–Que poques persones hi ha del caràcter d'aqueixos dos comerciants! —va dir, llavors, Xamseddín—. L'avarícia i l'interès sempre han regulat gairebé totes les passions humanes i dividit les famílies més unides. Però tals vicis no han de ser mai els d'un monarca; envileix el seu rang quan, lliurat a inclinacions sòrdides, no sap fer, oportunament, liberalitats dignes d'ell i ha de tornar a recordar que, si Déu posa tantes riqueses a la seua disposició, és només per recompensar el mèrit i la virtut, i per ajudar els desventurats.

–Senyor –el va interrompre Ben Eridun, permeteu que, tocant a això, referesca a vostra majestat una aventura molt curta, però ben singular.

Aventura de Harun Arraixid i dels dos pobres de Bagdad

El sobirà comanador dels creients, Harun Arraixid, s'estava un dia en una finestra del seu palau que donava a la plaça de Bagdad, quan fou apercebut per dos súbdits que demanaven almoina. Un d'ells es posà a cridar:

–Benaurat aquell a qui Déu bé fa!
Mentre que l'altre deia en veu alta:
–Benaurat aquell de qui s'apiada el califa!

LXXII QUART D'HORA

Els crits d'aquells dos pobres arribaren a oïda d'aquell gran monarca, el qual, immediatament, els féu distribuir dos pans: un pa blanc, per al que invocava el califa, i un pa negre, per al que dipositava la seua confiança només en Déu. El pa blanc era força petit, i el pobre que el rebé no pogué veure sense enveja que el company en tenia un que, per bé que negre, era quatre vegades més gran. Li va proposar intercanviar-los i, havent trobat el company d'una humor molt acomodatícia, bescanviaren els pans i es retiraren, cadascú a sa casa. El posseïdor del pa negre es burlava dins d’ell de la ximpleria de l'altre; però aquest darrer es va quedar ben sorprés quan, en anar a partir el pa blanc que havia rebut a barata de donar gust al company, hi descobrí cent sequins d'or, pels quals continuà lloant Déu, que el treia, així, de la misèria.

L'endemà, el que havia rebut del rei el pa blanc acudí sota la mateixa finestra i, no volent pas rebre una pitança igual de minsa que la de la vespra, va cridar amb totes les forces:

-Benaurat aquell a qui Déu bé fa!

El califa es va estranyar d'oir aquella veu i, havent-lo fet comparéixer davant d'ell, li va preguntar per quina raó aquella vegada s'adreçava a Déu i no a ell, com havia fet la vespra, i què havia fet amb el pa blanc.

–Senyor –li va dir aquell miserable–, l'he bescanviat pel del meu company, a qui Déu havia donat una ració més gran que a mi.

El califa, en aquell moment, no pogué guardar-se d'alçar els ulls al cel i de lloar la Divina Providència.

–És bo encomanar-se als prínceps i a les gents poderoses –va dir llavors–, però qui diposita la seua confiança només en Déu sempre fa una millor elecció.

Aleshores va donar parellament cent sequins d'or a aquell pobre i el va enviar ben content a casa.

–Que certa és aqueixa moral! –va exclamar Xamseddín–… Reis de la terra!, vosaltres que us enorgulliu d'un títol de tan poca durada i que us considereu gegants per comparació als vostres súbdits!, pareu esment que, si bé el vostre cap és d'or, els vostres peus són de fang i argila, i que un sol buf del Sobirà Creador de tots els éssers pot capgirar totes les vostres vanitats!... Us considereu immortals i en veritat no reconeixeu el seu poder més que en el terrible instant en què l'àngel de la mort es disposa a conduir-vos davant del sobirà tribunal on tots serem iguals…

Això és el que vull provar-te amb una història bastant singular.

Aventura d’Iskandar, contada per Xamseddín

Un dia que el gran Iskandar anava de cacera per descansar de les fatigues diàries, va empaitar un cérvol amb tanta ardència que, sense adonar-se'n, es va trobar a soles i força allunyat dels cortesans: després de perdre de vista la bèstia, havia errat de tal manera pel bosc que havia anat a parar a un lloc completament desconegut amb tot l'aspecte d'haver estat antany un cementeri. En efecte, hi va distingir un home que arrenglava i desarrenglava un gran munt de calaveres com si hi hagués quelcom de transcendència a cercar-hi. Iskandar li parlà diverses vegades i, no sols no va rebre'n cap resposta, sinó que l'home fins i tot va fingir no haver-lo vist ni sentit, i va continuar la seua tasca com si res. Aquella falta d'educació va ofendre el gran monarca.

–Què estàs fent amb tanta cura? –li va preguntar, en to colèric.

–El que faig és buscar els ossos de ton pare i els del meu –va replicar l'home–, però hi ha tanta igualtat entre ells que no sabria distingir-los.

Aleshores l'home va desaparéixer i va deixar Iskandar en una gran confusió sobre la vanitat que tenia de creure's quasi tan poderós com Déu.

(D'Els mil i un quarts d'hora, de Thomas Simon Gueullette. Fragment publicat al suplement Bellver del Diario de Mallorca, 7 de febrer de 2008)