EL CAMINANT PERDUT
 

No en sóc immune al soroll de passos errívols sobre
el terra, gris brut, dels carrers que puden, de malalts.
Enllà dels terrats oscil·lants, la lluna, com un embalum
de foc bord, en rost, com un bòlid, lliure de vacil·lacions,
es llança de picat damunt el sòl erm del meu esguard.
Ara i adés, dessota els pensaments, hi ha els meus ulls
freds, com d'heli, com boletes de gas glaçat, rodolants.
I les nines, totes plenes d'estructures metàl·liques,
cairudes i com a flotants, estibades de neons, vergues
de bou, i iridiscents, arestes soltes, sense cap punt
de recolzament, on s'hi desfan les llums paral·leles
o, potser, oblíqües, torçudes, a pics. Rere els ulls,
el meu cos o el no-res, guaitant la finestra orientada
vers la claror esmorteïda de l'horabaixa, just davant
un embolic de gent que s'adreça contra la gent.
I, a cada banda del meu peu perdut, una taringa increïble
de zones buides, inerts, sense el silenci ni el renou
de l'aire, esvaïdes temps ha del plànol del meu camí,
multiplicant-se per bipartició, a través del buit de tots,
a dintre, malaltisses, viràsiques, tumorals no guaribles.
És el gran buit, exempt de llum total i d'obscuritat total,
que ix de remolins de mots, també buits, i que s'identifica
amb les boires, galtes pàl·lides de la matinada,
amb l'espessor liquosa, sense tibantor superficial,
o amb les nebuloses tèrboles, bellugadisses o vaiveres,
color de nespla.
 

Barcelona, 1967.
 

(Del llibre El Caminant Perdut. Inca: Berenguer D' Anoya, 1977, p. 9)
 

* * *

TANMATEIX
 

Els records
se'n van
de puntetes.
Quedes sol
una estona.
Lleuger,
s'inicia
el confús
soroll
d'una pluja.
Projectes
et buiden
l'aire
sobre els dits.
L'ombra
excitada
del joc
t'escarneix
la mirada.
No en saps
de jugar,
tanmateix.
 

Barcelona. Any 1966.
 

(Del llibre El Caminant Perdut. Inca: Berenguer D' Anoya, 1977, p. 20-21)
 

* * *

I SÉ CERTÍSSIM.
 

I sé certíssim,
absolutament convençut n'estic,
que aniré al treball sense fe,
imitant la màquina que ja sóc.
I sé certíssim,
que mesuraré el mot,
que isolaré el camí incert
de la meva vida cega,
cercant el desesper
de complaure el crit,
folla utopia del Caminant Perdut.

I sé,
ben cert ja ho sé,
que faré vell aquest dolorós
present per a oblidar-lo,
després,
sota els núvols
que escorxen
la nit del somni.

I sé,
ben cert ja ho sé,
que seguiré pujant
l'empinada costa
de cada cosa,
de cada mot,
de cada veu.

Avançaré.
Adesiara
em vessaré
dins el regne
de l'egoisme.
Tal vegada,
més endavant,
m'encari
amb algun vell
rostre
conegut
que,
cordialment,
em donarà el bon dia,
persistent
ironia del joc
i el foc.

Em subjectivaré més
aleshores,
i passaré,
davant l'esguard
d'aquell nom,
amb la casa
sempre tancada,
obrint-la
de pinta en ample
en la solitud.
 

Inca. Any 1965.
 

(Del llibre El Caminant Perdut. Inca: Berenguer D'Anoya, 1977, p. 58-60)