Molts dels poetes de la Renaixença volgueren imitar el gènere popular; cap d'ells, però no assolí com Verdaguer una assimilació tan reeixida i eficient del seu esperit. El trobador de Folgueroles escriví nombrosos versos i poemes que hom ha arribat a prendre per populars, i que el poble s'ha fet seus, tot impersonalitzant-los. Els biògrafs remarquen aquest fet a propòsit de certes corrandes i un crític el comprova en el costum -generalitzat a Catalunya des de fa mig segle- d'imprimir cançons i idil·lis verdaguerians sense signatura, en fulls, estampes i recordatoris. […]

La poesia mística, i en general la d'inspiració religiosa, és el gènere que triga més a desenvolupar-se dins la producció verdagueriana; fenomen certament curiós, atesa la condició eclesiàstica de l'autor, i atès, sobretot, que el conjunt d'aquella producció ens apareix com a imbuït de l'ideal religiós amb preferència a tot altre.

[...] caldrà doncs admetre que el predomini d'aquest ideal no és originari en el temperament del nostre poeta, el qual durant una llarga etapa de la seva joventut se sentí més atret pels temes profans que no pels religiosos.

(Josep Maria de Casacuberta. Estudis sobre Verdaguer. Vic: Eumo, 1986)