Els dies infinits s'emmarca en la temàtica de la memòria, tan present en la literatura dels darrers deus anys. En aquest cas, és la història dels records de dues dones catalanes del segle XX.

Els dies infinits és un relat contemporani de dues formes de vida en accelerat procés de desaparició. Dues vides entortolligades pel segle, per la seva condició de dones, i per la veu de dues narradores omniscients que no les abandonen al llarg del relat.

La novel·la traça dos camins biogràfics fortament marcats per la diferència de l'estatus econòmic. Mimí Rosquesalbes pertany a la ruralia del món pairal. La Maria Recolons és una filla del lumpenproletariat que amb vuit anys ja és una treballadora de fàbrica. L'una podrà recordar més que l'altra. De fet sabem molts detalls de la Mimí —dona que farà un bon maridatge— que no pas la Maria, que és una representant de la veu dels sense veu, una dona més que forma part del fossar dels oblits. El relat de la Mimí es construeix des del detall que produeix la feina d'una llengua frondosa. En canvi, el retrat de la Maria —que no sap llegir, ni escriure— és de contingut minimalista i traçat amb flaixos esquemàtics.

[…] La novel·la és una pel·lícula del segle i de la vida. Està narrada amb flash-back, és a dir, del present al passat per tornar al present, i esdevé una cinta de casset que grava, esborra i torna a gravar. És com una tirallonga de plànols intermitents que configuren el fil narratiu de la vida de dues dones a través del segle, on el record serveix per trobar la veritat despullada que esbocina i fereix.

[…] Contijoch creu que la literatura està fragmentada, i per això ens trobem davant d'un relat fet a pessics i robant temps a la falta de temps. La novel·la pretén narrar la fragmentació d'unes vides, a les quals podem accedir a través de la totalitat del conjunt.

(Adrià Chavarria. "Filles de la vida", Avui, 4 d'octubre de 2001)