La novel·la Vestals de Roma (2017) d’Encarna Sant-Celoni i Verger, editada per la lleidatana Pagès, és una lliçó que contradiu amb rotunditat la fal·làcia que la literatura eròtica de dones és sempre menys cerebral que la produïda per mestres com Chorier (autor dels Diàlegs de Luisa Sigea) o el Sade de Juliette (Alexandrian 1990). Una fal·làcia que la britànica E. L. James ha actualitzat amb l’èxit editorial de les seues Cinquanta ombres de Gray (2011). Per això és important destacar aquesta novel·la de Sant-Celoni, la qual, per a variar en la temàtica, no manté una economia del desig encaminada a la satisfacció masculina — una constant del gènere eròtic escrit per dones (Ivonne Cuadra 2000:6). 

Ben al contrari, l’erotisme de Vestals de Roma esdevé d’una riquesa voluptuosa en cadascuna de les vivències que van conformant el complex mapa de relacions d’Eumàquia, la protagonista, i que adquireixen un caire polític en el context històric de la Roma imperial del segle I. Entre la diversitat sexual de la biografia dibuixada, la principal és la relació amb Herènnia, una verge consagrada a la deessa Vesta que, acusada d’impudícia, es veu condemnada a fugir i a respondre amb la seua vida contra la política interior de Domicià. Un fat per ser dona contra el qual Eumàquia també es rebel·la molt específicament, en la seua condició de propietària d’un lupanar de Tàrraco. En aquest sentit i en termes de Judith Butler (2002: 18), podem afirmar que el cos i la gestió de la carn són polítics, i que les normes reguladores de la sexualitat sempre l’han reglada en funció de l’imperatiu heterosexual. Per això, l’homoerotisme que les uneix esdevé una transgressió contra els límits materials i discursius del sexe establerts pel context sociopolític. I per això també, podríem emparentar la novel·la amb la tradició filosòfica del Marqués de Sade. La diferència és que, com assenyalà Simone de Beauvoir (2000:10), no es pot parlar del diví marqués sense fer referència a la pulsió criminal que desplega contra l’objecte eròtic i que es confon amb la lliure sobirania de l’individu. Res més lluny de la textura de l’erotisme de Sant-Celoni i de l’afirmació de la seua naturalesa hedonista. L’avidesa de sang d’Eumàquia no es tradueix en la execució de l’objecte eròtic, sinó en la complaença pel gaudi i en el menyspreu a l’amenaça constant de la mort. Per tant, a la pregunta de Beauvoir de si cal cremar Sade, una novel·la com aquesta esdevé un exemple brillant de les possibilitats de reinvenció del gènere. És a dir, tenint Sant-Celoni ja va sent hora de cremar el diví marqués.

(Anna Chover Lafarga. «Vestals de Roma», Lletra de dona en Centre de Recerca ADHUC—Teoria, Gènere, Sexualitat / Universitat de Barcelona, 2019.)
 

* * *

Vestals de Roma d'Encarna Sant-Celoni (Pagès) és un text narratiu i poètic que parla i interpel·la al lector des d'una aparent llunyania històrica: l'imperi romà del segle I. Entre la crema de Roma per Neró l'any 64, en què neix Eumàquia Fúlvia Crocina, la protagonista de la novel·la, i els regnats de l'emperador Vespasià i el seu fill Domicià. Amb les guerres, les intrigues i les lluites pel poder i el règim de terror que s'imposà sobre la població, entre la qual se situa la història d'Herènnia, una jove vestal romana condemnada a ser enterrada viva per haver violat unes dubtoses lleis ancestrals que imposaven la virginitat a les noies consagrades al temple de Vesta. Herènnia aconsegueix fugir de Roma i arribar a Tàrraco per morir en un ambient més dolç: es treu la vida en la magnífica casa d'Eumàquia, la seva amant i protectora.

Ser enterrada viva o com escapar-ne! Aquest és el nucli d'aquesta magnífica novel·la, que parla de la situació històrica de les dones en un miralleig constant entre els personatges històrics, més en segon pla, i els de ficció. El passat i el nostre present. Està dedicada a Cornèlia, enterrada viva per l'emperador Domicià l'any 91, l'any en què la protagonista, reafirma la seva llibertat per damunt de tradicions i voluntats. ¿Com no recordar la llegenda albanesa La llet de la mort que Marguerite Yourcenar va incloure a Contes orientals el 1938? En el conte de l'escriptora belga, una dona jove i plena de vida és enterrada viva, però tot i morta els seus pits alimenten durant mesos el seu fill. És capaç de donar vida. Un miracle. Sant-Celoni també s'empara de Yourcenar de qui pren uns versos de Foux per encapçalar la seva obra, al costat d'altres de Safo. Sens dubte hi ha una correntia d'aproximacions a un mateix tema: el sacrifici imposat a les dones, la no vida, les prohibicions, o millor dit, la prohibició, perquè trencar la virginitat es considerava incest. [Llegeix l'article sencer]

(Lluïsa Julià. Fragment de "Vestals de Roma", Núvol. El Digital de Cultura, 2 de juny del 2018 - enllaç)
 

* * *
 

Sí, ara, justament ara; quan tot és mancança,
quan l’únic cos dins del qual voldria arraulir-se
és l’introbable.”[1]

I

Eumàquia, la protagonista de Vestals de Roma d’Encarna Sant-Celoni, és un personatge definit per múltiples absències que la lectura ens deixa anar descobrint a colp de roda i viatge. És una dona de trenta anys que hagué de maurar als dotze, en la mateixa nit de noces d’un matrimoni acordat en la qual passa de puel·la a matrona; de mans de son pare, a les del seu marit, Màrius. Així ens ho conta la veu que narra:

“Eumàquia es va passar la meitat de la nit plorant, sense entendre res, i amb ganes, només de despertar i constatar que allò era un malson i que encara raïa als braços de Threpté, la seua dida; fins que va caure rendida dins d’un pou cada vegada més negre.[…] Amb el cos cruixit i un dolor punyent furgant-li les entranyes, Eumàquia es va sentir com si hagués envellit deu anys de colp: sense ser-ne del tot conscient, havia rebut la primera lliçó de maduresa. ” (Sant-Celoni 2017: 32)

La importància d’aquest episodi en el recorregut vital del personatge el marca com un altre principi del fi i inicia un laberint de pèrdues successives que la van condemnant “a haver de renunciar a una part d’ella mateixa” (pàg.25). D’aquesta summa d’absències Eumàquia esdevé una dona en fuita que emprèn un viatge descarnat cap als orígens de si mateixa. En el primer capítol, sabem que ha pres la decisió d’enfrontar-se amb el seu passat i tornar a l’escenari on tingué lloc, el principi del final. Així doncs, el temps en aquesta novel·la no frueix en sentit cronològic, sinó que es rebel·la, dintre de la metafísica borgiana (a la qual fa referència Anne Marie Dinesen al pròleg), com un seguit de camins que es bifurquen fins a l’infinit:

“Si fins ara les hores li han paregut cercles distrets de lluna vanament retinguts per cartres de pàmpols de figuera, en el moment present, amb la sensació de nit creada pel canelobre antropomorf, li semblen ombres de presències i absències que es sumen i es resten les unes a les altres sense respit, com capes d’ardència i inèrcia dipositades en un riu” (pàg. 70)

Un seguit de presències i absències que atresora també, en aqueix joc infinit, l’Eumàquia que no ha sigut, és a dir, les versions de si mateixa de les quals s’ha escapolit; principalment, la d’haver complert un destí de verge al temple de Vesta. I aquest podríem dir que és un dels temes vertebradors de la novel·la, el destí, o la lluita d’Eumàquia per conformar el seu en contraposició, especialment, al model de sa mare, Cornèlia Gaia, perfecta matrona i dipositària de la tradició romana en la novel·la. Al mateix temps, històricament, vestal condemnada a mort l’any 91 per l’emperador Domicià, a qui Sant-Celoni dedica el text.

És així com les trajectòries vitals de les dones, reals i fictícies, que protagonitzen la trama van creant cercles concèntrics, estels biogràfics que cal anar filant i construint durant la lectura. Així també, la mateixa Eumàquia es va configurant com a personatge entre els límits del “jo” i “l’altre”, en el sentit de Deleuze[2], és a dir, de l’alteritat com expressió de mons possibles. Ara bé, com també ocorre sovint en l’obra de Marguerite Duras, aquesta alteritat representa una exterioritat extrema, insondable, l’altra com l’absència d’ella mateixa, com el buit d’un objecte de desig que acaba emparentat amb la destrucció i la mort. Així és la textura del desig de Vestals de Roma, esgarrifadora i incisiva com el propi desig. [Llegeix l'article sencer]


(Anna Chover. Fragment de "Eumàquia, l’erotisme i la mort", Descriu, 18 de maig del 2018 - enllaç)
 

* * *
 

L’any 1985 l’escriptora de Tavernes de la Valldigna Encarna Sant-Celoni rebia el prestigiós Premi de Narrativa Joanot Martorell, que atorga l’Ajuntament de Gandia, per la novel·la Siamangorina (Vestals de Roma).

Trenta-tres anys més tard, i després d’haver conformat una obra sòlida en el camp de la novel·la, la narrativa breu, la poesia i fins i tot de la traducció literària, Encarna Sant-Celoni reedita en la col·lecció Lo Marraco, de l’editorial ilerdense Pagès editors, Vestals de Roma, una novel·la breu, intensa, carregada de sensualitat i de lirisme on el tractament del llenguatge és un dels principals protagonistes.

Sant-Celoni és una dona de fermes conviccions feministes que al llarg de la seua trajectòria com a ciutadana, com a activista cultural, com a escriptora i traductora, ha lluitat d’una manera permanent i decidida per visibilitzar l’aportació que les dones han fet a la societat i en especial a la cultura, reivindicant la seua obra i el lloc que es mereixen en la història de la literatura. L’any 2016 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va reconèixer la seua tasca, la seua dedicació, el seu esforç com a escriptora i com a lluitadora en la defensa de la igualtat de gèneres atorgant-li la Lletra Lila.

Aquesta preocupació pel paper que les dones han ocupat en la societat l’ha duta primer a prendre consciència i després a revoltar-se i lluitar amb totes les armes al seu abast per tal de revertir-lo. Una lluita, un interés que és present en tota la seua literatura i d’una manera especial en Vestals de Roma, un relat en el qual la seua protagonista, Eumàquia Fúlvia Crocina, una patrícia de la Hispània Citerior, ens mostra els diversos papers que la societat romana feia interpretar a les dones, segons la seua classe i condició.

Com a espectador privilegiat, el lector assistirà a diferents moments de la vida d’Eumàquia i serà testimoni de la seua relació amb el pare, el marit, la família, amb l’imperi. La novel·la, per una banda, és el relat d’un viatge temporal, el que va des de la infància a la maduresa de la protagonista, però també de diversos viatges geogràfics que la portaran de Diànum a Tàrraco, passant per Saetabis, Valentia, Sagúntum i Dertosa. Pel camí, Sant-Celoni ens explicarà detalladament aspectes dels usos i costums de la societat hispanoromana. Subratllant la situació de les dones que es troben sotmeses als capritxos d’un llarg escalafó de patriarques que arriba fins a l’emperador, homes que juguen amb elles i amb les seues vides com si foren simples objectes.

Eumàquia es rebel·la i busca la manera de viure sentint el menys possible el pes del poder patriarcal. La novel·la, marcadament historicista, està impregnada d’una gran sensualitat i erotisme que arriba a coprotagonitzar gran part del relat. En cada escena descrita hi ha força, intensitat, passió per la la bellesa, amor a la llibertat i una voluntat manifesta de gaudir amb intensitat dels petits i grans plaers que ens oferix la vida, que van des de la gastronomia fins al sexe.

(Manel Alonso. "Vestals de Roma", Diari Gran del Sobiranisme, 14 de maig del 2018)