La paraula-metàfora que fa de títol d'aquest magnífic i corprenedor llibre de Josefa Contijoch al·ludeix al fenomen de la perdurabilitat i l'acumulació –de memòria–, però també al de l'erosió, la transformació i la pèrdua. […] consta de setanta-sis poemes dividits en tres seccions de vint-i-cinc composicions cada una, més un proemi. Obertes i tancades per haikus, en cada clotada s'acumulen els gels i la neu d'unes referències temàtiques batudes pels vents potents dels sentits. […] els textos de Contijoch permeten una intervenció molt oberta i creativa per part de del lector, que n'estableix les pauses i reconstrueix els sentits d'uns versos que tant poden llegir-se units als que els precedeixen com enllaçats als període següent. Els trencaments abruptes de la sintaxi, les assonàncies, l'aprofitament de les polivalències semàntiques, l'atenció a l'essencial component rítmic, el ric joc de les variacions, entre altres recursos, arrelen la poesia de Contijoch en la modernitat poètica més solvent i compromesa.

En aquest sentit, Congesta em sembla una proposta poètica agermanada amb la poesia de Maria-Mercè Marçal, de la mateixa nissaga diríem, feta des d'una sensibilitat [...] allunyada de, i oposada a, el discurs masclista dominant, ple de certituds, pretesament racionalista i eixut […].

(Manel Rodríguez-Castelló. "En l'aigua que corre", Saó, núm. 326, març de 2008)

* * *

Els setanta-sis poemes de Congesta poden ser llegits com un sol poema-riu, els versos del qual, en comptes de davallar, van pujant cap al no-món, del qual ens van parlant per sota d'il·luminacions sobre i arran del món.

Això amb el benentès que el no-món és un enunciat materialista i ontològic, i no necessàriament metafísic, que no al·ludeix pas a cap fantasmagoria paranormal, ni a cap creença religiosa, ni a cap metamón de l'ultramort.

Perquè la no-existència del no-món s'esdevé, des del no-temps, en el món de l'ara i aquí i de l'abans i allà, i no pas subjectivament, ni paral·lelament a la realitat, la qual des del no-món tampoc no existeix, car que el no-món no és demostra que el món igualment no és, dit sigui sense confondre l'ésser amb l'existència ni el no-ésser amb la no-existència.

Aquesta lectura que ací fem de Congesta pot sorprendre fins i tot la lectora del llibre en qui, un cop enllestit aquest, s'ha convertit la seva autora, car és prou sabut que el poema, com tota obra d'art, diu més, o menys, del que el poeta, l'artista, vol dir i no vol dir.

En efecte, així va enraonar la disciplina: "El poema parla i calla per si mateix; i de poema, ho pot ser tot, qualsevol cosa; i tot el que se'n voldrà dir i callar, podrà ser una obra literària; i no és pas el poeta qui parla i calla mitjançant la seva poesia, sinó que és aquesta la que parla i calla malgrat el poeta; per consegüent, la poesia va contra qui la fa."

I el silenci va contestar.

I tot seguit, es va sentir un tro eixordador.

Aquest tro no expressava res, no comunicava res. L'havia fet… qui? La natura.

La poesia no és pas ni natura ni cultura. La cultura, però, s'apropia de la poesia, la fa ser cultura, i la desvirtua. La poesia és contracultural, i, fet i fet, tot és contracultura, que vol dir que res no és contracultura i que tot el que no és natura és cultura, inclosa la poesia, és clar.

I el silenci va assentir, i ho va fer des del no-món.

Anem a pams: cadascun dels poemes de Congesta arrenca amb caplletra majúscula, o sigui, el poema té començament, i tot seguit va lliscant, sense puntuació (llevat d'algun interrogant i algun parèntesi, uns detalls no gens neutres), tot i que amb escalonament de versos (tret d'un poema en prosa, també sense puntuació), i acaba, cada poema, amb un punt final.

I això, així com la compaginació dels poemes (un per pàgina), i la numeració de cada poema (la qual substitueix el títol, absent en tots els poemes, per bé que a l'índex o taula cada primer vers fa de títol del poema corresponent), ens indiquen taxativament com cal llegir els poemes de Congesta, l'un darrere l'altre i consecutivament. Aquesta n'és la lectura, convencional, que l'autora ens proposa: diguem, per tant, que, d'acord amb els designis de Josefa Contijoch, n'és la lectura ortodoxa, que ací no posem pas en qüestió.

Ara bé, si hi suprimim la caixa alta de les caplletres i el punt i a cap de cada poema, si ajuntem tots els començaments i acabaments de tots els poemes i no fem cas de la divisió, ben encertada des de la concepció de la poetessa (rebutgem la forma 'la poeta', que, feminísticament, elimina un mot femení de la llengua, potser per mitigar, equivocadament, les diferències de gènere, si bé hi resta l'article 'la' davant 'poeta'), si muntem, doncs, tots els poemes de Congesta com si fossin un sol poema, llavors, en llegir-lo abrandament, el riu de versos, amb un meandre en prosa poètica, va agafant un to èpic de negació del món.

I talment som enduts per una puixança que neix ocultant el no-món –un concepte no pas subjacent, sinó sobredeterminant de la concatenació exaltant dels versos– i que a poc a poc el va fent no pas palès, el no-món, car això no és factible, emperò sí albirador o apte per ser pressentit, idoni per permetre'ns de copsar allò que, en la citació d'Arnau Pons que, ben significativament, clou Congesta, hi ha "allà on res no mormola ni s'agita", és a dir, en el no-món, o sia, on podem atalaiar el no-ésser, segons la interpretació que ací fem de tot plegat.

I tanmateix, si llegim Congesta tal com ha estat concebut, amb tres apartats i setanta-sis poemes, el no-món se'ns hi fa igualment proper, el tenim a l'abast.

I que és, però, el no-món? Laia Noguera l'entén com allò que podria existir, mal que, pel que sembla, encara no és, o per ventura ja és, bé que no ens n'hem adonat. Tot amb tot, aquest no-món de Laia Noguera no és pas el no-món que ací entrelluquem mitjançant els versos de Contijoch; és món, el no-món de Noguera, és un món possible o un altre món que batega sota el món present.

I nogensmenys, el no-món a què ens porta Congesta –tal vegada a despit de Josefa Contijoch, si bé, paradoxalment, gràcies a ella– és la negació pura del món, és el no-món en si mateix, la no-existència del qual és, tautòlogicament, el seu no existir, el seu no ser, el no-món del no-jo i del no-ésser, el que no pot ser concebut al defora del no ser.

En conseqüència, Congestaresulta llegible principalment de dues maneres: la que, amb la poètica contijochquiana, ens fa veure amb inquietud delectable el món, la realitat suposada, inexistent, i la que ens deixa entreveure el no-món, la no-realitat, o la seva no-plasmació, abstracta, inconcreta, inintel·ligible, i tanmateix objecte d'intuïció, i no exactament de coneixement, i menys encara de raciocini.

[…] Sí, de conformitat amb tot el de més amunt, Congesta és un llibre que permet, no, que demana, que àdhuc exigeix, ineluctablement i tot, que el lector se'l faci seu, i d'altri, sense comparacions o concessions dins el context literari, ni dins la tradició ni dins la contemporaneïtat, i al marge de totes les escales de valor de la crítica literària i del gust dels lectors,

Congesta és com si fos una premonició retrospectiva de '"les coses que es fonien / mentre eren mirades", i que acabaran essent, al llibre, una epifania del no-res que va bastint el no-món, molt més veritable que no tot allò que és quotidià, aparent, fenomènic, oposat al no-món.

D'aquesta entelèquia, del no-món (que, com a redargució del món i com a enunciat que és no necessita pas falques assenyades), a desgrat de la lògica i de la coherència, i en virtut de la poesia, Josefa Contijoch, amb Congesta, ens n'acaba negant el record per abocar-nos a l'avenir que no vindrà, al no-espai, a l'araó, a una lectura productiva, la present, del seu llibre tan inspirat des de la no-intenció, el qual li hem d'agrair, entre molts altres motius de pes, per això que n'hem escrit i així mateix per tot el que podrem arribar a escriure i a no escriure arran del que ens ha suggerit.

(Carles Hac Mor. "El no-món en el món de Congesta de Josefa Contijoch", Barcelonareview, març-abril de 2008)

* * *

Imatges tel·lúriques, àngels caiguts a la nit del jardí de les roses, somnis ebris que empenyen les ànimes als prats molls de la nit, vents que canten la incertesa als espais duradors, estrelles que cauen amb fúria dins d'oceans incoherents, ànimes que vagaregen per espais plens d'estalagtites, lleres eixutes de rius vermells que canten històries de calaveres, cérvols i gaseles ferits de matinada entre l'arbreda, rius de molses que no cessen, neus eternes que es neguen al desglaç, serralades de carenes de morts, àngels blancs que passen amb el borriol blanc, nenúfars desclosos, corriols, roses que floreixen i s'esfullen, onades succeint-se solitàries, i pedres, sobretot pedres que s'acosten a l'etern, pedres que són el designi de la sang tornant al llot i fent-se pedra, o que són el recer on s'encauen els morts, el recer que només besa la freda neu. I és aquest el món on s'esbalça la poesia de Josefa Contijoch, on la seva poesia posada al límit del bell abisme, jugant amb els peus al buit dins de la gran bassa sideral, encarant-se a l'univers, a l'espai infinit, des de la certesa humana del misteri de la vida i de la mort, de l'etern rodar, de la desaparició sota el circular moviment dels astres; és en aquest punt infinit i irracional on la seva poesia esclata i s'obre pas, gairebé es fa sang i carn, sobre allò que no es pot dir i que, per tant, crida a ser dit. I ens ho diu, poetitza adés amb veu adusta, adés amb veu ingènua i meravellada; fa reviure el que ja no hi és des d'aquesta contradicció íntima que li traeix la veu poètica; i s'emmiralla en el seu propi relat vital, en la meravella, el miracle de viure i la certesa humana que res no perdura i que tot s'acabarà, que tot —i amb tot ella, nosaltres…— arribarà al "lloc que no és un lloc, que és cap paraula". I així la poesia s'obre pas com la vida, sabent que "queda dit el que podia dir-se i que s'ha dit endebades."

(Dolors Miquel. Presentació de Congesta, 15 de maig de 2008)

* * *

La Josefa m'ha demanat que parli del seu darrer poemari i la veritat us haig de dir que, atès que no sóc poeta ni crítica literària, sinó una simple lectora, em sento una mica insegura a la hora d'encetar els 5 minuts que m'han estat assignats.

A la solapa, la Josefa aclareix que el llibre està dividit en tres parts i entre parèntesi se'ns en diu el títol o la temàtica (amor/desamor; deperdició; solitud/silenci) que després no apareixerà encapçalant les parts del llibre. A més, ens dóna pistes sobre el terme que fa de títol: Congesta, diu "és una paraula-metàfora que al·ludeix a la memòria foradada pel temps i que, a mans besades, enfoca el fenomen de la perdurabilitat i el seu procés"

"memòria foradada del temps "? Potser vol remetre a

Tot plegat m'ha portat a una de les flors descrites, crec, per en Verdaguer, la jonquilla, de la qual diu És verament atrevida, puig la veig florir al peu de la congesta que l'abriga ahir, sota el glaç de la congesta que el sol va aprimant i retallant; i fins l'he vista foradar —per sortir a la llum, florida i hermosa— la petita capa de glaç que la'n separa.

La neu s'aprima en lo cim, una congesta que, esquitlladissa, rossola i camina envers la plana, sensació de pèrdua, alhora que de primavera. Però la congesta potser voldria l'ombra protectora d'una alzina, un redós, per a persistir, per tal de perdurar. Aquest és l'ànim que he sabut llegir en els versos de Josefa Contijoch.

Hi ha en tots ells una voluntat de lucidesa, una obsessió pel temps, a vegades una mica desolada:

no voldria ser indigna
l'aigua tendeix a l'aigua
temo el llac per feblesa
(no és un riu no és un mar no va enlloc)

o

terrible feina d'aposentar espectres
on perles hi havia
on hi havia roses.

o

Coses que es perden:
la clau de casa
la clau d'entrar al jardí
el camí del jardí que portava a la bassa
els joncs de vora l'aigua
l'estantissa blancor del borrissol
de l'àngel que passava
els nenúfars oberts
la mirada d'esplendor atònita
que començava a preguntar per què
i extasiada mirava les coses que es fonien
mentre eren mirades.

Una mirada lúcida i fins a cert punt malenconiosa, però potser plena de tendresa per tot el que és moridor. De tota manera, com diu Jean Clair, en la malenconia no s'ha de veure només el costat depressiu, en ella hi alternança d'estats d'hiperactivitat i exaltació. Això potser és el que va apareixent, de tant en tant, en tot el poemari, en versos com "no estem fets per suportar/que el cor del cos vulgui sortir"

o, en aquells que ja llegíem en un poema de Rimmel

Com un incendi foll
que m'entronca amb la mort,
com un incendi foll,
sol ixent, clamorós!

:vida intacta.

(Fina Birulés. Notes en la presentació de Congesta, Barcelona, 15 maig 2008)

* * *

Bon vespre a tothom, Aquests acords musicals, segur que els saben. Cantin, si us plau, amb mi,

"-Si sabesses, el mar, com és bonic!
-Si sabesses, la llum de la carena!
La sirena se féu un xic ençà,
i un xic ençà el pastor de la muntanya"

Música d'en Morera, sardana d'en Maragall, poema 6è de Congesta. Quan una cançó és tan popular, podem dir allò que s'ha dit manta vegades, que la poesia és també cant i memòria d'un poble. Desgraciadament, a Catalunya, això s'està perdent acceleradament. El diccionari diu que "congesta" és la clapa de neu que es pot mantenir durant més d'una estació i, eventualment, esdevenir el gel d'una glacera.

He llegit aquest llibre anant amb tren a Tolouse. Fets que neixen, coses que moren. Set estacions-parades d'anada, més set de tornada. Si en sumem una de més, la de Barcelona, fan quinze estacions. Igual que el viacrucis. Manca, pèrdua, amor, traïció, desig, esperança, desil·lusió, dol, alegria, mort, vida, passat i futur. Present? Tot això es destil·la a Congesta. Aquest és el llibre més bo de Contijoch.

Hi ha també l'evangeli. La tradició cristiana que predica l'amor i el regne, i a la vegada, la culpa i el perdó hi són presents en aquests poemes: "Aquest és el món/aquest és el nostre regne/aquest és el regne d'aquest món" (poema 64, versos 13, 14 i 15).

Pecats d'estima, pecats d'ésser feliços, pecats d'aquest món. El món va millor quan la gent s'estima i és més humil. Dos exemples literaris, l'empatia amb una obra i un autor quan escrius una crítica, crec que és imprescindible i, per una altra banda, la humilitat també és essencial quan es tradueix. Amb hospitalitat i humilitat Contijoch i Yael Langella van traduir Carrer Ordener, carrrer Labat de Sarah Kofman. Però, això la Josefa ja ho sap –com Teresa Bertran i un servidor. No en tenim, però, gaires més d'escriptors, en aquest país, que actuïn amb aquestes actituds. I quanta gent, darrerament, no s'ha agafat del bracet dels qui ara "dirigeixen l'orquestra cultural i històrica d'aquest país!"

Josefa Contijoch és una de les veus més subtils de la nostra poesia. En aquests versos hi ha una veu molt forta que s'agita i desplega un ethos molt profund. Ja en vam tenir el primer tast amb Les lentes il·lusions (2001). Publicar poesia, de set amb set anys, ja és suficient. Això m'ho va dir un dia Neus Aguado que potser ho deia Horaci.

Josefa Contijoch pot ésser una mestra amb gai saber. Amb aquesta parada de poemes pot guanyar les tres modalitats del premi: la flor natural, l'englantina i la viola d'argent. A Congesta hi són presents l'amor, la terra i un sentiment religiós. Sí, religió. Religió monoteista. Potser laica, destil·lada i poc explícita. Però hi és. Una religió que, segons el meu parer, amb Josefa comença amb Abraham, i després, per exemple, amb l'evangeli de Joan, no pas amb els grecs. "Filla del Big Bang/el caos m'arrossega/ als bells abismes." (haikú 1). El "bing-bang" no és un concepte postmonoteista, però, fabricat des del vell ordre monoteista? "Va dir la veu: dóna la llum/i la llum va ser donada/però no de franc/la llum costava/riuades d'estremiments" (poema 61, els 5 primers versos). No els hi recorda el llibre del Gènesi, però a la moderna? És a dir, passat pel desencís del creient i pels nous temps, que esborren algunes fronteres, però que ens atrapen en el deliri d'un "progrés" que va d'anada, però, no de tornada?

Contijoch descrea l'espai donat i en crea un de bell nou. El més radicalment essencial. L'espai més propi, per als escriptors, només es pot crear amb la paraula poètica. La poesia expressa quelcom diferent al llenguatge donat i als pensaments ordinaris de cada dia. Potser un vers vol caçar un instant d'eternitat? Contijoch caça a vol d'ocell un vers i ens l'ofereix: "Seducció complicitat en el principi el verb l'amor i l'aigua" ( poema 54, vers primer).

La "Conti" és la qui em recomanà –gest d'autoritat– el llibre Fragments d'un discurs amorós de Roland Barthes. Mare de Déu quin procés d'identificació! Repèl i angúnia sentia quan el llegia. Fou tot un combat. A mi em passava allò que explica aquest assaig. I parlant de mares de déus, al Poema 75 hi ha, per a mi, una mena de reclam universal a la imatge d'una mena de mare mítica i intemporal. Em recorda a una reelaboració d'una part de la lletania del rosari, la del to més consolador: "Mare dels ofegats/patrona dels setials encimbellats/far dels abandonats al lliure albir/dels cors asclats dels orfes espantats (...)" (primera estrofa). Fins i tot, fet amb rima el poema es clou encomanant a aquesta mare una vida llarga per poder veure-hi clar (com deia en Foix) en aquest "llosc sembrat del pedregar". (poema 75, darrer vers).

Sense dir-ho, a Congesta, hi ha memòria. La duració concreta? Giorgio Bassani. A la Josefa també li agrada aquest narrador de Ferrara. Viure el present i que esdevingui immediatament passat. Això comporta goig. Diu Micòl Finzi-Contini: "Comparat amb la memòria, tot goig no pot sinó aparèixer enganyador, banal, insuficient".

Recordar les coses, quan ens fem grans i ara, és una mena d'autohomenatge que ens fem a nosaltres, i de retruc als pocs que ens llegiran. Recordar el batec suau d'un cor, una pulsió de gelosia i, desgraciadament, potser, l'oblit dels actes passats. Però ens continua agradant recordar: "Els batecs eren suaus o agitats/no me'n recordo/des de llavors que tinc un pes al cor/el cor tan mut i atent/". I jo li deia: "dóna'm el cor o bé no em donis res/dóna-m'ho tot/el salvavides i milions de batecs/ignorant m'he tornat/i ja no sé res més que el mar". (Poema 59).

Josefa és una dona gran i diu amb prosa poètica: "ens hem fet grans nosaltres que érem joves i esplèndids la qual cosa no vol dir que minvi el doll de la sang el doll de la sang segueix el degoteig letal el cavall solitari crinera al vent galopa al trot xof xof (...)". (poema 54).

Som al davant d'un recull de poemes que vertebren una veu pròpia molt radical, notòria, i molt i molt autònoma. Influències? Hi ha un record a Paul Celan al poema 42. Però això no vol dir res. Aquests poemes donen testimoni del seu jo.

En tot cas assenyalar, i potser m'equivoco, que és el llibre més "maragallià" de l'autora per l'ús que fa de certes imatges poètiques, sobretot, explicitades en tot allò que fa referència al mar com a símbol de vida i moviment. I les lectures de Hannah Arendt?
Moltes gràcies,

(Adrià Chavarria. "Presentació de recull poètic Congesta", Casa Elizalde, Barcelona, 15 de maig de 2008)

* * *

[…] significativament titulat Congesta. A la solapa del llibre trobem algunes indicacions gràcies a les quals podem fer-nos una idea més precisa de l'abast connotatiu d'aquesta paraula-metàfora «que al·ludeix a la memòria foradada pel temps i que, a mans besades, enfoca el fenomen de la perdurabilitat i el seu procés».

En efecte, un dels principals eixos articuladors i vehiculadors del poemari és la reflexió lírica entorn de l'efímeritat de l'existència humana i la no-permanència de tot allò que en el decurs de la nostra vida encarnada anem estimant o desitjant, formulada per una veu poètica greu i ponderada, sentenciosa i tràgica, especialment sensible a la identificació de les contorsions que sacsegen l'univers i a la naturalesa esmunyedissa del temps. D'una banda, el desig és encaixat pel jo poètic com una mena d'impuls genesíac que sembla donar corda als sentiments i les aspiracions que relligarien l'ésser humà amb el món en el qual li ha tocat viure, únic marc aparent per a una felicitat improbable. Però d'altra banda, aquesta experiència es tradueix per regla general en una forta reacció de desencís, atès que tots els referents immediats que el món ens proporciona es revelen tan caducs que difícilment resultaria plausible mirar de fer-hi arrelar els elements bàsics per al perfilament d'un sentit sòlid i perdurable de la pròpia existència. A partir d'aquesta percepció, els poemes de Congesta tendeixen a la manifestació desenganyada d'un dolor íntim que és conseqüència directa de la recança que provoca constatar que el trànsit per la vida és breu i il·lusori. Aquest dolor va acompanyat d'una atracció subjugadora envers una calma ideal, inútilment somiada i invocada al llarg del poemari, que no arribarà a atènyer cap materialització concreta estable a causa del tarannà profundament crític del jo poètic, refractari a qualsevol temptació d'erigir-se miratges mítics d'explicació parafràstica del misteri. En contrast amb les agitacions de la vida quotidiana, aquesta pau anhelada propiciarà un sentiment contundent de nostàlgia i enyorança, i quedarà associada a l'àmbit d'allò que no pot ser esmentat, que no admet representació, que sembla a frec de l'experiència del no-res. I és que (vet aquí una clau important del poemari) Congesta, lluny de proposar-nos com a desgreuge moral i espiritual la possibilitat d'un ordre sobirà de plenitud existencial, tendeix a esbossar un altre paradigma on l'al·licient predominant seria precisament l'ombra projectada per la supressió de les tensions i, en definitiva, pel poder evocador del no-res (entès com a no-cosa, com el lloc-sense-lloc on les contingències quedarien abolides per sempre). Som davant un poemari on batega molta vida però paradoxalment es profetitza molta mort, i en el qual potser es trobaria a faltar una caracterització més acurada del valor que les relacions interpersonals podrien assolir dins una cosmovisió tan original com la que Contijoch ens suggereix.

Les observacions precedents no exhaureixen ni de bon tros el complex abast de ls significacions i interpretacions promogudes pel poemari. Perquè Congesta és, al capdavall, una obra esponerosa en continguts, remarcablement imaginativa i desencotillada a nivell formal, ben cohesionada malgrat la varietat dels setanta-sis poemes que la integren (fet que permet llegir-los com si en realitat constituïssen un macropoema únic), i que indaga sense embuts en qüestions fonamentals de la condició humana. Tot plegat hauria de dissuadir qualsevol crític d'atrevir-se a formular-ne judicis sumaríssims sense por d'incórrer en la inexactitud o en el ridícul. N'hi hauria d'haver prou amb afirmar que es tracta d'un llibre de factura excel·lent, que fa gala d'una exquisidesa gens comuna. Una grata sorpresa.

(Rubén Luzón. "D'efímeritats i permanències", Caràcters, núm. 46, gener de 2009)

* * *

La passió i la traïció són companyes de la intensitat del desig amorós. En moltes relacions de parella no es pacta un nou espai de diàleg sinó que es teixeix un conjunt de xarxes de poder que coarten la capacitat d'entrega tant de l'un com de l'altre. Hi ha desamor en Congesta, el millor recull de poemes de Josefa Contijoch (Manlleu, 1940). En el panorama líric català, Contijoch hi té una veu radical, notòria i molt, molt, autònoma. És una de les nostres veus més subtils. De les que més destil·len allò que abans s'anomenava ànima. Hi ha poques influències d'altres veus poètiques, tot i que personalment crec que aquest és el llibre més «maragallià» de l'autora. Aquesta remor de Maragall es concreta en l'ús de certes imatges poètiques, sobretot en aquelles que fan referència al mar com a símbol de vida i moviment —com expressa el mateix poeta al llibre Seqüències. Seguit de vistes al mar. Arriba un moment a Congesta que el poeta es rumoreja en els dos versos primers del poema sisè, que recullen l'estrofa de la sardana «L'Empordà» —recorden la música del mestre Morera?— i que Contijoch pren al vol com un eco de la nostra tradició: Si sabessis el mar com és bonic/ si viessis la llum en la carena. Quantres vegades, potser, foren repetits aquests versos a un amor estranger i ara llunyà? Aquesta sardana que enalteix la terra ampurdanesa és l'excusa per parlar de l'amor entre un pastor i una sirena. Finalment el pastor baixa de la muntanya i la sirena surt del mar. Conseqüència: construeixen una cabana d'amor. Però com és aquest «amor»? «dóna'm el cor o bé no em donis res / dóna-m'ho tot / el salvavides i milions de batecs / ignorant m'he tornat / i ja no sé res més que el mar» (poema 59). L'amor és també un salvavides? Una «ciutat refugi» enmig d'un oceà immens —aquesta contemporaneïtat que ens ha caigut a sobre— avui més que mai curull d'incomprensió i buit de lirisme?

A Congesta hi ha també l'evangeli. La tradició cristiana que predica el regne i a la vegada la culpa i el perdó estan presents en aquests poemes: «aquest és el món / aquest és el nostre regne / aquest és el regne d'aquest món» (poema 64). Pecats d'estimació, pecats per intentar ser feliços, pecats propis de tota existència. Encara que ara soni a innocent, el món que neix de les nostres accions —saben que al pati del darrere de Congesta hi ha el record de les lectures de Hannah Arendt?— va millor quant la gent s'estima i és més humil. Per exemple, quan escrius una crítica, crec que és important sentir empatia literària amb l'obra i el seu autor. I quan es tradueix una obra s'ha de tenir una actitud humil. Amb hospitalitat i humilitat Josefa Contijoch i Yael Langella van traduir el difícil text de Sarah Kofman Carrer Ordener, carrrer Labat (Palma, 2005).

A Xim xim forqueta hi ha una nena morta al cementiri. Però no se'n sap ni el nom ni la localització de la tomba: «amb la teva mà morta / ralet ralet / piques la meva porta» (poema 30). Recorden «el ralet-ralet pica dineret» que cantaven els nostres avis? El temps passa acceleradament. A parer meu hi ha poc present. La vida d'un home crític és aquella que transcorre entre l'escletxa del passat i del futur. Les tesis de la filosofia de la història de Walter Benjamin. Dues passes endavant però sempre una cap endarrere. L'àngel del passat truca constantment a la porta i ens diu: «recorda». Per això hi ha memòria en Congesta. La duració concreta? Giorgio Bassani és un narrador apreciat per Contijoch. Una de les claus interpretatives del Jardí dels Finzi-Contini al·ludeix al fet que les vivències del present en converteixin en passat. Això comporta gaudi. Diu Micòl Finzi-Contini: «Comparat amb la memòria, tot goig no pot sinó aparèixer enganyador, banal, insuficient…» (pàg. 169 de la traducció de Carme Serrallonga). De manera amagada, a la solapa interna de la portada del llibre, l'autora ens revela la importància que té la memòria en aquests poemes. És una memòria que vol perdurar, com les paraules de l'evangeli per al creient: «El terme que fa de títol és una paraula-metàfora que al·ludeix a la memòria foradada pel temps i que, a mans besades, enfoca el fenomen de la perdurabilitat i el seu procés». Aquest llibre no encaixa del tot amb el temps actual. Aquest llibre —com va dir Xavier Folch el vespre de la presentació— és un dels pocs llibres actuals de la poesia catalana que quedaran. Potser la present collita encara no serà gran. Però el riu portarà les seves paraules. Mentrestant, escoltarem «l'aigua que passa» (poema 42).

(Adrià Chavarria. "(...) I l'aigua que passa")

* * *

La pasión y la traición son compañeras del deseo amoroso intenso. En muchas relaciones no se media un espacio nuevo de diálogo sino que se teje toda una serie de redes de poder que coartan la capacidad de entrega que tendría que tener el amor. Hay desamor en Congesta, el mejor poemario de Josefa Contijoch (1940). En el panorama lírico catalán, Contijoch tiene una voz propia radical, notoria y muy, muy autónoma. Es una de nuestras voces más sutiles. De las que más destilan eso que antes se decía alma. Hay pocas influencias de otras voces poéticas, aunque, personalmente, creo que este es el libro más maragalliano de la autora. Este rumor de Maragall se concreta en el uso de ciertas imágenes poéticas, sobre todo en aquellas que hacen referencia al mar como símbolo de vida y movimiento (Seqüències. Seguit de les vistes al mar). Llega un momento en que Maragall resuena en dos versos primeros del poema 6 que recogen una estrofa de la sardana L'Empordà –¿recuerdan la música del maestro Morera?– y que Contijoch toma al vuelo como eco de nuestra tradición: "Si sabessis el mar com és bonic / si veiessis la llum en la carena". Esta sardana que ensalza la tierra ampurdanesa recuerden que es la excusa para hablar del amor de un pastor y una sirena. Finalmente el pastor baja de la montaña y la sirena sube del mar. Consecuencia. construyen una cabaña de amor. ¿Pero cómo es ese amor? "Dóna'm el cor o bé no em donis res / dóna.m'ho tot / el salvavides i milions de batecs / ignorant m'he tornat / u ja no sé res més que el mar" (poema 59). ¿El amor es también un salvavidas? ¿Una ciudad refugio en medio de un inmenso océano –esta contemporaneidad que nos ha caído encima– hoy más que nunca rebosante de incomprensión y vacío de lirismo?

En Congesta hay también el Evangelio. La tradición cristiana que predica el amor y el reino, y a la vez la culpa y el perdón, están presentes en estos poemas: "Aquest és el món / aquest és el regne / aquest és el regne d'aquest món" (poema 64). Pecados de estima, pecados por intentar ser felices, pecados propios de toda existencia. Aunque ahora suene a guasa, el mundo que por nuestras acciones nace –¿sabían que en el patio de detrás de Congesta hay quizá el recuerdo de las lecturas de Hannah Arendt?– va mejor cuando la gente se quiere y es más humilde. Por ejemplo, cuando escribes una crítica creo que es importante sentir una empatía literaria con la obra y su autor. Y cuando se traduce una obra se ha de tener una actitud humilde. Con hospitalidad y humildad Contijoch y Yael Langella tradujeron el texto difícil de Sarah Kofman Calle Ordener, calle Labat (2005).

"Xim, xim forqueta" hay una niña muerta en el cdmenterio. Pero no se sabe su nombre ni la localización de su tumba. "Amb la teva mà morta / ralet ralet / piques la meva porta" (poema 30). ¿Se acuerdan del "ralet-ralet pica dineret" que nos cantaban nuestros abuelos? El tiempo pasa aceleradamente. En mi opinión hay poco presente. La vida de un hombre crítico es aquella que transcurre en la brecha del pasado y del futuro. Las tesis de la filosofía de la historia de Walter Benjamin. Dos pasos adelante pero siempre uno hacia atrás. El ángel del pasado llama constantemente a la puerta y nos dice "recuerda". Por eso hay tanta memoria en Congesta. ¿La duración concreta? Giorgio Bassani es un narrador apreciado por Contijoch. Una de las claves interpretativas de El jardín de los Finzi-Contini alude a que las vivencias del presente se conviertan en pasado. Esto comporta goce. Habla Micòl Finzi-Contini: "Comparado con la memoria, todo goce no puede dejar de aparecer como defraudador, banal, insuficiente" (página 169 de la traducción de Carme Serrallonga). De manera escondida, en la solapa interna de la cubierta del libro, Contijoch nos revela la memoria de este poemario. Es una memoria de perduración, como las palabras del Evangelio para el creyente (no se asusten): "El terme que fa de títol és una paraula-metàfora que al·ludeix a la memòria foradada del temps i que, a mans besades, enfoca el fenomen de la perdurabilitat i el seu procés". Este libro no encaja con la postmodernidad "ligera de equipaje". Este va en serio. Este poemario –como dijo Xavier Folch la noche en que fue presentado– es uno de los pocos libros que quedarán de la poesía catalana. Quizás en el presente la cosecha aún no será grande. Pero el río llevará sus palabras. Mientras tanto escucharemos "l'aigua que passa" (poema 42).

(Adrià Chavarria. "El agua que pasa", La Vanguardia. Cultura/s, 30 de desembre de 2009, p. 9)