És un llibre amb vocació assagística i també és una obra de creació pels nombrosos fragments traduïts per Contijoch i per les introduccions a cada capítol inspirades en la tragèdia grega. El cor, el corifeu, les estrofes, les antístrofes, Electra, Cassandra, Ifigènia… ens endinsen en la mirada de l'autora: irònica, tendra, àcida i balsàmica, vulgar i sublim.

(Teresa Pous. "Llibre de llibres", Avui, 11 de gener de 2006)

* * *

En el seu plantejament Josefa Contijoch parteix de la tantàlica idea de donar forma a 615 veus de dones del passat segle XX. En aquesta tria no imperen valors programàtics, ideològics o de gènere literari: l'ordenació en busca a través dels temes pròpiament literaris, que esdevenen així, al temps que la literatura i delectació, reflexió sobre la condició humana. L'ardit triat per aquesta carassa literària que hi dóna forma és l'estructura de l'antiga tragèdia grega. Així, cada apartat del llibre, tracti d'adolescència, ciència, religió, literatura, pàtria, o qualsevol altre tema, ve precedit d'una reflexió on l'autora deixa la seva empremta, tot oferint-nos la seva particular visió respecte a allò que hi llegirem a posteriori. I aquesta reflexió l'articula en les veus del corifeu, el cor i les estrofes que ironitzen i resumeixen l'actitud de Josefa Contijoch; i ho fan en un llenguatge que em sembla una veritable troballa, j que tot partint de la grandiloqüència dels vellíssims discursos grecs, hi contraposa un corrosiu llenguatge irònic i desmitificador, completament actual, a voltes col·loquial i vulgar, que dóna un gir i un impuls engrescador a la cultura.

(Dolors Miquel. "Dones a la recerca del seu lloc", El País, 15 de desembre de 2005)

* * *

Josefa Contijoch, al seu molt bon llibre Les vacants, engresca una coral anàrquica, o bacanal esvalotada, de més de sis-centes dones, la gran majoria del segle XX. I així, aquestes, gràcies a la ve baixa, sense deixar de ser bacants o seguidores de Bacus dominades per les passions sensuals, passen a ser també vacants que, és clar, vaquen (que no ve pas de vaca), o sigui, no van ocupades, i per això poden pensar i escriure. I ho fan amb un trencadís de dissertacions al voltant de totes les matèries imaginables. Com bé hi ve a dir Contijoch, del conjunt de veus, en sorgeix una antimelodia informe i rica, i aquest discurs fragmentat, o monòleg intermitent, conforma una epopeia de l'existència viscuda en femení. El resultat de la tria de Contijoch –compassat per un text seu, força patafísic, que parodia la tragèdia grega– supera feliçment la linealitat de la convenció llibresca: el lector hi pot passar pàgines endavant i endarrere, i anar picant d'ací i d'allà, en una gimnàstica mental, o dansa subjectiva de l'intel·lecte, que no té normes ni cap finalitat i que no s'atura mai. Aquesta partitura bàquica sempre podrà ser llegida i rellegida per tothom.

(Carles Hac Mor. "Orgia tumultuosa", Avui, 14 de desembre de 2005)