El llibre recull les tradicions i l'alegria que es viu durant la Festa Major de Vilafranca i es basa en la processó que recorre els carrers de la vila cada 30 d'agost al vespre. S'organitza en vint-i-sis relats que poden ser llegits de forma independent ja que cadascun està protagonitzat per un o més personatges diferents que viuen la festa. Aquests personatges configuren un mosaic humà quant a edat, procedència o condició social. Així, per exemple, es narren les peripècies d'un nen que viu la festa per primera vegada, d'una àvia que la veu des d'una cadira de rodes perquè ja no pot caminar, d'alguns joves que participen a la processó com a balladors, d’immigrants que acaben d’arribar a Catalunya, etc.
A mesura que va avançant la processó del patró de la vila, Sant Fèlix màrtir, van desfilant per les pàgines del llibre els diferents balls i comparses que fan d'aquesta festa major una mostra tradicional de gran valor cultural i folklòric. En primer lloc, el drac, una peça que té més de quatre-cents anys; després, els diables; a continuació el Ball d'en Serrallonga; tot seguit, l'àliga; després, els gegants, els nans, els bastoners, les gitanes... i així fins a arribar als castellers —Vilafranca té el títol de "Plaça més castellera— i completar els vint-i-sis capítols de què consta la publicació.
L'obra es presenta il·lustrada per en Lluís Masachs, que ha dotat el llibre d'una extraordinària riquesa plàstica.



Perquè la festa és tota aquí. I sencera s'engega i esclata i s'encén alhora la música i la dansa, els petards i els castells, els coets, la gent... I tot bull i per poc si rebenta les velles parets on tot plegat s'acull, fins que tot ja explota i s'enlaira cap a una nit entre dos campanars.
I, malgrat els mil petards que espeteguen tots alhora, al Marc li arriben ben nets els garranyics de més de cent inxes. I s’esborrona i es tensa, perquè, un dia, ell també serà graller.
I, blancs i grocs i verds sota els milions de guspires dels coets que del cel cauen, el Sergi veu dos, quatre, sis pilars amb petits enxanetes que saluden ben drets, quan, dels trons dels petards, fins l'aire trontolla. I sent que li couen els ulls i que un nus a la gola li estronca la gresca.
I, llavors ja, l'Emili, que veu que, a la imatge del sant, l'aureola una cascada de llum i de foc que es despenja al seu darrere, de la paret de l'església. I que sent que el foc de l'emoció li penetra un any més la llum de la memòria, on se li guarda.
O el noi que està al seu costat, que està absort i com absent, perquè ha caigut en mans de l'efímera bellesa del moment.
I, finalment, l'Aleix, que, valent i impertèrrit, veu al seu davant una gegantina bola d'espurnes d'or polit sota el sol que fa dansar trabucaires, Drac i Diables. I el nen es jura que, ell, un dia, serà un diable.
I en mig de tot i de tothom, ballant i saltant entre i contra la gent que no els deixa, les Panderetes i els Malcasats, els Capgrossos i els Gegants, les Cotonines i els Cercolets, els Figuetaires i els Pastorets, els Panderos i els Pastorets...
Fins que ja la nit al damunt de la festa s’omple de petards a milers que s'enfilen a l'una. És la traca final, i està feta d'uns coets infinits que es baden tots alhora. És, també, el senyal que anuncia la fi d'un temps que semblava aturat.