«Més tard, en dies amargosos i de greu penar, fugint del rebombori de la ciutat, m'anava a aconhortar amb la vista d'aquell cim, que veu, entre els pobles de la plana de Vic, lo meu estimadíssim de Folgueroles, i, entre les cases del poble, la de mos pares, i en ella la cambreta humil, des d'on jo el contemplava fa mitja centúria. Ell era el mateix de sempre, mes jo era pla ben diferent, com si m'hagués comanada la seva vellor; mos cabells castanys s'havien tornat grisos i les penes m'havien arrugat lo front. Mes lo tità formidable de la meva terra me somreia joiosament, i amb son mut llenguatge me parlava dels dies llunyans de ma infantesa.»

(Del pròleg d'Aires del Montseny, 1901)