Però uns dolents de bona jeia, ingenus i entranyables, antropòlegs especialistes en sistemes màgico-religiosos, pretendran caçar un d'aquests arutams per tal de demostrar al món científic que aquests éssers mitològics existeixen.

Els bons són una noia anglesa de 18 anys, un mariner, un nen esquimal i l'esperit dels gels, que pretenen salvar els éssers mitològics de les mans de l'antropòleg que vol estudiar-los. De tots aquests personatges, l'esperit del gel, l'Iouq, és qui Maite Carranza descriu gairebé acaronant-lo. Trobem en diferents paràgrafs que és com una columna de foc, una bola de boira, un àngel dúctil, una ombra benèfica, eteri i incandescent, de formes volubles, volàtil i brillant com un estel, de suavitat de mare, emet llum fluorescent, rostre amable, home de llum, imatge que enlluerna, i tot i que no parla, juga a escacs, a parxís i s'emborratxa.

Aquest esperit dels gels protegeix la comitiva i amb la telepatia orientada cap als arutams els convocarà per prevenir-los del perill de ser caçats pels científics. Hi ha un seguit de coincidències en cercle i topades civilitzades entre bons i dolents, fugint sempre de la caricatura malgrat que, amb caire més aviat distanciador pel recurs de l'humor, també hi trobem en aquelles exòtiques terres un episodi d'indis amb texans, ulleres de sol i bevent coca-cola que es transformen en indis amb vestit d'enciclopèdia en arribar els turistes i cobren els serveis amb xecs de viatge.

Una certa dosi d'escepticisme sobre el paper del científic en el món d'avui i d'ironia sobre el cruel sistema universitari d'oposicions es veu en les relacions divertides entre l'excèntric antropòleg i el seu ajudant, Wilfred, el becari, que finalment es quedarà amb els jívaros.

De fet, no serà només Wilfred que reorientarà la seva vida, també cadascun dels personatges han trobat noves motivacions en aquest viatge i fins i tot enmig de situacions extremes han descobert la tendresa.

Fa quatre anys, Maite Carranza, professora de literatura en un institut, publicava, després de reticències editorials, Ostres, tu, quin cacau!, adreçada als nois i noies dels darrers cursos d'EGB, la qual va tenir un bon èxit de lectors i guanyava el premi de la Crítica Serra d'Or. Aquell mateix any guanyaria el Josep Maria Folch i Torres amb La revolta dels lactants, amb una altra bona acollida entre els joves lectors.

La nit dels arutams —l'esperat premi Joaquim Ruyra de l'any passat per les circumstàncies que van envoltar el seu atorgament—, fins ara, orfe com estava d'editorial, no havia pogut ser editat. La nit dels arutams deixa també clar que l'autora ha assolit una maduresa formal, dosificant els efectes i aconseguint una novel·la ben acabada i arrodonida.

Una apassionant i apassionada aventura que Maite Carranza ens presenta narrada amb ritme vertiginós, com una exhalació fins i tot en els moments que descriuen un estat d'ànim. La rapidesa, que és una característica de l'autora, exigeix, això sí, que, per afavorir la comprensió total, el llibre ha de ser llegit amb molta atenció, sense perdre's ni un moment, Però la lectura de La nit dels arutams s'ho mereix.

(Andreu Sotorra: Avui. "Cultura", 28 de juliol de 1990, p. 6)