Com l'aigua certes terres baixes, la poesia sol·licita, inunda i penetra de per tots costats la nostra vida; s'hi filtra i la corrompria, sense el drenatge i els canals del poema. El poema, com a forma realitzada, és la defensa de la nostra vida contra la poesia. Fins aquí és obvi. Però, ¿no resta el perill de la intoxicació del mateix poeta del poema fet, és a dir, per la poesia de què semblava alliberat, i que es posi a imitar-lo en les formes vitals? [...]

Més subtil degué ésser el dany que li feia, donat el seu sentit tan arreladament popular de la poesia, del ministeri sacerdotal i de la mateixa religió, aquella indecisa i deliciosa manera seva de flotar entre imatges que per elles soles li parlaven en plenitud, i conceptes que no aferrava bé amb el seu intel·lecte. És per aquí que els seus pintorescos diables el temptaren més porfidiosament, que acabaren convertint, durant un terrible període el sacerdot en la caricatura del poeta i el poeta en una disminució del sacerdot.

(Carles Riba. "Memòria de Verdaguer, en el cinquantenari de la seva mort", dins Obres completes II. Barcelona: Clàssics catalans del segle XX, Edicions 62, 1965)