En Martel, somrient, s'apropà a l'Hispano-Suïssa, descarregà l'equipatge del senyor de Tofla i anà, sota la pluja, cap a la porxada. El casal de Can Sec, orientat vers el migjorn, romania immers en una silent immobilitat de segles, com embadalit. L'indret semblava flotar, irreal, entre secrets, brolls i murmuris esmicolats. Fins i tot el temps esdevenia quelcom estàtic i l'entorn una mena de complanta intemporal. En Dídac Moragues evocà la vida consumida, la desfilada erràtica dels anys anats de puntetes, sense estridències, les estrelles parpellejants que penjaven de les nits altes i la remor de la font sota la incertesa de crepuscles abrandats. Resseguí la blanca façana i l'envaí l'estranya sensació que el casal només tenia vida en el passat. Pensà que les seves nits bel·licoses se li escolaven a l'ensems que les seves albes llumejants, testimoni inequívoc del pas de les hores. Res no en quedava per penyora. Ho sabia.

(Fragment del llibre Camí de Tofla. Palma: Baltar, 2010, p. 19-20)
 

* * *

El casal de Can Sec s'alça a una cinquantena de metres per sota del capcurucull del turó de la Senyora. En un passat remot, abans de la darrera partició, devers una data que es perd enllà de la fosca del temps, Can Negret, Can Jeroni Vell, Can Jeroni Nou i Can Sec conformaven una sola unitat territorial i patrimonial. El casal de Can Sec, d'un blanc immaculat, adés per la seva personalitat, adés per la seva privilegiada situació, orientat vers el migjorn, sempre presidí la immensa possessió i esdevingué el cor i l'ànima del territori de Tofla. L'arxiu encara ara s'ubicava a Can Sec, també la capella i la galeria dels retrats dels senyors de Tofla, l'un a la vora de l'altre, a banda i banda de l'interminable passadís de la planta noble, ordenats cronològicament. A ell li pertocà la dolorosíssima missió de penjar el de sa muller just a la vora del de son pare, en Gabriel de Tofla.

El casal disposava de catorze estances. Fou remodelat al llarg dels segles XVI-XVII i quedà configurat per tres cossos amb planta en forma de U que enrevoltaven una clastra orientada cap al nord, amb mirada panoràmica a la serra de Tramuntana i al puig de s'Alcadena. Tres plantes, baixa, noble o primera i porxos. Tres grans obertures a la façana noble sobre l'ample portal amb un arc de mig punt. Aquesta planta donava accés al vestíbul, amb un arc d'ansa de paner, i a la clastra empedrada per còdols faixats amb figures quadrangulars. Les parets de la façana principal eren referides de blanc. A l'altura del porxo, mirant la clastra de darrere, que presentava una galeria porticada amb columnes poligonals, vetllava un rellotge de sol que comptava les hores en silenci. Tenia coberta a doble vessant la teula àrab. L'escala que menava a la planta noble era conformada per graons de test mallorquí i estava protegida per un arrambador de ferro forjat amb poms daurats a cada replà.

(Fragment del llibre Camí de Tofla. Palma: Baltar, 2010, p. 22-23)