En el procés de formació del Verdaguer escriptor ressalta la transició d'uns patrons estilístics cap a uns altres. Aquesta transició, que no s'ha d'entendre com una ruptura ni com una conversió súbdita sinó com el resultat de l'assimilació de lectures, de contactes personals i d'afinament de criteris, es pot definir com una revisió de la tradició immediata que l'envoltava al Seminari de Vic i que respirava en l'ambient dels lletraferits de la ciutat. Que es tractava d'una tradició i un ambient academicistes, lligats d'una banda al món clàssics antic i, de l'altre, a la Il·lustració tardana, ho hem vist més amunt. També hem vist que la transició significava per al poeta adoptar l'estètica romàntico-renaixentista que li arribà directament avalada per dues grans autoritats de l'època, com eren Milà i Aguiló. Fou indubtablement una revisió parcial, però fonda, que li féu tornar a veure amb nous ulls el panorama de l'art d'escriure en el seu temps i per quins camins havia de continuar la pràctica de la poesia. […]

L'Esbart fou i encara és una magnitud d'ordre literari. Sense dimensió literària, l'Esbart no hauria significat res més que una tertúlia d'estudiants lletraferits. Si les individualitats que s'hi aplegaven no haguessin sobresortit amb una obra literària excepcional, el nom de l'Esbart de Vic no hauria transcendit l'anecdotari local. Sense L'Atlàntida de Verdaguer, sense Julita de Martí i Genís, sense la prosa literària i política de Collell, probablement no ens trobaríem avui aquí commemorant una remota fontada d'estudiants que, mancats de bohèmia literària urbana, la suplien amb bucolisme romàntic a la manera dels felibres provençals. […]

A partir dels contactes establerts amb els capdavanters de la Renaixença, Verdaguer assumí progressivament, d'una banda, l'estètica romàntica i, de l'altra, la idea, formulada per Rubió i Ors, que la llengua era el mecanisme clau de recobrament de la personalitat desfigurada del país i, en paraules de Joaquim Molas, "l'element de cohesió de tot el moviment de Renaixença". […]

Canigó, en especial, demana una consideració global que doni compte també de tot el seu abast ideològic. Amb altres paraules, no podem admetre que sota l'eficaç poètica verdagueriana, com sota qualsevol poètica eficaç, no hi funcioni un sistema d'idees que li doni eficàcia. Certament, Verdaguer no és un ideòleg; ara bé, això no significa que no sigui posseïdor d'una ideologia, d'una cosmovisió, d'un sistema d'idees, travat i operatiu. El fet que el poeta no l'expressi formalment en conceptes, no ho contradiu pas. Per això el poeta és poeta, és a dir, artista que, treballant amb el material de la llengua, construeix no pas una obra filosòfica, sinó una obra d'art literari.

Vet aquí com els catalans vàrem tenir amb Canigó, de Verdaguer, la nostra epopeia nacional. Commemorar-lo avui, a cent anys de distància, hauria de significar que encara ens hi reconeixem, igual com es reconeixen en les seves epopeies els pobles d'Europa, fecundats pel llegat de Grècia i de Roma. Aquesta és la funció del que anomenem "clàssics de la literatura". Més enllà, però, de les efemèrides commemoratives, llegir avui Canigó, com un clàssic català, significa també apropiar-se el tresor de llengua, poesia i sentiment patriòtic que, llegat per un poeta ara fa cent anys, bé ens ha d'assegurar una herència d'identitat per al futur.

(Ricard Torrents. Verdaguer. Estudis i aproximacions. Vic: Eumo, 1995)