La família del Pol Parera Rimbau ha vingut a viure a les Ferreres del Penedès, un petit poble a quatre o cinc quilòmetres de Vilafranca. Des del primer dia, el noi queda impressionat per la sòlida aparença d'una vella casa pairal propera, el Mas de la Torre. Al casal que tant el subjuga, aviat hi ve a viure una antiga actriu, la Glòria Conesa. Ella era filla del Mas, i hi ha vingut per passar-hi els últims anys de la seva vida.
El Pol, que vol veure per dintre allò que tant li agrada per fora, convenç els seus amics per esmunyir-se dins del Mas de la Torre. Hi entren un dia en què ni la Glòria ni els dos personatges que la serveixen —el xofer i la criada— són al Mas. Quan, en una altra ocasió, repeteixen l’aventura, són descoberts, i el Pol cau en mans del xofer, que el posa a disposició de la seva mestressa.
Estranyament, la vella senyora comprèn l'admiració que aquell noiet mort de por al seu davant sent per l'antiga mansió, i, sentint-la enraonar, es diria que el Pol li recorda la seva pròpia infantesa.
D'ençà d'aquell moment, entre els dos, l'antiga actriu i el frustrat aprenent d'espia, s'inicia una insòlita amistat, que inclinarà la dama a confiar-li els seus projectes més secrets per un cop morta: sospita, la dona, que, com ja ha succeït a molts seus avantpassats, la fi dels seus dies serà tràgica i no trigarà a arribar.
Dissortadament, aquesta suposició molt aviat s'haurà de convertir en una cruel realitat i el Pol haurà de complir tot el que va prometre a la Glòria, fins a descobrir el que ningú no s'imagina. /i>



—"Ara hi entrem, ves! —exclama el Pol.
Si se li preguntés, no sabria explicar l'origen de tanta gosadia, la causa d'aquesta poderosa passió que l'empeny a agafar la iniciativa i, encara més: a iniciar una aventura que segur que no està bé, que si ho saben els de casa, me les carregaré de valent.
Però el Pol no pensa ni sent altra cosa que la misteriosa i magnífica casa que s'ha apoderat del seu ànim com el foc d'un bosc encès: hi ha d'entrar, ha de saber...
—Tio, Pol, què vols dir? Que ens hi hem d'endinsar i colar?
—Sí. Ara és l'ocasió.
—Parlem-ho amb la Misses i els Simiris, a veure què dialoguen.
La Misses és l'Anna Ruiz, i li diuen així perquè, al poble, de casa seva, en diuen a Cal Misses.
—Sí, i amb la Sari.
No cal dir que als altres quatre la idea, primer, els desconcerta i intimida, i "com ho farem per entrar?" i "jo no vinc que tinc por", o "que no ho veus que el cotxe se n'ha anat cap a la vila?", perquè "segur que han anat a comprar", i també "jo no, jo no!", però aviat a tots els neguitegen a parts iguals el delit del risc i l'oportunitat de veure per dins un casal que és el principal tema de conversa del poble.
—Segur que això que fem està prohibit —fa la Sara mentre que es despenja al jardí del Mas de la Torre. I és com si parlés pels altres, però en cap cas no ho diu per girar cua i tornar enrere, sinó que pensa en veu alta per expressar aquell plaer que és també una angoixa i que sols s'experimenta quan es venç la por de fer el que no està permès, però que, en canvi, tan agrada de fer
–Ai si ens enganxen, ai!