En Guillem té un vuit o deu anys, viu a Vilafranca del Penedès, i un bon dia se li presenta a casa una gateta que ha saltat per la galeria de la casa, que dóna als darreres de la finca. En Guillem s'emociona de tenir l'oportunitat de tenir un gat a casa i l'anomena Campei. El pare del Guillem no en vol saber-ne res, de la gata, però accepta que en Guillem li doni menjar durant el dia, però a la nit l'ha de deixar al carrer. Del que no s'adona en Guillem és que la gata està embarassada i que ve a cercar aixopluc per tenir la gatada. Així que neixen els gatets, el pare els treu de casa i els deixa en un carreró. Però la Campei torna a la casa a través de les teulades i porta amb ella els gatets fins anar a parar a sobre el llit d'en Guillem. Aquest comença a buscar alternatives fins que se li acut amagar-los a les golfes de l'edifici, on hi a els quartets de mals endreços de cada pis. Però el veí del davant comença a sentir sorolls i avisa els pares d'en Guillem. A partir d'aquí, en Guillem viu una sèrie d'aventures amb els gats amunt i avall fins que aconsegueix que ningú no els descobreixi i que es facin prou grans per fer la seva vida.



—Alça, Campei! Ja els has tingut! —li diu.
I sent una alegria que és nova i que nota incontenible. També, que aquesta vida que la Campei tant protegeix, a ell se li acaba de ficar a dins tan profundament que alguna cosa al seu interior li diu que aquest naixement ja formarà part per sempre de la seva pròpia història.
Ben bé, no sap què fer. Està nerviós, ple d'emocions, carregat d'inseguretat; tremola, també. Fins que s'adona que té moltes ganes de protegir-los, aquests nadons, i que se'n sent responsable, com si d'ell i de ningú més en depengués la supervivència.
Llavors, lentament, allarga la mà cap a la gatada i els comença a destriar: un, dos, tres... cinc! Tots plegats són cinc!
Suaument els torna a deixar al costat de la gata, que s'està a prop d'un cossi amb sorra on fer les necessitats. Els diposita on ella encara jeu: al damunt d'una tovallola vella que un dia sa mare li havia posat i que avui ha fet servir per parir.
Si se li preguntés, no sabria dir quanta estona s'ha passat contemplant la mare i els fills, acaronant la Campei, els gatets. De sobte, darrere seu, esclata una veu que ell sent com una pedrada a l'oïda:
—Hauríem d'haver tancat la galeria!
És el seu pare, que s'acaba de llevar i que ha vist la Campei i la gatada.
—Sí, sí. No em miris amb aquesta cara. Si no fóssim al juliol, hauríem tingut la finestra tancada i ara no tindríem el problema.
—Quin... quin problema?
—Quin problema? Què et sembla que n'hem de fer, ara, de tota aquesta colla? No pretendràs pas que els criï aquí, a dins de casa...
—Però, pare...
—Ni pare ni mare, Guillem. No pot ser. Jo, a casa, de bèsties, no n'hi vull, ja ho saps.