[...] Des de la meua aproximació com a lectora, el llibre se'm presenta clarament com un poemari que reflexiona sobre l'amor, Aquesta paraula a la qual fa referència la primera part, arrantet d'una paraula, "l'anònima paraula que retens avarament". Però, si l'amor és la paraula i, en pronunciar-la, finalment, potser es pot capturar la realitat, la mar de la segona part, de la vall a la mar, és la corporificació de la paraula, la materialització de l'objecte amorós sobre el qual es projecta el propi desig: "mai un mot / tan paregut a la mar / vingué a obrir la clau / d'un nou poema".

La mar és generadora de vida com també ho pot ser l'amor. És un cos viu, una força que espenta, fin i tot, "un avalot / de vilanes follies" a l'indret on es fa possible tot un món encisador i suau, rítmic, ondulant, però inquietant alhora: com la mateixa mar. Paisatge i vivència grandiosa que es complementen amb el petit i delicat detall: ara és un "blanc de margarida"; ara "la poncella que esclata"; ara, "l'orquídia entebida".

Contradictòria, doncs, atraient i fetillera, el jo poètic introdueix el distanciament entre la passió i la raó resistint-se a l'entrega total. Perquè, participant en l'amor, també es participa de la por que pot conduir al suïcidi, a la pèrdua del propi jo. És això el que es recrea en bromera d'estiu, la tercera part, en què la paraula ja materialitzada es perfila i concreta encara més, en establir la relació directa amb l'altra persona, amb l'altre cos.

I, en tot aquest procés, s'arriba al distanciament últim, amb una mirada reposada i madura en la darrera part, a mena de descompte. Potser entre l'amor i la por sols resta l'oblit que es desitja a mitges, atés que el temps, amb el seu somriure "més que maliciós", provoca contínuament els records. Potser aquesta mirada reposada el que, en definitiva, ens comunica és la consciència "de la caducitat de tot". [...]

(Isabel Robles. Presentació d'arran de pantomina, Café Lisboa, València, 7 de maig de 1991)

* * *

"Tendresa, seducció i altres facetes de l'amor"

Cinquè llibre d'Encarna Sant-Celoni, arran de pantomima designa, al caire de les coses, un tipus de poesia breu predominantment amorosa i d'expressió hermètica, difícil, críptica i tot, on els versos apunten tota la seva tensió sobre significacions mínimes, de vegades fins i tot en un procés de descorporeïtzació del símbol que en fa variar la connotació en raó de simples jocs fonètics; aleshores, el motiu es redueix a una atenció microscòpica pels seus elements, amb un gust per la distorsió experimental, filtre en què la identitat gairebé es dissol. En aquest sentit, alguns són poemes purament situacionals, en què l'objecte, extern a un mateix, cobra més importància com a cosa observada a través del filtre lingüístic que com a símbol on l'autora pugui projectar, per exemple, les seves emocions d'una forma concreta. Altres vegades el jo (i el tu a qui s'adreça) pot aparèixer ja al costat dels components d'aquesta observació, però no tant com a part implicada, sinó desvinculat encara d'una interpretació unitària, per raó dels fragments. A tot això, cal afegir una atenció per l'immediat, pel temps contingut en la petita esfera de l'instant present, en comunió o estreta complicitat amb els mots, cosa que confegeix una poesia dura i una mica morbosa sobre la tendresa, la seducció i les facetes de l'amor eròtic, amb una bona dosi d'agosarament textual, donat que a la major part dels poemes adequa aquest discurs al joc estètic i l'experimentació.

(Xavier Canyada. Avui [Barcelona], 22 de juny de 1991)