COMPLANTA INTERROGATIVA

Ja ho he dit tot
en l'últim mot?
Rellegir versos
de temps diversos
em duu ofec
sovint a frec
de la ranera
o m'exaspera.
Dins el meu pit
creix un neguit
per les paraules
que amaguen maules,
per tants estramps
que eixorden clams,
per les complantes
a les marfantes,
pels cants de goig
amb toc de boig,
per haver escrit
i no haver dit.
Al capdavall,
un devessall
de sentiments
humils, prudents,
sincers, vulgars
o amb males arts,
sovint impúdics
o massa lúdics,
molt compartits,
però esvaïts,
sense la flama,
quan ens ablama
d'emoció.
¿El meu fogó
és massa vell
per l'atuell
que ha d'escalfar
l'urc català?
¿Veig la guspira
que a tots admira
lluny dels meus versos
banals, perversos,
obscurs o clars?
¿El meu compàs
té poca traça
i no percaça
el que la gent
més amatent
cerca en els llibres
els bateaux ivres
fogar de llum
no pas de fum?
¿La meva ment
és impotent
per endinsar-se
—eixint del càrcer
que és el meu món—
en el pregon
de l'existència
i la ciència?
¿Els meus sentits
són abaltits
quan els comparo
—si m'hi descaro—
amb els poetes
de clares metes,
la meva guia
i única via?
Em sento mut
quan se m'acut
aquesta pila
—i com s'enfila!—
de qüestions
tocant a fons
he estat així
i el meu camí
no mira enrere,
que la carretera
és ja al final
per bé i per mal.
Vet aquí, doncs,
tots aquests ponts
que he anat bastint
—despert, dormint—
amb l'art d'escriure
i el clam de viure.

Estiu 2006 / Primavera 2008

(Extret de Temps sense treva, p. 471)