LEVIATAN I

Job 41:1

Il·lusions de progrés sense atura,
engrescament d'una marxa de folls
al llarg dels anys, tothora a la ventura,
calmant la set sense ser-ne sadolls.

On té el domeny el grau i la mesura?
On té la raó que es pretén a grans dolls?
Humanament qui n'ha tingut mai cura
sinó en el llot dels innombrables tolls?

Som innocents atrets per les paraules
que tant de temps hem anat gomboldant?
Enlluernats, no discernim les faules

i prosseguim construint un progrés
amb peus de fang, per sostenir un gegant
que s'abatrà pel seu mateix excés.

* * *

VAM NÉIXER A VENÈCIA

Oblidarem algun dia Venècia?
Nit de tardor, la llanxa que ens espera
com un antic presagi, l'Adriàtic
solemne i gris, i les llums acostant-se.
Un ritual enllà de la sorpresa
—músics, cafè vora el palau dels Duxs,
carrers i ponts fins a l'Hotel Torino.
Destriarem la nostra meravella?
Aquell casal de llegenda, la cambra,
l'enorme llit, els cristalls, la finestra
sobre el canal, tu i jo en la nit dels segles,
ara ja sols, sense el desgast diari
que converteix els amors en rutina.
Hem de callar quan el record ens lliga?
Mitja claror de Sant Marc en la boira,
que es va aixecant com un tel de prodigi:
el nostre pas silenciós per la plaça
deixa de ser, poc després, solitari,
i passegem sota el sol en miracle,
amb els colors desclosos per les pedres
dels vells palaus, de tants carrers i places
que ens anostrem amb febre de novicis.
Retornarem algun dia a Venècia?
El Canal Gran ens dirà la recança
dels pocs moments que fecunden el somni,
aquells records que ens fan inseparables
per no morir, esvaint-se per sempre
en tu i en mi, que va, néixer a Venècia,
com neix l'amor cada instant que és tot nostre.

(V., 9-X-1976 / B., 15-IX-1977)