Primer de tot, Verdaguer viu plenament la vida encara ben viva de la terra antiga, pagesa, des dels treballs més humils fins als esclats més alts de la llengua, i aquest és el seu fonament, la seva seguretat, el que el fa invulnerable.

Del fons ancestral pagès medul·lar de Catalunya, que és la força creadora del nostre ésser i de la nostra pensa (i doncs de la nostra llengua), Verdaguer en té el bé més preciós i poderós: el seny. No sols no el va perdre mai, sinó que en va fer la base de la seva pròpia defensa: tenint ple d’aquest seny antic de la terra el sarró de l’esperit, no li calia cercar advocats a ciutat. Els arguments ciutadans són tots fal·laciosos al costat d’aquesta seguretat. Els estira-i-arronses dels politicastres eclesiàstics i civils s’estavellen inútils contra la paret seca del seny. Els enemics, amb tot llur arsenal de poders fàctics i d’altres, no el podien tornar boig ni proposant-s’ho. I s’ho proposaren. I no pogueren. Li van partir l’espinada pel mig, això sí, però no el van desviar ni mica del seu sentit moral i intel·lectual, com es veu llegint les seves obres dels darrers anys.

Segonament, estudia: el saber de les escoles, la literatura de totes les èpoques, les ideologies i els autors del moment, les ciències de la natura (molts llibres de geografia, de botànica, d’ocells, d’història, de tot, a la seva biblioteca): en aquest aspecte és un autor perfectament sòlid i que inspira confiança en tots els terrenys que toca.

Tercer, entra activament en la religió dels seus pares i es fa capellà i en la carrera de capellà sens dubte triomfa; va camí d’arribar molt amunt, fins que li ofereixen una plaça de canonge a Barcelona i refusa. Verdaguer no té l’ambició de prosperar: té feina. Anys després li toca viure intensament la problemàtica de l’ésser del sacerdot per culpa de la curtedat de les jerarquies que primer li prohibeixen les pràctiques amb visionaris i els exorcismes i després fins li retiren el dret de dir missa, és a dir, li van tallant els camins de relació directa amb déu, intenten en va de tallar-li les ales. Al final de tot el bisbe ha d’afluixar i tornar-li les llicències. I el mossèn acaba els seus dies rehabilitat, sí, però en l’escaló més baix de l’escalafó eclesiàstic.

Quatre: Verdaguer, humil pagès, té tota la vida (i començant de ben jove) un intercanvi epistolar i savi, i personal i humà, amb els representants més seriosos de la cultura, com Marian Aguiló o Milà i Fontanals, i també (de més gran) amb elements inquiets i anarquitzants com Josep Aladern, escriptor reusenc molt actiu i defensor i amic del sacerdot perseguit, i amb molts altres. He posat sols tres noms però basta mirar l’índex de l’epistolari4 verdaguerià per adonar-se de les dimensions i la varietat del seu tracte amb els erudits, els intel·lectuals, els artistes, etcètera. I no són relacions superficials, d’allò que se’n diu vida de societat, no. És l’autèntica feina cultural, l’autèntic fer-se de la cultura. Molt intensa és la seva relació amb els lletraferits rossellonesos.

Cinc: hi ha un moment en què Verdaguer es tracta de tu a tu amb les fortunes més importants de Catalunya (Güell), amb l’aristocràcia dinerària espanyola emergent (Comillas) i amb la borbònica família regnant i tot, i és el mateix moment en què, en sa qualitat d’almoiner del “marquès”, intima amb els desposseïts i els desesperats de la púrria de Barcelona,5 els primers miserables del proletariat o del subproletariat modern, els primers aturats, l’autèntica misèria imperdonable de la primera industrialització, pobres de solemnitat... Són els inferns socials barcelonins que retratarà Juli Vallmitjana: és un món repartit a parts desiguals entre l’anarquia, l’espiritisme i la desesperació. Just en els anys previs a l’esclat de la crisi, doncs, Verdaguer es fa amb els dos extrems de l’escala social: amb els llepaculs de la monarquia madrilenya i amb els pitjors i més marginats pobres de Barcelona. I és justament aleshores, com és lògic, que comprova l’existència real del dimoni, que veu com s’exerceix la seva acció, que en palpa els resultats: “Verdaguer comencà a veure pertot l’obra del maligne, el qual se li anà apareixent a poc a poc amb un rostre ombriu, gegantesc, poderós”, diu Sebastià Juan Arbó. I encara que de fet no se li aparegui amb un sinó amb una dotzena de rostres, Verdaguer, que és valent, li planta cara: planta cara a la misèria, planta cara al maligne i planta cara als seus grans aliats a la terra: els poders, els seus “superiors”.

Sis: abans d’això, havent sigut durant uns anys capellà de vaixell, coneix l’Amèrica i la relació de les petites, mitjanes i grans fortunes catalanes o mig catalanes, com la del “marquès” de Comillas (Santander), amb Cuba. Els tal marquesos, amb palau a la Rambla de Barcelona, eren d’una família pobra enriquida en el comerç d’esclaus amb el Carib, i feia poc que els havia ennoblit un rei de sarsuela, perquè no s’ha d’oblidar que el rei, el marquès, i també el bisbe de Vic, es regeixen pels cànons socials, morals i estètics de la sarsuela més barata, fan gènere xic,7 i quan es troben un home de carn i ossos, quan veuen que el seu capellanet no se’ls doblega tot fent-los la rialleta, ans es revela com un autèntic protagonista de tragèdia veritable, no fan més que aguditzar llur pròpia caricatura i anar ficant els peus a totes les galledes espirituals i materials que ensopeguen o que s’inventen.

Set: a més de travessar diverses vegades l’Atlàntic, i de viatjar a Roma, i a Palestina, i al nord d’Àfrica, i per Europa fins a Rússia, no cal dir que el seu viatge més apassionat i emocionant, més aventurer, és Catalunya, que se la trepitja tota, en coneix les muntanyes, i s’hi perd, i parla amb les pedres, palpa les flors, escolta els boscos, dibuixa els llacs, fa parlar tota la terra: la terra física i material, amb el seu esperit i els seus esperits, això ho explica molt bé el també terrarista Perejaume al llibre Oïsme, on en reprodueix alguns dels dibuixos o croquis d’excursionista.

I darrer, i vuitè, punt: mentrestant i per damunt de tot això, Verdaguer fa una obra d’art immensa, grandiosa, en què la idea, el sentiment, la paraula i la cosa són uns: "sempre que miro el cel / me sembla casa meva".

(Enric Casasses. "Verdaguer ara", dins DD. AA.: Tornau-me a terra. Noves perspectives sobre Verdaguer. Lleida: Publicacions dels Països Catalans, 2004)