La Júlia ha d'agafar un avió per anar a passar uns dies amb el seu pare, que està separat de la seva mare i viu i treballa a Lagos.
A l'aeroport del Prat, abans de pujar a l'avió, el Robert Rigau, un company de treball de la mare de la Júlia, li ha posat un misteriós paquet a la bossa de mà. Ho feia d'amagat, i en ser descobert li ha dit a la Júlia que era un encàrrec per al seu pare.
Ja dalt de l'avió, primer, camí de Ginebra, després, d'un aeroport del Nord d'Àfrica —on ha d'enllaçar amb el vol a Lagos— la Júlia se sent estretament observada pel Sr. Heinrich, un personatge tèrbol que sembla tenir el mateix destí que ella i que a l'aeroport de Barcelona xiuxiuejava secrets amb el Robert Rigau.
Tant i tant se sent la Júlia acuitada pel Sr. Heinrich, que al segon aeroport es troba a les pistes, fugint per entremig dels avions que esperen torn per enlairar-se, i acaba barrejant-se amb els passatgers que pugen a un aparell del que ni tan sols en sap la destinació.
Quan finalment aquest avió aterra, ho fa a un país de la mediterrània oriental i a la terminal, la Júlia es troba involucrada en uns aldarulls que la fan apropar-se a en Halil, un noiet que viu sol i que fa de camàlic a l’aeroport a canvi d’algunes monedes. Per una sèrie de circumstàncies, la Júlia ha de compartir el pobre habitatge del noi i malgrat que ni ell ni ella saben la llengua de l'altre, entre els dos aviat circula un mutu corrent de simpatia.
A la Júlia, però, els problemes sembla que l'empaitin, perquè quan més tranquil·la està ajudant en Halil i resolent la seva tornada cap a casa, descobreix astorada que el sinistre Sr. Heinrich se n'ha sortit de seguir-la i trobar-la aquí on ara està.



"És en Halil.
Està molt vermell i quan el sent com respira entén que és perquè acaba de pujar des de l'autovia.
—Que véns de l'aeroport?, li pregunta. En anglès i decidida a no tornar a assajar cap més idioma.
L'altre, que encara no pot parlar de tant com panteixa, amb molta insistència li fa que sí amb el cap. Ho fa també ràpidament, com si estigués molt nerviós.
—Per què has tornat a venir corrents? Què ha passat?
—Pol... Polísss. Jo: anar. Anar!
—Sí, ja n'he vistos que anaven cap allà. Però... i la por? Per què en tens tanta?
—Políss avui agafar. Políss avui molt... molt... rabiats, diu per fi.
I mentre ho explica, ho va il·lustrant tot amb uns gestos molt amples, massa excessius. I reiteratius; tant, que la Júlia creu que l'hauria entès perfectament encara que no hagués dit res.
Ara pensa que li agradaria poder abocar totes les preguntes que la neguitegen des d'ahir: què va ser exactament el que va passar? I els morts? Quants? I ferits? I què diuen? I quan...
"Però no crec pas que en Halil m'entengui", es conforma resignada. I accepta, fins i tot, que parlar amb el noi sempre serà un problema.
De tota manera, es queda ben sorpresa quan sent que ell, el mateix que si li hagués endevinat l'últim pensament, li fa:
–Tancat. No brrummm. No ...avions.
I també ho representa; amb el cap, negant-ho molt depressa, i amb els braços, estirant-los molt, com si fossin ales."