"Francesc Vallverdú no és un home gasiu del seu temps. Li n'he fet perdre moltes vegades, al seu despatx de l'editorial, amb qualsevol consulta gramatical, deguda als dubtes del meu maldestre català de jove educat a la postguerra. Jo, com molts, li he confiat els meus problemes i he rebut amb escreix la resposta que sol·licitava. En Francesc davant un problema gramatical, s'embala. I és útil escoltar-lo per a saber que tal o tal expressió que un 'més fabrista que Fabra' t'hauria suprimit en un tres i no res, a cops de bon mot i de bolígraf vermell, ell, no solament l'accepta, sinó que fins i tot en troba els orígens, les raons sociològiques, els per què lingüístics. I no és que en Francesc sigui un tou en qüestions de llengua. Com a responsable de correctors d'una editorial, sap el que cal fer i com fer-ho. Però ell sempre ha defensat el descotillament de la llengua literària i ha acceptat els raonaments de context i d'intenció, és a dir, de nivell estilístic, que justifiquen un mot dubtós o una construcció no del tot catòlica.

La veu d'en Francesc Vallverdú és forta, ben timbrada, convincent. Quan et parla, et mira de dret als ulls i riu, colpejant-te l'esquena. La conversa, amb ell, és fàcil, tot i que s'apassiona, s'emprenya, et sotmet a un tercer grau dialèctic que, en ocasions, t'obliga a prendre partit en aquelles coses en què, a casa nostra i entre lletraferits, hom sol estimar-se més nedar i guardar la roba. Diríeu que és un extrovertit que, si està dret, tot movent-se al vostre voltant, vol ensarronar-vos. Produeix la sensació de ser un home segur d'ell mateix, dogmàtic, d'aquells que se les saben totes. Després, però, si el coneixeu més a fons, us adoneu que dessota les aparences hi ha, també, el dubte: 'meravellós, fecund camí del dubte / enigmàtic espill de mil respostes', com diu en un poema.

—Sóc conscient de les meves limitacions. Afirma. I se'l veu sincer.

Parla amb accent de barriada barcelonina. No vull dir, amb això, que la seva conversa sigui un aiguabarreig d'esses fortes i vocals sempre obertes que al cap i casal ens va assetjant com una plaga; més aviat sembla, en sentir-lo, que no hi hagi sofisticació en la seva manera de parlar. I no, no n'hi ha.

—Vaig néixer a la barriada de Sants, al carrer del Masnou, l'any 35. Mon pare era encarregat al magatzem d'una fàbrica de bombetes, prop de casa. La meva àvia paterna vivia al Poble Sec i jo hi anava sovint. Passàvem els estius a Mataró, d'on provenia la família paterna.

Parlem a casa seva, en una cambra petita on hi ha una calaixera rejovenida a mà de groc i carbassa, un sofà folrat de teixit escocès i un llit plegable. A les parets, pòsters dels personatges de Peanuts: la cambra dels nens, crec. El sol de la tarda —fa aquella calor enganxosa i humida de dia primerenc d'estiu— entra per la finestra, s'emmiralla, ens enlluerna. La llum li retalla el perfil amb fum de cigarrets i els seus ulls, mentre parla de la seva infantesa, sembla que guspiregessin sota les ulleres de muntura negra.

—El meu catalanisme, ja m'entens, em ve de lluny. L'avi era regidor del Front Popular a Mataró, quan va morir. Peraixò, potser, a casa, fins i tot després de la guerra, sempre s'ha parlat i escrit en català. La meva maduració ideològica en posicions més radicals arrenca d'aquests condicionaments.

La seva filla petita, Núria, que aviat farà un any, es mira son pare riallera, i diríeu que l'escolta. Quan hem arribat ha rondinat una mica —dormia— i en Francesc l'ha duta amb nosaltres.

A nou anys, m'explica, va intentar fer una felicitació de Nadal en català. Ho va demanar al mestre de l'acadèmia i, evidentment, com podeu imaginar-vos, la resposta va ser un no entre esglaiat i indignat... és clar que corria l'any 44.

—Al Poble Sec, quan anava a cals avis, m'ajuntava amb una colla d'amics i explicava aventures. Nosaltres en dèiem 'aventus'. Crec que els botiguers del barri em tenien ben considerat perquè, amb les 'aventus', els estalviava la trencadissa de vidres que suposaven els partits de pilota o les guerres.

Fem sucoses disquisicions sobre les 'aventus', que jo en deia 'ventis', i sobre la influència posterior damunt l'escriptor. 'He sigut com tothom', diu en un poema.

—Aquest 'sigut' és voluntari i conscient. És un vulgarisme, diuen, però el vaig voler emprar perquè al Poble Sec i a Sants la gent ho diu així.

Han arribat la Carme, la seva dona, i els dos fills més grans que eren a escola, en Joan-Ramon i la Rosa. Sembla —és— un pis més de l'Hospitalet. Estic segur que si entréssim a altres pisos de l'escala i de les escales veïnes, l'única diferència (bàsica, d'altra banda) que trobaríem, serien els llibres que en aquest pis com un cop de puny s'amunteguen, robant espai als mobles, als estadants. No hi ha res de 'gauche divine' ni en Francesc Vallverdú ni en el seu 'hàbitat'. És difícil, avui dia, trobar un lletraferit sense vel·leïtats 'gauche-divinistes'. I aquesta manca d'esnobisme és una mostra més d'un dels trets més acusats de Francesc Vallverdú, fidelitat que dóna títol a l'article i que vull anar esbrinant, fidelitat, en aquest cas, a una classe, la seva, la treballadora, de la qual mai no ha sortit.

La Carme tradueix i estudia. És una noia agradable, de tracte fàcil. Li demano què vol fer.

—Vull fer psicologia, però, ara, de moment, estic a comuns de Lletres. No és que el programa sigui massa atractiu, però cal provar-ho.

Els menuts juguen. Finalment passem a la sala-menjador.

—Mon pare —continua explicant-me en Francesc— volia que jo fes el peritatge tèxtil, perquè l'havien despatxat de la fàbrica de bombetes i tenia aleshores un taller de confecció. Però a mi m'horroritzava tot allò. Recordo que les solapes de les gavardines, perquè tinguessin un bon caient, les folràvem amb un teixit molt bast i dur que es deia sidu. El teixit s'encongia quan es mullava i les solapes quedaven fetes una coca. Mon pare, íntegre, no volia que això passés en la peça que ell confeccionava. Per'xò posàvem en remull les peces de sidu. Eren molt llargues i a casa no les podíem estendre. Llavors, jo havia d'agafar la bicicleta del pare, carregar el teixit mullat i anar a la plaça d'Espanya, on vivíem aleshores, al Poble Sec, a ca l'àvia, i estendre-les al seu terrat. Les deixàvem penjar des de dalt de tot i gairebé arribaven al carrer... A mi tot això del tèxtil no m'agradava gens ni mica i vaig arribar a un acord amb el pare. Vaig aconseguir que em deixés fer Dret. M'hauria agradat més fer Lletres, però noi, en aquell temps la carrera de Lletres estava molt mal vista.

Així és que Francesc Vallverdú va entrar a la Universitat de Barcelona, l'any 1952. Pertany, doncs, a la fornada d'universitaris dels 'fets del paranimf' i entre els seus amics cal comptar amb homes tan coneguts com Solé-Tura, Gil Matamala i Salvador Giner; va tenir de companys, també, Gonzàlez Casanova, Jaume Lorés, Jordi Maluquer, Jordi Argenté...; per aquell temps, en Francesc ja escrivia poesia.

—Vaig començar a catorze o quinze anys amb un poema dedicat a una noia, un poema d'amor, naturalment.

L'any 57 acaba Dret i comença a treballar de passant en diversos bufets. Però la professió no l'atrau.

—El que m'atreia de debò era dedicar-me a dret laboral. Però no em veia amb prou condicions per a defensar els treballadors en conflictes laborals. Vaig anar fent la viu-viu fins l'any 60. El 63 deixava definitivament l'exercici de la professió.

Anys abans, però, havia conegut la Carme, que ara seu a terra i participa en la conversa:

—Ens vam conèixer en un d'aquests típics grups de jovent barceloní: fèiem excursions, ballàvem sardanes i discutíem de tot, de política, de religió, de poesia...

Es van casar (amb tots els ets i uts, ja se sap), l'any 61.

El Francesc Vallverdú poeta comença per a la vida pública, després d'anys de provatura (descomptant la seva participació amb dos poemes a l'Antologia de poesia universitària del 56), amb el recull Com llances, que guanya l'any 60 el premi Salvat-Papasseit i que era publicat l'any següent. Tres llibres més: Qui ulls ha, Cada paraula un vidre i Somni, insomni fan d'ell un poeta de vàlua i, sobretot, a casa nostra, de continuïtat. La poesia de Vallverdú s'adscriu al moviment social-realista. Vull dir que la seva poesia, segons l'anàlisi de Castellet i Molas a Poesia catalana del segle XX, reflecteix les set condicions de la poesia social i realista: 'l'actitud de poeta' (un home entre els homes i no un ésser privilegiat); 'la validesa de l'experiència poètica' (expressió d'una altra experiència, la personal del poeta, compartida amb els altres homes); 'el mètode d'abstracció de l'experiència real' (no el mitològic-simbòlic, sinó l'històrico-narratiu); 'el llenguatge' (que reivindica la funció comunicativa d'un significat immediat); 'el protagonista del poema' (que 'ja no serà únicament el poeta en la seva total subjectivitat, sinó ell mateix en tant que persona, és a dir, en tant que subjecte d'un particular sistema de relacions humanes i socials, o també ho podran ésser altres homes, un grup social o la col·lectivitat'); 'l'objecte de la poesia' (no l'art per l'art, sinó 'l'objecte mateix de tota la cultura enriquidora de l'home i alliberadora de les innombrables alienacions que l'oprimeixen'), i el 'destinatari del poema' (que ja no serà una minoria escollida, sinó 'tots aquells que tinguin un nivell de cultura suficient per a trobar en el poema l'objecte d'interès, d'enriquiment i d'alliberament que aquest ha d'arribar a assolir: i cal que aquests siguin molts, i perquè ho siguin, cal complir les tasques de responsabilitat cívica, social i política que ens duguin a bastir un país on la cultura sigui a l'abast de tots i on tots la gaudeixin').

I tot això, aquesta poesia mutilada (per raons òbvies) que hem pogut llegir de 1958 a 1970, forma l'altre gran tret de la fidelitat de Francesc Vallverdú. Avui, quan la crisi ideològica esbotza sòlides posicions i les empeny cap un drets més o menys disfressat d'inconformisme, avui, quan la poesia s'allunya de 'l'objecte de la poesia' esmentat per Castellet i Molas, Vallverdú continua essent fidel a tot un bagatge personal i històric, a un compromís que, segons confessa, no abandonarà.

Però en Francesc Vallverdú hi ha, també, una vocació per a la sociologia de la cultura i, concretament, per a la sociologia del llibre —mitjà que coneix perfectament, degut a les seves tasques editorials— i per a la lingüística.

—No em puc considerar un lingüista, però sí un home preocupat per la llengua com a eina de treball, preocupat i interessat per la sociologia de la lingüística.

En aquest terreny, una munió d'articles a diverses revistes i dos llibres cabdals, en són el resultat; L'escriptor català i el problema de la llengua i Dues llengües, dues funcions? on analitza el fenomen del bilingüisme, de primer, en L'escriptor català..., només des d'una perspectiva literària i després, en Dues llengües..., a partir d'una generalització col·lectiva.

—El problema del bilingüisme en literatura s'ha vist enterbolit per la qüestió de la professionalitat, tan de moda avui. Jo crec que només és bilingüe aquell escriptor que utilitza alternativament en literatura les dues llengües. Quant a la professionalització, m'agradaria més parlar de vocacionalitat, donat que les circumstàncies en què es produeix la nostra cultura avui no són, ni de molt, unes circumstàncies normals. El periodisme pot ser un guanyapà més o menys literari per a aquells que s'hi sentin atrets. També podrien ser un guanyapà, diguem-ne literàriament professional, les tasques editorials, traduccions, correccions, redaccions, etc.

Hem anat parlant d'això, del bilingüisme, vull dir, i de les solucions que una cultura minoritària té per deixar de ser-ho. A mi, la pregunta de 'Creus que hi ha crisi de cultura al nostre país?' em pujava als llavis constantment. Finalment l'he formulada.

—Jo parlaria, més aviat, d'una crisi en l'ús de la cultura. Una crisi real, sí, però deguda en gran part a la anormalitat, a la inferioritat en què es troba el nostre país. Això de l'ús de la cultura, crec aclareix molts conceptes: per exemple, tot es veu més clar si parlem de l'ús burgès de la cultura i no de la cultura burgesa, no trobes?

Era molt tard i ens hem hagut d'acomiadar. L'Hospitalet tenia un aire de poble català a l'estiu: olor de pins, de ressol, de pols seca. M'ha sabut greu deixar la conversa així, incompleta. Però no hi podia fer res: la professionalitat-vocacionalitat m'obligava a passar a net la conversa, amanir-la i dur-la a la redacció de la revista de seguida. I suposo que en Francesc m'ha entès."

(Jaume Fuster. "Francesc Vallverdú o la lleialtat", Serra d'Or, núm. 142, juliol de 1971, p. 35-36)