L'escriptora manlleuenca Josefa Contijoch acaba de treure un nou llibre, Ales intactes, en aquesta ocasió de poemes. [...]

Segons ha dit l'escriptora, poetessa i col·laboradora de l'Ausona «jo he fet poemes sempre», era una tasca que «anava paral·lela a la narrativa». Però explica que la primera poesia que va escriure era en castellà «perquè el franquisme em va educar literàriament en castellà» i va ser en aquesta llengua que va publicar tres llibres. [...]

Com escriu la seva prologadora, M. Mercè Marçal, en aquest recull de poemes, «hi ha, dominant-ho tot, una voluntat exacerbada de lucidesa, que es projecta, sovint àcidament, sobre les raons del cor.»

Són poemes sentenciosos. Per Contijoch, i com es veu en un dels poemes, «és una poesia destil·lada, i sí, d'estil sentenciós pel fet que, per mi, la funció de la poesia passa pel camí moral, la profunditat. La narrativa et permet jugar, crear, transmutar; la poesia, si no hi ha un grau de despullament seriós, no té sentit; el discurs moral hi és lògic».

També s'observa en els seus poemes una intenció pretesa de síntesi de llenguatge, de dir amb poc mots: «És clar perquè en la poesia és important l'essencialitat, la redundància no hi té lloc, hi ha l'absència d'un accés de paraules, intentar al màxim evitar els accessos».

Quant a la temàtica del llibre, els temes recurrents de sempre en poesia: la mort amb una presència important, la vida i l'amor. Traspuen desencís, sarcasme, desolació un estar de tornada de tot, però amb el rerefons d'un tornar a renéixer «perquè la vida de les persones és així, tornar a renéixer; sempre et refàs; uns poemes parlen de supervivència». I no li fa res parlar d'influències; la poesia anglosaxona, la Bíblia —n'és lectora assídua— i Bertold Brecht.

(M. À. F.: Ausona, 9 de febrer de 1996)
 

* * *

—El seu pare era impressor d'ofici. La llibreria i la impremta encara existeixen. Així que, la Josefa recorda una infantesa envoltada de llibres
—Sóc filla d'una família de la petita burgesia manlleuenca. Degut a la professió del pare, sempre m'havia vist entre pilots de llibres i papers. L'entorn familiar era, doncs, procliu a les lletres. No entenc el viure sense llegir.

—I del llegir en va venir l'escriure…
—Vaig començar fent versos, que és el que sempre es fa als principis. Al cap de molts anys varen venir les novel·les, que són producte de la maduresa, exigien haver viscut, haver entès moltes coses… anys.

[…]

—Quina fou la primera obra que li publicaren?
–Poemes escrits en castellà. L'ambient i els llibres d'aquella època respiraven aquell idioma. Jo tenia un castellà macarrònic i estranyíssim, perquè és clar, no era la meva llengua. Un dia em varen citar en Segimon Serrallonga, en Martí Pol i l'Armand Quintana i en varen preguntar perquè no escrivia en català. Vaig adonar-me que realment no lligaven els meus sentiments amb la meva escriptura, i vaig abandonar el castellà per sempre. A partir de llavors m'ha estat difícil publicar poesia.

[…]

—Són les seves novel·les un menage autobiogràfic?
—Ningú no pot evitar transmetre el que sap i el que és. Tota la composició física, psíquica i química és autobiogràfica. Les novel·les tenen elements de la biografia pròpia, encara que possiblement, els hi posem màscara i taps.

—Has sentit alguna vegada enveja d'un personatge creat per vostè mateixa?
—No m'havien fet mai una pregunta com aquesta. En les obres hi sublimes les ambicions, les frustracions i crees uns personatges que et superen en coses. Sí, és possible que hagi desitjat ser algun d'ells.

—N'hi ha que fins i tot disposen d'autonomia pròpia?
—En aquesta última novel·la La dona liquada s'encreuen les veus de les dues dones amb la de l'autor (veu en off). Elles es qüestionen molts temes i l'autor arriba a entendre que ja no són domables, que se n'han anat per les seves. En una creació literària no tot és controlable. Fins i tot algun personatge et pot matar. Estem parlant una mica metafísicament, eh?

(Maria Dolors Farrés: "En família", Ausona, 25 d'agost de 1989)
 

* * *

—Quina és la raó de ser de Rímmel?
—Sempre he tingut una flaca per la literatura experimental, m'atreu la gent que intenta obrir nous camins. La novel·la clàssica s'ha fet tant i tan bé que ja ens podríem quedar la del dinou i no parlar-ne més. Jo volia fer un llibre cantata, amb moltes veus, i vaig optar per aquesta fórmula.

—Com la definiria aquesta fórmula?
— A grosso modo podríem dir que es tracta d'una col·lecció d'aforismes. Però també hi ha contes molt curts, juntament amb trossos de narrativa concentrada i amb impressions personals meves. Rímmel és una barrija-barreja voluntària. És una obra molt estructurada encara que a primera vista pugui fer una sensació de caos.

—Rimmel és un còctel de pensaments profunds o un divertimento?
—És més dens del que aparenta. El Divertimento es combina amb la reflexió, fins i tot una mica amarga.

—Aquest és un llibre sobre dones un una col·lecció de narrativa femenina. Les dones que escriuen han d'escriure sobre dones?
—Cadascú pot escriure el que vulgui. A mi el tema de la dona sempre m'ha interessat. Em segueixen agradant les tesis feministes. Sóc una feminista heterodoxa o poc convencional, molt intuïtiva. La vida de la dona em cau més propera que la de l'home, l'entenc més.

[…]

—La seva és una literatura femenina i feminista?
—Femenina, sí. El meu llenguatge a vegades és dur, no és el típic exponent del llenguatge femení. Però la preocupació bàsica és totalment femenina, amb una feminitat potser més reivindicada. I feminista, també.

—El lesbianisme és encara un tema tabú en la literatura?
—Suposo que sí. Em va alegrar que donessin el premi Carlemany a Maria Mercè Marçal, ja que premiar un llibre sobre una lesbiana és una mica d'empenteta perquè això no sembli tan terrorífic. La societat tendeix a culpabilitzar i estigmatitzar, i els premis ajuden lleugerament a desestigmatitzar. L'autèntica democràcia és no conspirar en contra de res.

—Segueix escrivint poesia?
—La poesia en mi és un fet recurrent, de tant en tant m'atrapa. Fa uns mesos vaig guanyar el premi Salvador Espriu de Calafell. Jo vaig començar fent poemes en castellà, durant el franquisme. Fins que em vaig preguntar què feia una nena de Manlleu escrivint en una llengua tan exòtica com aquella.

(Eva Piquer: Avui, 30 de març de 1995)