AOMBRADA DE TENEBRES IV

Meravellós, fecund camí del dubte,
enigmàtic espill de mil respostes
que absurdament volem exacte: vida,
mort, amor, qüestions d'ara i de sempre
que sento en tot moment tan insegures
com el dia primer.
                        (Al parenostre
diria: "a més de pa, doneu-nos dubtes,
doneu-nos més incògnites encara,
feu que els homes coneguin cada dia
sorpreses, nous estímuls que revifin
esclerosis antigues".)
                        Quin miracle
la contradicció, la nostra essència,
la genuïna força de l'avenç!

* * *

DIETARI NADALENC 1962

I

Dir-ho tot. No deixar cap fet sense l'empremta
que lluu en el traçat blau-negre de la tinta.
Allò que el temps em pren i que no puc fer néixer
els dies regulars, quan circulo amb la moto
per la meva ciutat darrera el benefici
del plat —i el que no ho és. Dir-ho tot. Fins les coses
que no haguera gosat, a causa d'una estranya
temença que no té res a veure amb el silenci
d'això que dura tant.
        l'excusa és la nevada
que ens ha incomunicat: heus-el aquí, el poema.

La vetlla de Nadal va sorprendre'ns amb una
blancor prima als terrats (llegiu els comentaris
de Sempronio, model com sempre d'agudesa).
Jo tenia al matí una cita (a migdia
davant l'INP) per l'enutjós assumpte
d'un vell que es diu Garzón. Aquest pobre diable
té el seu expedient denegat per un tràmit
que deixà de complir, i l'home encara és hora
que s'ho hagi empassat. "Pero ¿no he trabajao?
¿He sío acaso un gandú?" Després van concedir-li
el que la gent en diu "el retiro", però
per culpa de Madrid fins a mitjan gener
no en tocarà ni cinc. Per això l'home em burxa:
que ja ho veig (jo amb el cap faig que sí i no contesto),
que si li puc deixar deu duros. Em regiro
la cartera: només puc donar-li'n nou. "Buena
Pascua, señó Verdú." Igualment, moltes gràcies.

(La memòria em duu, no sé per què, un altre
problema de diners, per tot això del tèxtil
que peta. Potser sí que En Muñoz no té mala
voluntat —els obrers ho pretenen—: la cosa
no s'ha de plantejar dins un marc tan estricte.
M'ha divertit, però, aquest "lligam morganàtic"
—"SP" n'ha parlat— amb el trust dels Trujillos.)

Ja dinat, a les cinc, vaig fer compareixença
davant un instructor cortès per un dels crònics
papers que cal signar. Vaig declarar darrera
mateix d'aquell pintor tan concret que és en Tàpies.

Es ponia ja el sol, i la Rambla es vestia
d'aquell fugaç to blau, quan vaig sortir, prou d'hora.
Sopem, com és costum, amb els nostres: hi hauria,
com cada any, el Tió. Pel carrer, d'alguns pisos,
ja em perseguia el so queixós de la simbomba.
(Com cada any ens direm: "Ben bé, no sé què hi troben...")
Quan la son ens ha fet l'avís, tornem a casa,
contra un fred sense veus. També pel nostre barri
se sentien els sons dispersos i andalusos.
Hem somrigut, i al llit se'ns han fos de seguida.

II

El nou dia va entrar per les nostres finestres
amb un somriure obert. Les teulades s'havien
vestit amb cotó fluix: la neu era aleshores
la joia de Nadal, una mena d'obsequi
darrer i inesperat.

D'acord amb els preceptes
ancestrals, l'àpat gras i llarg de la diada
seria oficiat a cals pares. Tindríem
records per al germà que avui no pot atènyer
ni aquest mínim de pau: sobretot, aleshores,
amb la neu al damunt, aquells de qui parlava
l'Abat de Montserrat ahir mateix.
La vida que el mal incessantment escapça és insegura
com una tempestat, però no pas estèril.
Demà, potser, la neu confegirà les clares
esperances que estan en els flocs, a partícules,
d'ençà d'aquella nit que condemnàrem l'odi.

1960-1962