I
 

Com que no plovia i feia serena, una rosa es mustiava a l'ampit. Des de la finestra en Juli mirava com queia la nit sobre el Darro, es capbussava en les seves aigües tranquil·les i, amb el seu bes estremit, li obria el taüt d'Els dies que algú, potser ell mateix, havia anat esborrant del vell calendari que penjava d'una greixosa paret de la cuina, vora el rebost.

Només un lleu tremolor de llavis, gairebé imperceptible, delatava si més no el neguit que l'envaïa. El seu primer impuls, tot d'una que aquell matí l'avís de correus aparegué per sota la porta del pis, fou la imprudència de córrer cap al balcó, però qualque cosa que ara no podia precisar li hi havia impedit. S'havia aturat una estona al rebedor i, un cop hagué passat la vista febrosa pel paperet que era a les seves mans, dominat per una forta agitació nerviosa, abandonà l'estança, davallà els graons de l'escala de dos en dos, s'adreçà cap al portal del carrer i guaità fora. Ningú. Només el trespol encara remull pel ruixat de despús-ahir i un grapat de núvols de color de plom que es perdien Veleta enllà, vers l'Àfrica.

El taüt dels seus dies que se'n van i no tornen. El verd murmuri de l'aire que es perd entre les fulles caigudes a la tardor, grogues com els anys. El temps en el seu temps concret, sístole i diàstole, que foragitava en la premonició el seu silenci interior. El mar i la cendra. La porta badada a l'ignot, com una absència molt dolça o una simple quimera.

(Fragment inicial de l'obra Els dies. Palma: Baltar, 1998, p. 25-26)
 

* * *

ELS MEUS DIES

BARCELONA. 21 DE FEBRER DEL 1965
 

En el present, no hi penso, dubto fins i tot que el visqui d'alguna manera. El passat, el porto a dintre i el visc intensament. Vaja quina manera més estúpida de començar un Diari! Bé, he decidit d'escriure el meu Diari o les meves Memòries. Per què? No n'estic totalment segura. Un intent de tornar a la vida? En Jam és el meu passat. I tu, ja ho sé, no pots ser el meu present. I gairebé segur que tampoc no ets el meu futur. Et dec una confessió. Ets l'únic destinatari del que m'agradaria nomenar Diari d'Agnès, que sols podràs conèixer després de morta.

Un calfred em tresca el cos a l'hora d'encetar aquest camí que m'he traçat sense rumb. M'alço i m'adreço a la finestra. Capficada en la rutina i la quotidianitat, foragito les preguntes que no trenen resposta i les respostes que em cal oblidar. Els dies se m'escolen tan de pressa que ni tan sols sóc capaç de minvar-ne la certesa. Guaito el carrer remull de llum, reclòs en si mateix, deliciosament íntim, i m'escomet alguna cosa intrigant que perdura enlaire com un ressò remotíssim.

(Fragment d'Els dies. Palma: Baltar, 1998, p. 165-166)