"Dèria i fal·lera": una lectura impressionista

'Dèria' o idea obsessiva. 'Fal·lera' o inclinació envers una persona que obliga a estar-hi contínuament obsedida. Aquesta 'obstinada frisança' del títol d'Encarna —que no anomena l'objecte (l'amor, la passió, l'atracció i el desig) sinó l'estat mental i físic, turmentat i feliç alhora, que aquest objecte provoca— marca els límits d'aquesta aventura o malaltia amorosa en el seu punt àlgid, closa ja en la quarta part del llibre i condemnada al record en la darrera.

Fóra, doncs, aquest recull el recorregut de totes les fases d'aquesta passió: la voluntat d'interioritzar el desig a través del pensament insòmnic; la consciència de la força d'aquest desig que demana d'entrar en aquest estat deriós, quan diu "endanya'm d'un colp el cor"; l'entrada ritual ancestral de l'AMAR per la mirada amarada de mar (Tirant) i del GEST, que és més poderós que les paraules (Ausiàs), perquè és actiu i sap què vol. I l'autora remarca la importància d'aquesta saviesa a través d'una cita amorosa ascètica de Raimon lo Foll: "l'amic no pot oblidar, perquè no pot ignorar".

La passió en cursa arriba al seu punt mòrbid en un seguit de poemes molt sensuals on predomina la necessitat imperiosa del tacte: tocar l'objecte estimat que produeix la fal·lera, gaudir les diferències dels cos i d'identitat que s'uneixen en la imatge d'una senyera, i el repic constant d'expressions dèrmiques ("a les palpes", "a les palpentes"), que es consuma en el matís infinitessimal del polsim de la papallona agafada entre els dits.

En aquesta tercera part del llibre, en què comença la inflexió cap a la solitud, la partida, ens hi trobem una imatge molt suggeridora i clàssica alhora, que és la de la garsa solitària (Roís de Corella), però que Encarna transforma en una de més encomanadora encara, perquè ens diu que l'arbre que acull l'au desolada no té nom: aquest arbre anònim, negat, insignificant, inexistent, que sent el jo des de la distància.

El dolor pren ressons bíblics —"creues la vall"—, però, en arribar a la nau de l'església, "esberles les fustes"; és a dir, la puixança d'aquest amor perdut ha aconseguit carregar-se tots els segles d'ostracisme i misogínia, l'olor de carn socarrada de les fogueres inquisidores.

Aquesta experiència dolorosa i alliberadora la fa tornar sobre ella mateixa: assaboreix ara (estoicament?) la solitud de l'amor sobre el seu propi cos i, en un poema breu i ple de sensitivitat, es complau en ella a través del record de l'amiga.

Més tard, vindrà el comiat definitiu, sense mots, a la gavatxa, mentre dorm l'amiga, d'esquitllentes: les claus personals de l'estimada han anat recorrent els poemes i les fisures, les cites d'autors compartits, el gris blauverd dels iris i de la mar nòrdica identificats, la neu i el gesmiler ple de secrets, d'intimitats, el violoncel i el fagot, i ara es concentren en el sotto voce del comiat. S'ha acabat la passió.

La imatge de la consumació d'una cigarreta ens abaixa als inferns grecs on el ca Cèrver guarda zelós el record d'eixa experiència: "L'amor, amb les mans a les butxaques, reposa sobre una banderola botijosa".

Aquest llibre tan personal ens mostra unes constants que caracteritzen el saber fer de l'autora: la seua intensitat aclaparadora en els sentiments i les emocions; l'observació minuciosa, gairebé maniàtica, de cada reacció a l'estímul de l'amor; la sensualitat reconcentrada del cos, sobretot del tacte, eixa presència física i palpable d'objectes i de persones que se'ns imposa des del primer poema, i l'estima per la llengua, la preocupació i l'estudi formal que es manifesta en un seguit de recursos (joc de paraules malabars, paral·lelismes, similcadències...), però sobretot en la tria lèxica: mots recuperats de la tribu de la Valldigna i de la pròpia diacronia (envides, botijós, ataüllar, espigolar, nuus, orxella, fímbries, birbar, recruar, insomniar, joguejar...) que fan que Encarna siga Encarna. I també en el seu particularisme de dona, en l'ús tan personal que fa del gènere: milanta, la dolor, la sabor, cigarreta, les llimagues... que embolcallen tot el llibre en una intensa olor violeta.

(Maria Fullana. Presentació de Dèria i fal·lera, Casa de la Dona, València, 11 d'abril de 1997)