Puc certificar i certifico que el rostre arrugat i en perpètua declinació que em torna el mirall és el meu. Debades intento dissimular els efectes devastadors que la senectut hi ha deixat. Accepto que adesiara em cal aferrar-me a la vida. És aleshores que les meves mans crispades cerquen les teves cartes, aquelles que parlaven de la vida, convençuts que mai no ens faríem vells. Sí, Dèbora, et parlo de les teves cartes, les mateixes que l'atzar m'ha lliurat. Romanien amagades al fons del vell cofre del pare de quan era estudiant, a les golfes. La història d'una vida no s'explica basant-nos en la cronologia. Ho saps de sobres. És per això mateix que ara, saltant per damunt del temps, m'escomet un record encisador.

Se m'han esmunyit els anys com una bufada de vent i ara intento debades vèncer la senectut que em busca i m'empresona. Dèbora, sé que ha estat la lectura de les teves cartes retrobades que han despertat en mi la passió d'antany, lliurant-me a un somni encisador. Tan encisador que dubto de la seva realitat. Somio que tornàvem a casa en silenci. Havíem sopat fora i jo vaig enfollir per fer l'amor. T'ho vaig demanar i tu vas optar per cedir a la meva passió. Temia que ben aviat s'acabaria aquell deliri, que el teu cos s'esvairia d'entre els meus braços, que la teva cara perdria la frescor, que els teus pits, la duresa, que les teves anques, la tibantor. Sí, t'ho ben asseguro, Dèbora, fou aleshores que vaig acudir a la teva mirada i em vaig preguntar si tot només havia estat un miratge.

(Fragment del llibre L'agonia dels noms. Palma: Perifèrics, 2016, p. 50-51)