Jaume Armengol (Inca, 1938) és un cas peculiar dins el món literari de l'illa. De jove va obtenir reconeixements literaris, com el premi Ciutat de Palma de Novel·la, però és ara, a la seva maduresa, quan està editant i tenint continuïtat: ha publicat les novel·les Els dies (1999), Que la terra et sigui lleu (2002), i ara acaba d'aparèixer Ombres de tardor, una ambiciosa novel·la sobre una nissaga mallorquina.

—Pots explicar-nos a què es deuen aquests anys de silenci narratiu des del moment que vares guanyar el premi Ciutat de Palma de novel·la amb Els dies fins que es va publicar ara fa deu anys?
—Silenci sols en el sentit que no he publicat. Durant tots aquests anys jo he continuat escrivint. I encara que és cert que, primer per la mort del meu pare, que m'obligà a tornar a Barcelona i dedicar-me a la meva professió de farmacèutic, i llavors per la meva activitat política i d'activista cultural, no he pogut dedicar-m'hi intensament, mai no he deixat d'escriure.

—I per què l'editares trenta-tres anys després?
—Primer s'ha de dir que la versió publicada és molt diferent de la primera. La vaig reelaborar completament. Va ser Lluís Maicas qui em va convèncer perquè la refés per publicar-la a Perifèrics, i així ho vaig fer.

—I ara has escrit una obra sobre una nissaga familiar...
—Jo crec que tots els escriptors mallorquins hi han pensat alguna vegada a fer aquest tipus de novel·la, i jo l'he feta.

—Una nissaga que ben bé podria ser la teva. Què hi ha de realitat històrica i què de ficció a Ombres de tardor?
—Llevat del marc històric tot és ficció, fins i tot els personatges. L'única excepció és la de Francesc Coll de Santacana, el militar republicà, que era un conco meu del qual el meu pare, com fa Jacob el Desheredat, va intentar esbrinar la història.

—Però Jacob el Jove no és un alter ego teu?
—Jacob el Jove no té res de mi, com a mínim sentimentalment. És cert que a través d'ell retrat el panorama d'Inca a la postguerra, que és el que jo vaig viure, però no som jo. De fet, si m'hagués d'identificar amb algun personatge, seria amb Maria Amàlia. Jo som Maria Amàlia. Sobretot emocionalment. Ella té un caràcter melangiós i trist com el meu. La seva història és la part més bella del llibre. De fet, en alguns moments utilitz el recurs del diari perquè és una forma de confessió meva.

—I no has partit de cartes o de documents històrics o familiars?
—No. Les cartes, que són un recurs narratiu, són totes inventades. Tampoc no he usat documents històrics si exceptuam, com he dit abans, la història de Francesc. I d'aquest l'únic document escrit que he usat és el Consell de Guerra.

[...]

—Et degueres fer un arbre genealògic, esquemes... Conta'ns com has treballat aquesta obra.
—La primera versió de l'obra començava amb la història de Maria Amàlia, però quan vaig intentar fer un esquema de dades i personatges no em quadrava, així que ho vaig deixar de banda i vaig anar fent. Aquesta primera part, fins a l'aparició de Jacob el Vell, és la més improvisada i la que més estim de l'obra. Després sí que, amb els Jacobs, vaig haver de ser una mica més rigorós en l'ús del temps.

—Per què citacions tan diverses com Proust, Kerouak, René-Guy Cadou, Camus, Capote i Jacques Brel encapçalant l'obra?
—Totes les cites són fetes a posteriori, un cop posat el punt i final, i totes estan molt relacionades amb el que hi ha dins l'obra i dins meu. Reflecteixen no només la novel·la sinó a mi mateix. Per exemple, vaig conèixer Proust perquè Villalonga em va regalar la seva obra completa, i em va fascinar tant estilísticament com per l'ús de la memòria i el temps. La meva novel·la es fa a través del temps. La gran obsessió de l'home i de l'escriptor és el pas inexorable del temps. Així, la citació ve tant al fil de l'obra com la meva pròpia preocupació.

(Miquel À. Vidal: "No he seguit els ritmes i els temps reals, sinó els emocionals", Diari de Balears. Suplement Cultural, núm. 398, 21 de febrer del 2009)