Al poble de la Llumdemaig, Ploudenit, mai no hi plou de dia, de manera que els ploudenitencs no saben què és l'Arc de Sant Martí.
La Llumdemaig, un dia, es capfica que té ganes de veure’l. Li han arribat notícies de com és i ara pensa que deu ser la cosa més bonica del món.
Tant i tant la Llumdemaig el vol veure, que ni menja ni riu ni juga ni res.
Els seus pares, amoïnats, la porten al metge, que els diu que la Llumdemaig ha de veure l'Arc de Sant Martí, i que si no el pot veure amb els ulls, hauran de fer per manera que el vegi amb la imaginació.
Fins que un dia, un dels homes més grans del poble, el senyor Vellivell li pot explicar què és l'Arc de Sant Martí. Ho pot fer perquè, una vegada, ara fa molts i molts anys, a Ploudenit va ploure mentre que encara feia sol i ell el va arribar a veure i encara se'n recorda.
D’ençà d’aquell dia, la Llumdemaig és una altra nena. De tota manera, el que més desitjaria al món seria veure l'Arc de Sant Martí tal i com és de veritat. És clar que perquè això succeeixi, cal que a Ploudenit hi plogui de dia.



—Doncs mira, Llumdeimaig, primer que res has de saber que també se'n pot dir Arc iris i que és com un tros de cel. Bé vaja, com si del cel se n'hagués retallat una sanefa molt llarga i no gaire ampla. M'entens?
La Llumdemaig, molt emocionada, amb el cap li va fer que sí, que sí.
—Molt bé, aleshores continuo. Ara t'has d'imaginar que aquesta sanefa o tira de cel que t'he dit dóna tota la volta a la volta del cel.
—Com vol dir? —va preguntar la nena.
—Vull dir —va dir el senyor Vellivell— que surt amunt, amunt, des de la ratlla de l'horitzó, saps?, que és allà on el cel s'ajunta amb la terra. Llavors puja enlaire, molt enlaire, com si empaités el sol. Després, quan ja és a tocar dels núvols, vet aquí que en lloc de continuar pujant i fugir cap a l’infinit, de vegades torna a baixar i a baixar, fins que arriba de nou a la terra. Bé, vaja, com si li sabés greu deixar-nos.
—I llavors... on arriba?
—Fins a l'horitzó una altra vegada, saps què vull dir?