Autors i Autores

Xavier Hernàndez Ventosa

M. El foc dels déus

Estem en un temps molt remot, quan fa molt poc que els déus han acabat d'ordenar el Caos.
Tot d'una, un bon dia, el foc desapareix de l'illa on viu l'Hèctor, i els seus habitants no entenen el perquè d'aquell càstig dels déus.
Desesperats, visiten totes les terres gregues, però no hi ha foc enlloc. D'ara endavant, no podran fer pa, coure el menjar, i, a l'hivern, es glaçaran de fred. Aleshores, els seus sacerdots els obliguen a augmentar els sacrificis a Zeus.
Passen els anys, però el foc no torna a la terra. Fins que, un matí, l'Hèctor torna a una cova on un dia s'havia resguardat d'una fortíssima tempesta. Aquella vegada, un llamp descomunal va encendre un enorme pi, i l'Hèctor va tenir l'esperança d'haver recuperat el foc. Però aquell pi, així com es va encendre, de la mateixa manera es va apagar.
Fins que arriba el déu Prometeu, l'amic dels homes, i l'Hèctor el posa al corrent del gravíssim problema que pateixen els seus convilatants.




La veritat, l'Hèctor no sabia quina paret tocava. D'una banda, estava meravellat per la lluïssor que sorgia d'aquelles tiges de canya, però de l’altra estava francament intranquil perquè no sabia què se n'havia fet de les llentilles salvadores.
—Mira-les bé, Hèctor. Veus que aquestes canyes són diferents de totes les que coneixes? T'adones que són més esveltes i lluents i que exhibeixen més ufana. És perquè són màgiques. Les he collit als jardins de l'Olimp i he agafat les més robustes que he trobat als marges dels seus rius. Hi havia algunes nimfes que han tret el cap de les aigües on habiten per reconvenir-me. M'han dit que no les agafés, perquè les volien per teixir paneres de flors per a Zeus, protestaven, però jo no els n'he fet cas. Que s'apanyi, Zeus!
—Màgiques, has dit? Canyes màgiques?
—Sí, sí. Tal com ho sents. Fixa-t'hi. Veuràs que això de la magicitat o com es digui és cosa que es veu al primer cop d'ull. I si no, per què són tan brillants? No et semblen canyes de llum? És perquè jo, a dins, hi he posat totes les teves llavors de sol. Ara, el més fantàstic de tot és que el foc que porten a dins, allà es queda. Vull dir que ni elles s'encenen ni l'escalfor travessa les parets de la tija. Ja ho veuràs: tu agafa-les... Oi que no et cremes?
Oh prodigi entre els prodigis! Era cert: aquelles canyes tan superbes no cremaven gens ni mica! El que deia en Prometeu era veritat! Vessaven el foc més ardent de l'univers i ni tan sols eren tèbies al tacte! La veritat: eren tan fredes com si encara estiguessin arrelades a les riberes dels seus rius i al seu interior no hi hagués sinó el buit que les caracteritza.
—Au, ara ja te'n pots anar. Vés i escampa el foc pel món. Corre!
—Jo...Jo... Gràcies!