Després de la mort de Mossèn Cinto, noves tendències han transformat i engrandit els dominis de la nostra poètica. Durant el quart de segle, la glòria de Jacint Verdaguer ha patit les alternatives de discussió i valoració per les quals passen, indefectiblement, al llarg dels anys, el nom i l'obra dels grans poetes. Però avui la mesura magna del seu geni ja pot donar-se per fixada d'una manera definitiva. Per als joves escriptors de Catalunya, sobretot per als lírics que comencen, els llibres de Verdaguer constitueixen un batxillerat de poesia imprescindible. […] Nosaltres, intel·lectuals, discutirem tant com calgui, aplicant-li el microscopi de la crítica, l'obra enorme del geni. Però el poble català, que només pensa i valora amb el cor, no discuteix res. Només admira i venera.

L'obra poètica de Jacint Verdaguer fa l'efecte d'una selva tofuda i esponerosa. Tota mena de tons verbals i musicals barregen i entrellacen llurs brancatges, com en un teixit de lianes de tots colors. Però sobresurten amb una llum més vistent [...] els quatre tons característics del gran lirisme verdaguerià: la poesia èpica, la patriòtica, la mística i la idíl·lica. Totes quatre, però, tenint com a comú denominador la medul·la densa que fa tota la força del doll inexhaurible de Verdaguer: la viva, profunda, subterrània deu cristal·lina de la poesia popular.

(Agustí Esclasans. Pròleg a La ciutat de Barcelona en l'obra de Jacint Verdaguer. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1937)