L'actual poesia femenina es dirigeix vers la senzillesa d'expressió i s'insereix en la intimitat quotidiana de la veu poètica: la simbiosi de vida i creació. El predomini de la subjectivitat en el llenguatge poètic fa dir a la poeta i lingüista canadenca Nicole Brossard que ella escriu a partir de «les bouches qui sont pleines d'affinité»; el concepte de les boques afins, segons Brossard, és necessari perquè és una forma d'imaginar un nou món semàntic i simbòlic. I des d'aquesta òptica està concebut Les lentes il·lusions de Josefa Contijoch, llibre que ha obtingut el V Premi de Poesia Màrius Torres –convocat per l'Ajuntament de Lleida en col·laboració amb la Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, i atorgat per un jurat de luxe compost per Joan Margarit, Margalida Pons, Jaume Pont, Carme Riera i Pere Rovira.

L'afinitat amb una poeta més jove, però de pregona veu, es manifesta volgudament a «5 tankas i 3 poemes a Maria-Mercè Marçal (1952-1998) In memoriam»; és també volgut el record, com denota la «Tanka 7» dedicada a les integrants del Comitè d'Escriptores del Pen que «vam viure juntes la presència i l'absència de Maria-Mercè Marçal»; la pèrdua és equivalent a «l'exili de flames». Alhora hi ha referències a la poeta desapareguda als tres últims poemes, sens dubte, els millors del llibre («Al meu pare», «Insomni» i «Perquè teu és el regne i el poder»).

Poemes escrits al llarg de més de trenta anys i ordenats de forma cronològica conformen les il·lusions, sobretot amoroses, els miratges en què l'ésser humà projecta incansable, contumaç, un cop i un altre el desig de viure i d'estimar, malgrat el desencís, així el poema 46 «[…] esperar al mig de l'espera / (no es pot saquejar el cor / com si fos un fortí) / […] tocar el voraviu / d'allò que no té nom / i et salva». Es constata que amb el pas del temps les coses poden esdevenir pitjors, així l'autora fa el seu lema de Sánchez-Ferlosio, que encapçala el poema 50, i el fa servir per formar els primers dos versos «Vindran anys més dolents / i ens tornarem més cecs […]». El poema que dóna títol al poemari defineix les lentes il·lusions com pesades, arrossegades i deficitàries; hi ha, doncs, un regust decebedor al llarg del llibre, tret que, tot i que menys evident, ja es detectava en els anteriors poemaris, especialment a Ales intactes (1996), cosa que també es fa evident a la darrera novel·la de l'escriptora: Els dies infinits, publicada així mateix el 2001.

Contijoch sembla subscriure que tot escriptor és un missatger i ha de donar els missatges, com a mínim, a la societat del seu temps, i a la manera del seu temps; és per això que el gust pel cinema i la tècnica cinematogràfica hi són presents. La poeta apel·la a la ironia en molts dels poemes, i fa servir diferents registres de llenguatge, per exemple, a «Poemes d'amor», «Minuet del record», «Vertiginoses hores» i «iceberg»: «En la fredor de la gelera / renoi quin mar de glaç glaçat […]».

Que no s'enganyi, però, qui llegeixi; perquè aquest poemari és una mena de miratge, paraula que apareix més d'un pic; per exemple, el poema 11 finalitza amb un «mai no dura el miratge». I és així que amb un ritme molt intens en alguns poemes com «Pol·len primaveral», «El riu» i «L'estany» —aquests dos últims una mica a la manera de Clementina Arderiu— la poeta amb mà ferma ens condueix al desencís més descarnat on «només romandrà la rosa» d'un Ronsard fa molts anys befat. [...]"

(Neus Aguado. "Al·legoria d'un miratge", Transversal, núm. 16, 2001)

* * *

Tendresa, solituds, pèrdues que s'esberlen en absències (l'amor, el pas del temps, Maria-Mercè Marçal…), exilis, configuren els darrers poemes de la Josefa Contijoch.

Escrits en un interval temporal de trenta anys són una mostra més del solatge de la veu poètica que parla. És un poemari ple de citacions, Ungaretti, Pavese, Vivien, Simone Weil,…, on moltes vegades elles convoquen l'alfa i omega de la manifestació del poema que llegirem tot seguit. Si Maria-Mercè Marçal obria el pròleg de l'anterior poemari, Les ales intactes, aquí bressola en forma d'homenatge un paper molt destacat. En concret, cinc tankas i tres poemes esdevenen el magma del record contra l'oblit de la poeta enyorada que aviat farà tres anys que ens va deixar.

Les lentes il·lusions són el recorregut a través d'un temps viscut, que en aquest cas es manifesta de manera fluïda, sense gaires contratemps. Hi ha el dol del pas del temps, però des de la serenor, sabent-se que és l'únic que roman. Potser la millor mostra de l'enginy poètic de Contijoch es mostra en el darrer poema que inclou el llibre. En ell es liba una part del ritual de l'oració cristiana, i amb la paraula s'exalça el poder i el regne del sense nom. Ple de simbologia evangèlica, el fill de l'home voldria allunyar-se del malson del calze de la sang i de l'orfenesa en l'exili de la creu, però sap que haurà d'actuar en les vespres del regne de la llum.

Si per a Lluís Solà el temps es mou dins la paraula, els poemes de Contijoch també en són un exemple. És una poètica per llegir lentament, des de l'assaboriment d'un romandre que no s'enfronta al pas del temps, però que sap trencar amb el continuum temporal que engoleix amb avidesa els temps històrics que han tocat viure. Si amb la novel·la Josefa és molt conscient de la fressa de la vida quotidiana, amb els poemes es relaxa, i ens convida a esperar el ponent de les lentes il·lusions. Com Celan, aquests poemes només esperen que algun dia puguin arribar a la platja d'algun cor."

(Adrià Chavarria. Avui, 4 d'octubre de 2001)

* * *

«La boca parla d'allò que sobreïx el cor» (Mateu, 12,34) diu la primera de les citacions que encapçalen Les lentes il·lusions de Josefa Contijoch (Manlleu, 1940). I a manera de corol·lari s'hi afegeix aquella voluntat de l'escriptor, de l'escriptora, d'arribar a algú «potser en la platja del cor» (del Discurs de Bremen de Paul Celan). Dues citacions que expliciten el to i el tipus de poesia que trobarem al llarg dels cinquanta-cinc poemes que conformen el recull. L'amor i el pas del temps en són els dos temes cabdals, vistos des del desencís viscut i, en canvi, amb el desig encara ardent dels éssers estimats, també amb el dolor de les seves absències. El fet és important, perquè Josefa Contijoch, autora més coneguda potser per les novel·les, al seu poemari anterior, Ales intactes (1996), havia presentat una veu més distanciada i irònica enfront de la realitat. Una característica que li és pròpia i que persisteix a la novel·la que ha publicat paral·lelament el poemari, Els dies infinits (2001), amb una voluntat de relativitzar els fets de l'existència, de negar el camí de la transcendència.
Les lentes il·lusions, en canvi, assenyala una clara evolució, un tractament més netament líric i fins i tot transcendent de la veu poètica.

Alguns llibres bíblics com l'Eclesiastès, i els poetes italians com Pavese, Montale, Ungaretti o el grec Elytis també remarquen la via empresa. Són més de vint els poemes dedicats a l'amor des d'una serenitat desolada que permet recollir a la poeta alguns dels moments viscuts més bells, i la ferida i el seu record […]. Amb les absències descrites el pas del temps esdevé quasoi corpori, palpable [...].

(Lluïsa Julià. "Tria personal", Serra d'Or, març de 2002)