Cal començar recordant el cèlebre sonet de Lope de Vega, aquell que diu: "Un soneto me manda hacer Violante / en mi vida me he visto en tal apretón...". A mi, la benvolguda Encarna em demana unes ratlles a manera de presentació del seu darrer llibre. I la meua opinió, és clar. Tanmateix, la petició de l'autora no em posa en destret, entre altres raons, perquè és per a mi un autèntic plaer encapçalar un treball tan valuós com el que, a hores d'ara, ens ofereix al voltant de la convivència familiar i de l'amor de mare que, sens dubte, és l'únic amb força perdurable i irreemplaçable.

Abans d'entrar en el tema vull fer menció d'una batalleta personal que he contat algunes voltes, però que mai no havia estat escrita. Ara ho faig i així quedarà constància impresa de com, quan i de quina manera vaig establir contacte epistolar i més endavant vaig conèixer personalment Encarna Sant-Celoni i Verger, escriptora que no ocupa el lloc que li correspon dintre del marc de les lletres catalanes. Mereix més. Tot arribarà. L'anècdota fa refertència al lliurament del premi Joanot Martorell que obtingué l'any 1985, a Gandia, amb l'obra Siamangorina. Quatre érem, els membres del jurat, i després d'un perllongat estira i arronsa vaig aconseguir que els altres companys vingueren al meu costat i participaren del meu entusiasme i, és clar, de la meravellosa literatura que, la fins aleshores desconeguda autora, havia escrit amb un ritme tan cadenciós que hom no podia distingir si allò que tenia entre les mans era prosa o poesia, tanta era la seua perfecció en tots els ordres de la literatura. D'aleshores ençà he cultivat l'amistat amb Encarna, m'he convertit en un incondicional seguidor —això que ara es diu 'fan'— de la seua obra. I aquí som.

Fet aquest exordi, vinc en parlar de la nova aportació santceloniana al món de la literatura, una aportació que cal rebre amb tota mena de felicitacions, ja que, fins on coneixem, mai no s'ha escrit un cant maternal tan emocionat, ferm i captivador com aquest que ha creat l'autora a hores d'ara i que prova, d'una manera fefaent, que un tema netament casolà pot assolir metes d'una grandesa paradigmàtica. No faré comparances, però sí que vull portar aquí un cas semblant en llengua castellana com ho és l'obra de Miguel Delibes titulada Señora de rojo sobre fondo gris, una excel·lent mostra de l'amor del marit envers l'esposa desapareguda. Les obres de Delibes i Encarna tenen com a cordó umbilical l'amor portat a uns extrems de tanta força emotiva que el lector se sent part integrant d'aqueixes famílies que han perdut un ésser tan pregonament estimat. Per a mi, personalment es tracta de dues obres cimeres cadascuna en la llengua que han estat escrites, una que, segons es diu i és cert, parlen més de tres-cent milions de persones, i l'altra que som una dotzena de milions els qui en fem ús i els qui hem de defensar-la dia a dia. La de Miguel Delibes ha tingut una gran difusió, la d'Encarna Sant-Celoni comença a caminar. I farà camí.

Possiblement, el lector haurà cregut trobar-se davant d'un treball netament autobiogràfic, influït, potser, per la dedicatòria amb què es troba només obrir el llibre: A ma mare; a qui, si no?... Res més lluny de la realitat. Encarna dedica el llibre a sa mare, i ho fa com a homenatge a tantes i tantes mestresses anònimes, els marits de les quals omplin tot l'espai de la llar, encara que són elles els autèntics timoners de les modestes naus ben calafatejades per la mà ferma de qui més sap de sofriments, la mare que lluita incansable per tal que les carències passen desapercebudes; que no troba ressó a la seua sensibilitat en el cor de l'espòs; que sols somriu quan qualsevol de les criatures que ha portat al món juga, canta o riu. Somriure no compartit, perquè al cap de l'home sempre està en formació, amenaçant, la tempesta de no haver tingut un fill mascle i desconeix, i no vol saber, si és ell o la dona qui en té la responsabilitat.

Cadascuna de les escenes del llibre, amb una riquesa immensa de locucions i frases fetes, té com a colofó una cobla popular que les resumeix i que palesa els coneixements de l'autora en el camp de la nostra cultura. Crida especialment l'atenció l'extraordinària coneixença del món agrícola, de les seues tasques, del sacrifici diari; cosa que Encarna ha anat esbrinant alhora que desempolsava els records, que semblaven clonats, de les veïnes i dels seus marits en les llargues hores de l'estiu a la porta de casa, entre salutacions dels vianants.

I pose fi a la meua intervenció a les pàgines d'aquesta cançó trista i suggeridora, agraint a l'escriptora el missatge d'amor imperible que ens fa arribar i que, en girar el darrer full del llibre, ens obliga a romandre amb el cor oprimit i, com diu l'autora en les paraules finals de la seua Siamangorina, l'emoció ens "va vencent mentre les llàgrimes condescendeixen a fluir, llenegant per les galtes i travessant un somriure". L'emoció que provoca el record de la protagonista, la paradigmàtica mare que, fins al darrer moment, demana que no es deixe de cantar. Que demana alegria.

(Bernat Capó. Pròleg del llibre, Benissa, abril 2001)
 

* * *
 

"Tot just abans del darrer viatge"

Els darrers mesos de vida d'una dona, contats en forma de monòleg apòcrif, és l'argument d'Al cor, la quimereta. Les emocions de tota una vida i, formalment, la recuperació del llenguatge oral són els seus principals trets.

L'arribada de la mort és i serà un dels temes més recurrents de la literatura. La desaparició incomprensible dels nostres semblants allibera en la condicó humana una desfermada descàrrega d'impotència i patiments. Els qui encara restem a la banda dels vius, quasi sempre guardem en la caixeta dels "no-oblits" converses, gestos i experiències compartides que calmen el suplici. Al cor, la quimereta és la preparació per a aquest llarg viatge que sempre toca fer. Una dona de mitjana edat viu els darrers mesos de vida amb els seus familiars més directes a la seua casa pairal. Abans del seu conscient traspàs, però, l'instint humà decideix endinsar-la en el passat per reviure els millors i pitjors moments de l'existència. Una situació potser massa corrent per carregar-hi el pes de la novel·la.

Aquesta narració entra sense contemplacions en qualsevol casa del nostre país per relatar-nos eixes històries senzilles que fan possible la nostra cultura. Ho fa a partir del monòleg silenciós, entonat per la veu subjectiva de la moribunda. Per la menuda cambra on roman passaran les seues filles i el seu home... i amb ells s'enceten les esperades retrospectives. Des dels records capritxosos descobrirem la personalitat dels éssers que l'han envoltat i la seua resignada forma d'entendre la vida... En aquestes descripcions el monòleg de la protagonista sovint no acaba de perfilar amb coherència els personatges, ja que recorre als tòpics més grapejats. Tot i això, allò que en l'argument no està molt encertat esdevé en l'aspecte formal el punt fort de la novel·la. L'autora ha fet una investigació acurada per recollir i posar en els papers nombroses frases fetes, locucions, dites i expressions de la nostra tradició oral. L'amor per la mare es transforma en una estima per la llengua, un homenatge necessari per mantenir-la sempre viva.

(Ricard Peris. El Temps [València], núm. 990, del 3 al 9 de juny de 2003)
 

* * *
 

Aquesta és una novel·la extraordinària per tres raons: perquè recupera una part de la història valenciana, perquè dignifica la vida de les dones i perquè conté un llenguatge realment admirable. Vegem-ho en detall. Encara que no és el vessant més important, començarem pel costat històric. El darrer llibre d'Encarna Sant-Celoni mostra als lectors aspectes d'una manera de viure que ha tendit a desaparéixer molt de pressa: la dels pobles agrícoles valencians entre 1940 i 1960. L'escriptora focalitza un poble valencià; però, com que el seu treball no es queda en la superfície anecdòtica, sinó que tonya i cava cap a l'ànima humana, el resultat és aplicable a la immensa majoria dels pobles valencians.

Els qui vàrem nàixer en aquelles dècades, gaudim (i a voltes patim) revivint el món de la infantesa. Complementàriament, els valencians que s'han criat en ambients urbans (que ja són els que predominen des de Vinaròs fins a Oriola) aprendran característiques socials i humanes d'una part tan important dels nostres predecessors com la dels qui vivien entorn dels fruits de la terra. Ben mirat, és possible que, des del punt de vista descrit, l'obra també interesse als antropòlegs i estudiants universitaris d'eixa disciplina.

Ara bé, l'aspecte psicològic predomina sobre el social. De fet, la novel·la és la història d'una dona que té una malaltia terminal i, mentre s'acosta a la mort, va recordant la seua vida. Els lectors trobaran una dona que, com la majoria de les valencianes nascudes en els anys vint, va treballar molt durant la seua vida (i des de l'adolescència mateixa); una dona plena de vida i d'alegria que els captivarà. Però la novel·lista també mostra la part difícil de la vida de la dona, com ara les relacions amb la família paterna i, sobretot, amb l'home. I no és que Gertrudis —així es diu la protagonista— no estimara el seu marit (i viceversa); és el fet que, en una societat dirigida i controlada pels hòmens, és inevitable que eixe domini tinga efectes negatius sobre la vida concreta de cada dona.

La part més impactant de l'obra és que Sant-Celoni mostra el domini de l'home sense odi ni ràbia, que és la manera més eficaç de canviar una situació social injusta. En efecte, els aspectes negatius d'una persona (i d'una societat) només es poden canviar des de dins i, encara, estimant-la; només així som capaços d'actuar de la manera més positiva i eficaç: mostrar un defecte d'una persona (o d'una societat) de tal manera que els dominants accepten que uns canvis determinats en el seu comportament no són únicament necessaris pel bé d'uns altres, sinó també beneficiosos per als dominants mateixos. Al capdavall, la vida sempre és més satisfactòria quan les relacions humanes s'assenten en la coordinació. Per altra banda, trobem la mateixa actitud en la llengua: la jove universitària no intenta mai adoctrinar sa mare, la qual, davant d'una filla tan conseqüent amb les seues idees com respectuosa amb ella, acabarà augmentant l'adhesió a l'ús social del valencià.

En eixa actuació de la nostra novel·lista hi ha tota una lliçó per al valencianisme revolucionari dels 60 i els 70: bàsicament, preteníem "transformar" la societat valenciana des de fora i tenint-li més mania que afecte. Per fortuna, una part de la joventut valencianista ja té un comportament diferent, i seria formidable que hi haguera interacció entre eixa joventut i els valencianistes antics que han madurat adequadament. Ben mirat, eixa és una altra raó que porta, els uns i els altres, al mateix resultat: a la conveniència de llegir Al cor, la quimereta. La veritat és que, si els valencians ja fórem un poble formal, eixa novel·la també seria un èxit de lectura entre les dones que ara tenen 60 anys o més, no debades les reflexions de Gertrudis els ajudarien en no pocs casos a interpretar més bé la seua vida.

Els punts de vista psicològic i social són els que adoptaran els lectors que llegiran la darrera novel·la d'Encarna Sant-Celoni, però no podem deixar de constatar que hi ha un vessant tan important com els dos anteriors: la llengua en què és escrit el llibre. En el preàmbul, l'autora justifica per què ha redactat la novel·la (que té la forma de monòleg de la protagonista) mirant de respectar la llengua col·loquial a fi que hi haja versemblança. En el resultat, però, no hi ha res a lamentar; al contrari, i això en tot: en el lèxic, en la fraseologia i fins en la sintaxi, en la qual es troben construccions ben positives i a penes conegudes. El llibre és una verificació empírica de l'afirmació que fem una part dels lingüistes: l'enorme valor que té el valencià col·loquial. La novel·la Al cor, la quimereta és una mostra palpable del fet que el coneixement del valencià tradicional permet arribar a una llengua culta tan genuïna i popular com diferenciada de la llengua dominant.

Cal fer notar que hi ha moltes paraules i expressions que no havia vist mai en la llengua escrita i que són ben naturals del parlar de Silla (com ara raonar a bonament, o escardussó). En eixes coincidències entre la Safor i l'Horta, hi ha una mostra més de l'afirmació que, en contra del que fan creure els qui es fixen només en anècdotes, els parlars valencians són profundament unitaris entre ells, i això de punta a punta del país: per cada diferència, hi han cent coincidències.

Certament, tenint en compte que l'autora no partia de propostes concretes, podem opinar que en tal o tal altre detall seria preferible la forma culta (com ara l'imperfet feia, contra fea), i també al revés (que en açò o en allò potser hauria sigut més adequada la forma viva, com ara mentres, en compte de mentre). Però les obres les hem de valorar mirant-ne el conjunt, i el conjunt diu que tots els professionals de la llengua (escriptors i correctors, lingüistes i docents) haurien de conéixer el llenguatge del llibre Al cor, la quimereta. Realment, si els valencians unim un amor profund per nosaltres mateixos i una actuació intel·ligent, és segur que anirem construint una societat cada dia més plena, més justa i més viva. Tant en el contingut com en la forma, Encarna Sant-Celoni ho ha aconseguit ací. I els altres valencianistes també podem reeixir si volem; tota persona i tot poble pot anar superant dificultats i adversitats si és constant i reflexiona per a conservar encerts i rectificar errors.

Ens trobem davant d'un treball ben fet i, per tant, els crítics literaris i els docents tenim l'obligació de contribuir a fer que el llibre arribe al públic general. Ben mirat, potser el valencianisme té en això un dels reptes importants: aconseguir que els nostres productes culturals bons, en compte de malviure i morir en la ignorància i l'oblit, arriben a la societat valenciana, en la qual han de fructificar.

(Abelard Saragossà. Llengua Nacional [Barcelona], núm. 48, 3r trimestre, setembre de 2004)
 

* * *

• Lluïsa Julià. "Tria personal: Al cor, la quimereta", Serra d'Or (Barcelona), núm. 530, febrer de 2004, pp. 70-71.
• Rosa Roig. "Encarna Sant Celoni, el cor de la quimera i les dones estimades", Diari La Veu, 2 de març de 2016.