Tant per raó de les proporcions de Verdaguer en la literatura catalana com per la complexitat del poeta en la vida humana, mossèn Cinto ha estat, de totes les nostres grans figures, la més temptadora als biògrafs. I tinc com a cosa certa que, genial poeta i tot, de no haver estat la seva complexitat humana, de no haver estat la lamentabilíssima tragèdia dels seus darrers anys, Verdaguer no hauria constituït una excepció en el desolador panorama de la literatura biogràfica catalana.

[…] la gent coneix més "aquell capellà" que no pas el seu nom, i té més idea –absurda i tot– d'haver estat un capellà perseguit que no pas un gran poeta.

D'ell no s'ha dit, és cert, que de petit ja fes versos, o simplement que fos un àvid lector, tot i que la seva glòria ha estat la poesia. I no s'ha dit perquè Verdaguer no ha estat un poeta, com Maragall o com Guimerà, tot simplement poetes, sinó un poeta amb adjectiu: poeta místic, i el misticisme és allò que més s'ha tingut en compte en tractar de dibuixar la seva figura. No d'altra manera s'explica que tots els biògrafs i comentaristes hagin tingut interès a subratllar la precocitat de la seva vocació sacerdotal.

(Josep Miracle. "Cinquanta anys després de la mort del poeta", dins Verdaguer amb la lira i el calze. Barcelona: Aymà, 1952)