Si ens mirem cada un dels llibres de Jacint Verdaguer des del punt de vista de l’edició, hem de convenir que, malgrat que siguin d’un mateix autor, tenen característiques diferents i especificitats pròpies. Només ens referim, és clar, a les obres controlades per l’escriptor fins al final, fins a la publicació, perquè l’edició de llibres pòstums o de textos inèdits —en estadis d’elaboració diversos— porta al curador una problemàtica diferent.

Així per al cas Verdaguer, l’any 1986-1987 es van establir des de la Societat Verdaguer uns criteris per a les Obres Completes de Jacint Verdaguer d’Eumo Editorial (OCESV): es regularitza l’ortografia d’acord amb la normativa actual, sense modificar ni la fonètica ni la morfologia ni la sintaxi ni el lèxic. Tenint en compte aquesta exigència, s’intenta no apartar-se de l’ortografia fabriana ni distorsionar gaire les normes ortogràfiques que regeixen avui la nostra llengua, encara que es troben en els llibres alguns aspectes particulars. La normalització ortogràfica és la «solució correcta per salvar la distància en la recepció del text», segons Víctor Martínez-Gil.

(M. Àngels Verdaguer. "L'edició de Verdaguer: a propòsit de Flors del Calvari", dins Anuari Verdaguer, núm. 20, 2012)