Es tracta d'una obra clàssica de les narracions de caràcter orientalitzant que, tot al llarg del segle XVIII van triomfar a la França d'aleshores. Eixia a la llum arran de l'èxit, uns pocs anys abans, de la més coneguda "Les mil i una nits, contes àrabs". Ens movem enmig d'un ambient d'àmbit oriental amb tot de fets (alguns de versemblants i d'altres clarament meravellosos) que s'encadenen i formen centenars d'històries que mantenen l'interés del lector sempre.

Cal destacar la magnífica traducció d'Encarna Sant-Celoni. La traductora ha sabut transmetre en la traducció un registre català multidialectal (sobre una base valenciana), tot agafant els girs de la llengua que li aprofitaven per a aconseguir la màxima fidelitat a l'original.

Més o menys, l'argument de l'obra és el següent: un príncep d'un regne musulmà, cec i sense ganes de viure, escolta les històries que li va contant un jovençol assenyat que coneix mil i una fetes, mentre espera una improbable solució a la seua ceguesa. Les històries van encadenant-se les unes amb les altres, com en un joc de nines russes i es reprenen i es deixen a l'hora que en comencen de noves. Tot i amb això, en cap moment et despistes, perquè tot hi està molt ben travat.

A més a més de les històries, la traductora ens ha fornit d'un pròleg documentadíssim on ens podem il·lustrar d'on s'encabeix aquesta obra dins dels corrents orientalistes europeus del moment. També hi ha tot de notes a peu de pàgina que aclareixen les pròpies notes de l'original. Per acabar, hi ha, també, un glossari antroponímic, un altre de toponímic i un mapa per tal de situar-hi, geogràficament, tots els llocs on es desenvolupen les històries que acabem de llegir.

Un llibre que, tot i la seua extensió (quasi set-centes pàgines) no es fa gens pesat de llegir i manté l'interés en tot moment.

(Francesc Gascó. Blog A la taula i al llit, 9 d'abril de 2010 )

* * *

Hi ha llibres que, només llegir-ne el títol i veure'n la imatge de la coberta, obren l'apetit dels gustadors de les bones lletres. El detall de la il·lustració, les dues figures centrals de Dones d'Alguer a la seva cambra, d'Eugène Delacroix, "mil i un quarts d'hora", "contes tàrtars"… són imatges i paraules que se'ns enduen quasi d'esma cap a un univers literari exòtic i seductor, que exhalen aroma d'espècies asiàtiques i ens dibuixen escenaris propis de les mil i una nits. Així és; si accepteu aquesta invitació tan suggeridora, participareu en un d'aquells banquets literaris de delícies orientals amb què les dames i els senyors de la França del segle XVIII es regalaven. Estem, com s'endevina, davant d'una col·lecció de relats orientals a la francesa, una de les tantes que enlluernaren el públic del siècle des Lumières a l'ombra de l'èxit a escala europea de la traducció de Les mille et une nuits, contes arabes d'Antoine Galland (1646-1715), el model del gènere, el primer volum de la qual s'havia publicat a París, el 1704. Al contrari de Les mil i una nits, el recull de contes que aquí es presenta –amb un títol tan divertit com indicador de la pertinença a la nissaga– era fins ara desconegut als nostres verals, tant com el seu autor, Thomas Simon Gueullette (1683-1766), un magistrar parisenc lletraferit i típic representant de la burgesia il·lustrada de l'època, tot un personatge que val la pena descobrir. Poca broma, però, i congratulem-nos d'antuvi de tenir ara a l'abast aquesta traducció catalana d'un dels productes més reeixits de l'orientalisme europeu en el seu vessant literari, un clàssic del gènere; perquè, de tot aquest paradigma cultural tan important en l'Europa moderna, vigent des del segle XVII i fins a la segona meitat del segle XX, els habitans de les regions al sud dels Pirineus en van quedar exclosos. L'Espanya setcentista va bastir muralles i tancar portes a la penetració d'aquella mena de distraccions perilloses per a la moral catòlica i, així, mentre allà tothom qui podia gaudia amb les històries de Les mil i una nits i les seves seqüeles, aquí el tribunal de la Santa Inquisición segrestava qualsevol exemplar francès que enxampés dels Contes àrabs de Galland. A hores d'ara, qui tingui la idea, força estes entre nosaltres, que Les mil i una nits o altres reculls de contes orientals per l'estil, ja sigui procedents de les cultures d'origen o fets a Europa, són només contes innocents per a infants, plens de genis, fades, llànties meravelloses o catifes voladores a la faiçó de les adaptacions dels famosos cuentos de Calleja, que s'ho tregui del cap; tan sols cal que llegeixi els textos originals, i no les adaptacions, versions o succedanis diversos, per a adonar-se de què vull dir; però per a això, és clar, també fa falta que els textos originals siguin accessibles en traduccions fidedignes.

A l'Estat espanyol, la llengua i la cultura castellanes es van incorporar tard i malament a la festa de l'orientalisme europeu. La primera traducció 'completa' al castellà de Les mil i una nits de Galland va aparèixer el 1846 (anònima, i censurada), i la primera directa d'una edició àrab, el 1956, traduïda per Rafael Cansinos Asséns. La catalana, ai las!, i per les raons de tots conegudes, hi ha arribat ara, quan la festa ja és acabada i les llums es van apagant, perquè les minses engrunes que van poder recollir van ser unes poques adaptacions d'alguns contes de Les mil i una nits, a l'època de la Mancomunitat i la Segona República.

La primera traducció directa d'un original àrab de l'obra, la va publicar Edicions Proa el 1995, i encara no tenim cap traducció de Les mille et une nuits de Galland, que, a principis del segle XVIII, va emprar unes fonts originals molt singulars, manuscrites i orals, i per si mateixa és una obra d'autor. Però no ens fem mala sang, perquè hi comencem a treure el nas en un moment apassionant, quan un dels debats intel·lectuals més encesos de l'actualitat és precisament al voltant de la crítica a l'orientalisme modern, la percepció de l'alteritat i les construccions culturals; per tant, més que mai cal l'accés a les fonts que ens manquen per a poder participar-hi, ja que tots aquells que fins fa poc, a la literatura, a l'art o al cinema, van fabricar les imatges de l'Orient dels harems glamurosos, i els que donaven lliçons erudites sobre història, geografia, antropologia, religió, folklore, literatura i llengües dels pobles orientals, totòlegs de l'alteritat, són ara objectes d'estudi.

Ah!, i una curiositat: resulta que el llibre que aquí ens ocupa, aquests Contes tàrtars de Gueullette, la primera edició francesa dels quals es va publicar el 1715, va aconseguir una versió castellana molt abans que el llibre dels Contes àrabs de Galland; sí, la que, convenientment esporgada, va realitzar un membre de la institució eclesiàstica –com no podia ser d'altra manera, atesos els vents que bufaven a l'època–, un tal fray Miguel de Sequeiros del qual no en tinc més referències, i que es va publicar a Madrid el 1742, sense citar enlloc el nom de Thomas Gueullette com a autor. L'última reimpressió d'aquells Mil y un cuartos de hora, cuentos tártaros data de 1820 i d'aleshores ençà, que
jo sàpiga, no n'ha pas apareguda cap més, ni cap nova traducció castellana de l'obra de Gueullette.

Si, com he dit abans, encara no disposem d'una traducció catalana dels Contes de Galland i, des de 2008, ja en tenim una dels Contes de Gueullette, vet ací com novament –aquest cop en català–, el deixeble s'ha tornat a avançar al mestre, i monsieur Gueullette ha guanyat la partida a monsieur Galland. Tot plegat, pot semblar una anècdota més o menys graciosa, però vull remarcar que és gràcies a la iniciativa personal i a l'esforç de la traductora Encarna Sant-Celoni i Verger, i a l'aposta valenta i arriscada d'Editorial Moll en publicar-la que ara us la puc explicar.

Com sigui, oblideu-vos, si voleu, de tota aquesta garola prèvia i aventureu-vos a navegar per les pàgines d'aquesta edició dels Contes tàrtars amb la il·lusió d'assaborir-ne la lectura, que no en sortireu pas decebuts.

(Margarida Castells. "L'orientalisme entre nosaltres i les juguesques del destí", Lluc, núm. 878, octubre-desembre de 2011)

* * *

Tots hem sentit a parlar de Les mil i una nits. Es tracta d'un dels reculls de contes àrabs de l'Orient Mitjà més famosos de tota la història de les lletres, encara que sobretot va gaudir d'èxit i lectors durant els segles XVIII i XIX en les diverses versions europees que se'n van fer. Durant aquesta època va néixer l'interès per l'exotisme orientalitzant, que va consumar-se, de manera no gaire feliç, en les conquestes colonials del XIX. Possiblement, la versió més famosa de Les mil i una nits va ser la de Richard Francis Burton en anglès (no us perdeu les consideracions de Borges sobre el tema), de l'any 1885, encara que la primera de totes va ser en francès, derivada d'Antoine Galland, i publicada en dotze volums entre els anys 1704 i 1717 (el poeta català López-Picó farà les primeres versions catalanes sobre el text de Galland a principis del segle XX). A aquesta dèria per introduir el món d'Orient a Europa devem també aquests Mil i un quarts d'hora, contes tàrtars, recopilació de 1715 de Thomas Simon Gueullete, un jutge, dramaturg i erudit francès que també va ocupar-se d'aquestes delícies. Ara, Encarna Sant-Celoni i Verger ens dóna la versió catalana de la versió francesa dels contes tàrtars que va fer Gueullete, i el resultat, us ho asseguro, és tot un espectacle. Gueullete, que no sabia llengües orientals, va escriure una obra de contes exòtics i va vestir-la a la suposada manera dels tàrtars: l'autor va modificar tòpics narratius, esquemes, maneres i històries ja conegudes en la tradició, però ho va fer amb sobrada gràcia i alegria, la qual cosa confereix a la seva obra un gran atractiu. És evident que serà sempre llegida a l'ombra de la versió de Galland, però per si sola no li manquen encants i estímuls. Gueullete comença explicant la història de Xamseddín, un nen abandonat que es fa sastre, acaba cosint vestits pel serrall del rei i finalment es descobreix que és el fill expòsit del monarca, que el va foragitar de la cort quan va saber que un auguri vaticinava que seria mort a les seves mans. Xamseddín mata el rei en legítima defensa, sense saber quan ho fa que es tracta del seu pare, i així acaba sent coronat rei; però després, castigat per tots els mals, perd l'esposa, la llibertat i la vista. Quan recupera el tron, el metge Abú Bakr marxa a buscar-li remei, mentre ell dedica un quart d'hora de cada dia a parlar amb gents sàvies. El fill del metge, Ben Eridun, és obligat a contar-li cada dia una nova història en un sol quart d'hora, i són aquestes narracions les que constitueixen el nucli d'aquesta obra singular. Hi ha històries de tots els temes: d'aventures, morals, llegendàries, lleugerament eròtiques, incestuoses, de viatges i encanteris…, la imaginació de Ben Eridun és imparable, i la nostra atenció queda captivada, talment com la del rei cec Xamseddín. Són contes breus, que ens emporten a llocs llunyans i mítics, des d'Egipte fins a l'Índia o la Xina, en companyia de reis i de visirs, de cavalls meravellosos, d'homes que es disfressen de dones, de fades i genis bons i malignes. Trobem contes dins els contes, relats que emmarquen altres relats que inclouen dintre seu altres històries. Un dels temes preferits per Gueullete és el de la fatalitat, el del càstig a la desobediència als imperatius del llinatge o de la tradició, com si l'autor no pogués estar-se d'elevar un conte moral sobre les possibilitats d'elegir entre el bé i el mal en les nostre vides. La seva obra fa de molt bon llegir, sobretot per la qualitat plàstica, visual i sensual de la prosa, un estil àgil i desenfadat, trapella i irònic, pur segle XVIII francès, i que la traductora al català ha sabut transcriure de manera esplendorosa (ja és, sens dubte, un dels clàssics millor traduïts a la nostra llengua). Els Mil i un quarts d'hora, contes tàrtars és un llibre vertaderament excepcional, no inclou mil i una històries sinó tan sols alguna més del centenar, però aquestes ja ens basten per gaudir durant moltes hores d'aquest gran festí d'imaginació i llegendes. El rei Xamseddín tenia motius per sentir-se encantat.

(Melcior Comes. "Els mil i un quarts d'hora, contes tàrtars", Benzina: revista d'excepcions culturals, núm. 27, maig de 2008, p. 63)

* * *

L'editorial Moll ens sorprèn amb una magnífica edició d'una obra ben singular: Els mil i un quarts d'hora. Contes tàrtars, de Thomas Simon Gueullette, traduïda i comentada per Encarna Sant-Celoni. Gueullette va publicar el llibre a París el 1715, i es va reeditar diverses vegades durant el segle XVIII. La seua confecció responia a una moda literària enlluernada per la tradició oral asiàtica i l'orientalisme, arran de la publicació a França de les Mille et Une Nuits, d'Antoni Galland, i els Mile et Un Jours, de François Pétis.

El patró és el mateix: un narrador extern comença un relat, i després cedeix la veu a un personatge que pren el relleu —Xarhazad en el primer cas, Ben Eridun als Quarts—, amb les seues pròpies històries, establint així un joc narratiu encadenat i autoalimentat. Com en el cas de les Alfu laila wa laila (literalment "mil nits i una nit"), un personatge d'origen humil es veu immers en una situació compromesa dins l'entorn del mateix rei, amb perill de perdre la vida. Per salvar-la, inicia l'explicació d'una sèrie de relats que deixa inacabats, per tal de continuar-los al dia següent, i amb els quals diverteix al rei i aconsegueix sobreviure. Els contes abasten un espai immens —quasi tota Àsia—, i provenen d'una tradició oral vastíssima i molt antiga. Segurament aquestes històries varen assolir tanta popularitat arreu d'Europa gràcies al seu exotisme.

Sant-Celoni aporta una sèrie de complements molt valuosos: una introducció/estudi crític que, com hem dit, resulta quasi tan interessant com la narració en si. Manté les notes a peu de pàgina originals de Gueullette, però les esmena i amplia en molts casos. Un cop conclosa la rondalla de rondalles, disposem d'un glossari antroponímic, un de toponímic, i fins i tot un mapa d'Àsia a doble pàgina en què se situen moltes de les ciutats i regions citades al text. L'edició de Moll, a més, incorpora reproduccions de les dotze il·lustracions de l'edició de 1715. Tot plegat, 689 pàgines de viatge sense maletes.

(Joan Manuel Matoses. Espai del llibre, núm. 10)