Trenta-tres anys, com un crist de guix dins un calaix, ha esperat aquest llibre la resurrecció de la carn, la transfusió de la lletra impresa per via rotativa, injecció de negra sang presa a la vena de la pàgina de paper blanc, que el durà a viure la llarga vida de la lectura i l'eternitzarà en la fràgil, trencadissa memòria dels lectors. Trenta-tres anys que, mesurats amb la mesura que apama el pecat de viure vinclats, van de les tenebres més sòrdides, dictadura agònica del vil garrot que ofega el ganyot del pensament i de la gola, i tortura la paraula, la vincla, l'esclavitza i en canvia amb engany el significat, botí de victòria, a la llum del dia clar, a la llibertat de l'alba diàfana. Trenta-tres anys que han capgirat el nostre petit món rural damunt davall, avesats com estàvem a deixar la clau del cor al pany, i han farcit els nostres cossos de rierols, nafres i senyals, petits solcs per on regalima la vida i s'esmuny, tan aviat!, als dominis on el ponent regna amb espasmes incendiaris.

Pot semblar, als ulls de tots aquells que per l'edat només han viscut el privilegi o la sort del pensament sense més lligams ni condició que la pròpia capacitat i no han conegut altra cosa, que es tracta de la faula d'un país imaginat, una terra insensata fruit del desvari d'una ment extraviada, però quan Jaume Armengol i Coll guanyà el Premi Ciutat de Palma Gabriel Maura de novel·la, amb una de les dues obres escrites en català, regnava un general gens franc que ens pensava més enllà de la nostra por i la nostra por l'engreixava. Aquí, la terra de Llull pare, el català era un idioma proscrit i escarnit, perseguit no només pels forasters o els invasors, sinó fins i tot pels mateixos mallorquins, pusil·lànimes, porucs o col·laboracionistes del genocidi lingüístic, en qualsevol cas ignorants de la riquesa i la bellesa del seu patrimoni, del llegat que tenien obligació de preservar i transmetre.

[...]

Els dies fou la primera novel·la d'un primerenc escriptor que, immers en una estètica de la postguerra tardana, analitza el seu entorn, àdhuc el seu interior, amb uns ulls encesos, atents, lúcids i no gens neutrals. És per això que ens fa un minuciós retrat humà i social, fins i tot històric, una descripció acurada de la realitat i de la ficció real, de les il·lusions i de les frustracions, amb un llenguatge dòcil i proper, un llenguatge que diu el que diu i el que calla, un llenguatge que és paraula i pensament.

(Lluís Maicas. "Pròleg" a l'obra Els dies. Palma: Baltar, 1998, p. 9-11)

* * *
 

Jaume Armengol (Inca, 1938) deu ser un dels escriptors mallorquins amb una trajectòria literària d'allò més estranya i inhabitual. Una persona que al llarg de molts anys ha anteposat les activitats polítiques (que la història jutjarà, diríem en pla solemne) i de dinamisme cultural, sense oblidar la dedicació professional com a apotecari, a la seva faceta d'escriptor, mantinguda gairebé en secret, coneguda tanmateix per tothom a la "petita ciutat" mesquina, de què parla a les seves novel·les, però guardada, si es pot dir així, gelosament com a cosa molt personal, sotmesa, i això es nota, a un procés de maduració, de repensar-s'ho dues vegades abans de donar sortida pública als seus papers. Tant de bo altres escriptors fessin el mateix; els lectors, al cap i a la fi, en som els grans beneficiats.

L'obra literària publicada de Jaume Armengol és ben escassa; un mític llibre de poemes, El Caminant Perdut, publicat en la no menys mítica editorial inquera Berenguer d'Anoya (que, si no vaig errat, el llibre d'Armengol va ser l'únic que va publicar), la novel·la Els dies, que va obtenir el premi Ciutat de Palma de novel·la Gabriel Maura, l'any 1966, i publicada trenta-tres anys després, el 1998, i Que la terra et sigui lleu.

[...]

Els dies, tot i ser una novel·la molt deutora d'un període històric, literari i cultural concret, s'aguanta encara força bé i es llegeix amb gust i interès, i té, a més, molts punts de connexió, que ara no és el moment d'analitzar, amb Que la terra et sigui lleu; aquesta és una novel·la molt superior, més complexa; de fet, pens que pot perfectament llegir-se com una mena d'ampliació, d'aprofitament de materials que a Els dies havien quedat com a insinuats, i que ara són reelaborats amb una més primfilada tècnica narrativa.

(Jeroni Salom. "Dies trists i bells als Alyscamps", Diario de Mallorca, 14 de febrer de 2003)
 

* * *
 

A la nota que encapçala la novel·la, l'autor diu: "La proposta que us faig vol ser la història del esdevenir de cinc generacions i una sola terra al llarg d'un temps propi i en un indret canviant. És una història immersa en un caos, barrejant-se present, passat i futur indiscriminadament, reflectint diversos mons en evolució, fidel a l'univers memorial". La primera reflexió a fil d'aquesta advertència, després de la lectura de l'obra, és que narrar els esdeveniments d'una nissaga familiar i abraçar uns 170 anys de la història de Mallorca —hem de fer notar que a l'obra no hi ha dades precises de quan comença ni de quan acaba la novel·la— és una empresa ben dificultosa que comporta anys de feina i, sobretot, de maduresa narrativa. El simple fet de proposar-se un projecte tan ambiciós i de dur-lo a bon port ja ens demostra les virtuts de l'autor: paciència, constància, minuciositat, saviesa i amor per la literatura.

[...]

Els dos grans encerts de l'obra són la construcció dels tres protagonistes abans citats i el sensorialisme de les descripcions. Armengol sap donar vida als personatges centrals i, alhora, a través de descripcions minucioses i poètiques, crear una atmosfera adequada a l'acció. Però també s'ha de destacar la forma acurada, amb un ús intel·ligent de l'adjectivació, i el llenguatge treballat, amb lèxic ric i sintaxi complexa que tendeix a la subordinació i als períodes llargs i morosos.

(Miquel Àngel Vidal: "Ombres de tardor. Una nissaga familiar", Diari de Balears, núm. 393, 17 de gener del 2009)
 

* * *
 

Ombres de tardor, del polític i activista cultural Jaume Armengol (Inca, 1938) és una sorpresa agradable de la novel·la catalana d'avui. Té una veu que s'agermana amb la del llibre de Goliarda Sapienza i amb la d'alguns de Baltasar Porcel, i que sembla filla de les novel·les de Llorenç Villalonga i el príncep de Lampedusa. Rere un títol poc atractiu, s'hi amaga una extensa novel·la, de model vegetal, arbori, en què el tronc comú d'una nissaga familiar de l'aristocràcia rural mallorquina, de tradició conservadora, es divideix i subdivideix en múltiples branques i branquillons i l'obligat retorn a les oblidades arrels. Posada sota l'advocació de Proust i d'Il Gattopardo, Armengol desplega, però, la seva novel·la seguint una frase de Jack Kerouac: "Sigues fanàtic del temps, viu la teva memòria i esglaia't". Ben escrita i ben portada, amb una llengua rica que fa venir ganes de llegir en veu alta i que no cau mai en el dialectalisme, Ombres de tardor, situada a Mallorca i Sicília, però també a Cuba i a Girona i al sud de França, combina diversos registres narratius: dietaris femenins, correspondències, testaments, poemes, notes i telegrames, i crea una atractiva polifonia de veus narratives i algunes el·lipsis audacioses que l'allunyen, sortosament, d'un model de novel·la que hauria pogut ser decimonònic. És un gran fris narratiu ple de grans passions, d'un erotisme tibant, travessat per secrets inconfessables i presagis tràgics, adulteris i violacions, advocats i polítics, amb aparicions de personatges reals com ara Chopin a Valldemossa i Franco a l'Àfrica.

[...]

Armengol sap que acudir al passat és una manera de fugir de la realitat quan el present oprimeix. Ombres de tardor té alguna cosa de llibre excessiu i total, goliardesc, sensual, ple de llibertat i de joia, d'anhels i d'utopies fracassades.

(Xavier Pla. "Tot canvia per no canviar", Avui Cultura, 24 de gener del 2009, p. 12)