Mots preliminars de Lluïsa Julià
 

Només mots de felicitació poden acompanyar aquest volum que presen ta el desig femení escrit per mà de dona en tota l'amplitud cronològica d'un segle de poesia catalana. Cal salvar tota mena d'entrebancs i cal generositat; la que ha tingut Encarna Sant-Celoni, poeta al seu torn, per realitzar una cosa tan senzilla i tan difícil, alhora. Perquè reunir els distints poemes no hauria de ser una feina gaire feixuga, més enllà de fer-se amb els volums de les múltiples tries possibles abans de la selecció final. En canvi, el pròleg que precedeix la tria deixa constància de les dificultats de tal propòsit, tot i ser una cultura en què abunden les antologies, els recitals i els festivals poètics.
 

Descarrega't els mots preliminars de Lluïsa Julià.
 

* * *
 

Pròleg de l'autora

Quan el teu llavi ardit posa en mi la besada,
l'animeta em tremola feliç.
MERCÈ SALA
 

"És obvi que el sexe no ens deixa indiferents", diu Enric Sòria en el pròleg de Directe al gra. Dotze històries eròtiques, "i per això tampoc és tan estrany que qualsevol incitació a parlar-ne, o a disfrutar-lo més o menys vicàriament per mitjà de l'art, acostume a suscitar aquella barreja de nerviosisme i expectació tan pròpia dels afers temptadors" [2006]. Així és. Des que el món és món hi ha hagut una mena de fascinació per tot allò que duga l'etiqueta d'eròtic, malgrat la condemna que hi ha pesat a sobre. L'erotisme atrau com un imant a la crida del qual ningú no es pot resistir; ens enlaira i ens abisma, alhora, en un deliciós sojorn on la fantasia obri els pastells del desig i ens aboca a l'encisador joc del goig i la seducció –de la crida de la carn–, i ho fa a despit o per mor dels tabús estètics, religiosos o morals que es deleixen per dissimular-lo o disfressar-lo amb eufemismes de tot tipus.
 

Descarrega't el pròleg de l'autora
 

* * *
 

Ahir tingué lloc a Palma un acte de desgreuge per a la poesia en majúscules, que és el mateix que dir: per a la poesia feta per dones (i no necessàriament feta per a dones): la presentació de la sensacional antologia que s'ha tret de la màniga l'escriptora valenciana Encarna Sant-Celoni i que tingué l'encert de publicar Arola Editors.

No hi ha, veritablement, gaire ocasions per a celebrar l'aparició d'un llibre, d'un bon llibre de poesia (cosa que no significa que no s'editen poemaris constantment), però molts d'ells no assoleixen aquest to únic i diferenciador que ens prometen sota els llums de neó del guardó que sovint mostren coma reclam... Per sort, Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona no passà pel sedàs de cap premi, ni per la urgència de cap projecte que calgués justificar a data fixa..., i això significa que estem al davant d'una antologia artesana, d'aqueixes fetes com en un temps, amb molta paciència i molt d'amor. Però també tenim entre les mans un projecte ple de vida que vessa per cada cantó un desig de reivindicació de la poesia femenina en clau universal.

El primer que hi trobem (o el darrer) és una relació de la bibliografia consultada per l'autora, amb la quantitat d'autores representades, que palesen -pel seu nombre- com de lluny som de la normalitat a què la nostra societat hauria d'estar acostumada... I és que, amb les poques excepcions de les tries o seleccions fetes només per dones, la major part en recullen un nombre ben reduït, gairebé representatiu (per aquell que no diguen que no n'hi ha cap...), cosa que, ben a l'inrevés, el que demostra és la poca perspectiva o una escassa voluntat per a llegir-les i voler-les rescatar de l'oblit on la literatura universal les ha anat deixant.

La poesia feta per dones (recordem-ho, no es tracta de cap literatura feta "per a" dones), tant pel que fa a la qualitat com al nombre d'autores està, ara mateix i des de fa molts anys, a un nivell que no pot ser deixat de costat sense que ens sentim sorpresos per una manca de criteri selectiu i de rigorositat en l'elaboració dels respectius llistats. En tot cas, aquesta obra, EID, constitueix una oportunitat magnífica perquè qualsevol lector puga navegar sense riscs innecessaris per una mostra simbòlica de pràcticament totes les dones que han conreat el gènere poètic en el recentment superat segle vint i primeries del vint-i-u.

Organitzar i classificar tanta informació, tants poemes, haurà estat ben complex per a l'antologadora, però se n'ha sortit i amb tota dignitat: sota tres apartats altament suggeridors (Ígnies, Tèrries, Hídries), resseguim les passes d'aquestes dones i les relacions, complexes, riquíssimes, amb les paraules i amb el seu cos... I és que, si hi ha una lliçó que la poesia masculina hauria d'aprendre, és la de l'autenticitat i la naturalitat amb què la poesia femenina fa front a la realitat del seu cos, de la manera com l'empra, fins i tot com a matèria d'inspiració: elles mateixes esdevenen les cendres o el fang amb el qual obraran els seus poemes, i la seua presència és sovint quasi respirable. No podem deixar d'admirar les belles il·lustracions de Maria Montes, amb colors de foc, d'aigua i de terra, que acompanyen a la perfecció totes i tantes paraules. I si, a més amés, sabem que els beneficis d'aquest bell projecte seran per a l'associació de Barcelona Tamaia. Dones contra la violència, encara n'admirarem més l'oportunitat i la necessitat.

Seria ben complex establir una síntesi, ni tan sols temàtica, pel llarg laberint que esdevé aquest passeig poètic; però, saltant tots els abismes que cadascuna de les generacions porta amb elles, sí que podem endevinar-hi una estètica, en el profund que comparteixen, i una sensibilitat que les fa continuar endavant en la seua veu poètica, malgrat totes les portes tan sovint tancades i tapiades.

En definitiva, hom pot escollir mirar a un altre costat, però cap dona no pot abandonar el camí de la poesia, de la creació literària: el seu destí és fixar un camí de pedra per on transitaran les i els futurs lectors en la nostra llengua, uns lectors que –desitgem–mai no hauran de copsar dolorosament com la poesia continuava essent un dels molts espais limitats per a la veu en femení..., i que esperem que gaudiran, com es mereixen, de les seues mirades i dels seus cabells al vent.

(Alfons Navarret. "Eròtiques i despentinades", Diari de Balears. Suplement de Cultura, núm. 487, 19 de març de 2011)