A la família de l'Àngel les coses no els van bé. El pare —Àngel també, com ell— ha perdut la feina i no ha estat capaç de superar-ho, i ara es passa els dies i les nits al bar. Pel que fa als seus dos germans més grans, el Juanto i la Pilar, s'han desentès dels problemes de casa i, a la seva manera, també han fugit: ell, darrera l'heroïna i uns negocis que, per obscurs, acabaran portant-lo a la presó; ella, darrera el Raül, un vividor que l'obligarà a portar-li diners al preu que sigui.
L'Àngel —per a la família, el Lito, per als amics, el Moni— acaba també per no poder suportar el malestar que hi ha casa cada vegada —cada dia— que arriba el pare begut i la mare se n'ha de fer càrrec, moltes vegades amb perill per a la pròpia integritat física. El Lito, per damunt de tot, el que vol és dibuixar còmics, fer viure damunt el paper el seu personatge preferit, la Virgínia, una heroïna en qui el noi hi projecta els propis dolors: la drogaaddicció del germà, la pèrdua de la germana...
Finalment, un dia, pren la decisió de marxar. Abans de fer-ho, pensa en la situació en què deixarà a la mare, l'Esperança, l'únic ésser de tota la família que resta enter. Però el seu desig de dibuixar pot més, i se’n va.
Fins que, passat un temps, comprèn que la vida al carrer és tan o més cruel que la que vivia a casa i que, si s'ho proposa, a casa també podrà fer el que tantes ganes de fer: dibuixar.
A la tornada l'esperen els seus amics de sempre i, amb ells, també la dissort, que sembla perseguir-lo d'ençà que va néixer.



"I la Feli ha continuat fregant el terra, però en silenci, capficada amb el sobresalt de la companya, pensant si aquell ensurt no li hauria volgut anunciar alguna cosa terrible de veres.
L'Esperança aleshores ha pensat que la Felissa era una bona amiga. Era la dona del Manolo, l'antic company de l'Angel, i juntes netejaven aquelles oficines.
—Feli, i no serà que se'm vol avisar d'alguna cosa? —ha dit l'Esperança amb els ulls plorosos i al cap d'una estona.
—Au va, Espe, au va! No diguis tonteries. Que no ho veus, que a tu ja no et pot passar res més, tonta? -l'ha animada ella. Però ha hagut de dissimular: en aquell moment, la Feli, de pressentiments, ja en tenia molts. I cap no era bo.
—Saps, Feli?, ara farà un any que es van endur el Juanto...
L'Esperança no ho és, de recordar-se de les coses, però la marxa dels fills, la reviu sempre com si acabés de succeir. El mateix li passa amb el dia que li van néixer, que segons com, és com si encara se'n sentís de tots. De vegades, fins i tot a ella mateixa li sembla que no pugui ser:
—Ja ho veus, Feli, i això, amb la poca memòria que jo sempre tinc...
Perquè és avui i encara sap dels diferents dolors amb què la van esquinçar cada un dels cinc —els dos que ara no hi són, el que ha tornat avui i els dos de casa.
A banda d'això, la seva memòria guarda poques coses, només les imprescindibles.
— I del Lito, Espe, quan fa del Lito? —li havia dit un dia la Feli, no fa gaire."