«[...] Si cap vaga fesomia podem trobar encara en nostre naxent esbart, jo diría qu'es un rastre de melancolía, que per repararlo cal sinó llegir les més conegudes composicions de quiscun de nosaltres; y'ns vé de la poesía popular, que, plena de vida y de sentiment, se passeja per nostres camps y vilatges, de nostres passions, y potser (lo que més bonich fora) de la sanch de nostres venes. Algun de nosaltres, la primera vegada que volgué versejar, fou per modular y dexar sortir a fòra'ls sospirs que li feyen mal, reclosos en lo pit: altrament, si'l sentiment no l'hi hagués duyt, tindría de fer encara la primera poesía; y de tots vos diré (be que ja ho haurèu reparat) que'ls més bonichs cants són los més tristos [...].»

(Del discurs que va pronunciar Verdaguer per inaugurar les sessions de l'Esbart de Vic a la Font del Desmai, el 19 de juny de 1867)