[…] Aquest període de creixement i aprenentatge té la culminació provisional en Silenci de plom, una novel·la densa i polisèmica que requereix la participació activa del lector per a despullar la seua exuberant construcció narrativa.

"La lectura que requereix Silenci de plom és directament proporcional al procés de gestació, llarg però intens. I pel que sé de la gent que està llegint l'obra, sembla que la novel·la demana una lectura intensa i continuada", explica. Però això no vol dir que Company hi haja posat trampes al lector. "No. El que passa, d'una banda, és que la realitat que s'hi explica és complexa i traumàtica, i això no és pot explicar en unes quantes pàgines. I d'una altra, pel personatge que ho filtra, que fa una evocació de coses que l'afecten i això es presta a la densitat o, si es vol, a la riquesa". Resumir satisfactòriament Silenci de plom en unes quantes ratlles és un esforç estèril. Però al lector curiós se li pot avançar que temàtiques tan allunyades com la corrupció urbanística o els camps de concentració nazis hi van quedant lligades a través de procediments metaliteraris acurats. "Estic d'acord amb Fuster quan diu que la literatura consisteix a parlar de literatura. Sempre que he escrit he tractat de tindre en compte una altra gent que ha escrit abans sobre el mateix", diu. De fet, el protagonista comenta des del present un poema, "212", que conté gran part de les claus de la història, al mateix temps que tradueix al català un llibre de política ficció. Una conjunció de plans de la qual, i sense apressar lectures, sorgeix una visió descarnada, agra, de la situació política present, passada i, si més no, futura. […] Aquixos lligams entre un passat totalitari i bèl·lic i un present anestesiat, de democràcia formal, eren els que m'interessaven establir en la novel·la des d'un punt de vista històric. Tot i que la novel·la no és sols històrica o política, sinó que hi ha una història personal". Les reflexions però, del personatge principal també contenen lectures sobre el País Valencià. "Hi ha una evocació d'una persona estimada, però també de com mirar des de fora el que era el teu país i el que està deixant de ser, o ha deixat de ser. Tot això condueix a un silenci de plom", conclou tot justificant el títol de la seua obra.

(Xavier Aliaga. "Alguns aspectes dels totalitarismes tenen reflex en l'actualitat", El País. Quadern, 18 de desembre de 2008)

* * *

És un llibre extens i ambiciós, que demostra el domini dels jocs i les veus narratives que posseeix l'autor, amb una tendència assagística i una admirable reflexió sobre la memòria històrica i les traces que deixen les empremtes.

És una novel·la de substrat crític, marcada per Thomas Bernhard, una obra que medita obsessivament sobre l'absència i la incertesa, sobre la identitat i l'exili, sobre els abismes. És un llibre que avança emportat per una intriga més interrogativa que anecdòtica, una novel·la incisiva que, per la seva voluntat d'estil i per la complexitat dels problemes que planteja, ingressa en el territori de l'autoficció mostrant el gust per l'especulació teòrica del seu autor.

Convertida en una impecable maquinària literària, Silenci de plom s'infla i es desinfla com un acordió narratiu per poder acollir en el seu si tres trames que se solapen i es confonen en el temps i en l'espai. […]

En un joc de mirall i de complexes mises en abîme, aquesta imatge revifa atzarosament gràcies a l'anècdota d'un preu en anglès sentit en la cua del supermercat, "two pounds twelve" i, alhora, d'unes xifres marcades en el braç d'un client que compra una ampolla de vi i que remeten a les xifres del nombre tatual dels supervivents dels camps... La minuciosa exegesi dels versos de Volero, lluny de ser un paratext marginal o un simple exercici de close reading, acaba conformant el teixit principal del llibre i donant explicació a molts dels ecos temàtics i calcs narratius que hi apareixen, en una clara reivindicació de la memòria històrica a través de la ficció.


(Xavier Pla. "L'atracció per l'abisme", Avui. Cultura, 20 de desembre de 2008)

* * *

[…] basteix amb Silenci de plom i els llibres anteriors un territori geogràfic propi, Benborser, població a tocar de València i on va nàixer Eveli Volero, escriptor inèdit i personalitat fonedissa. Tots dos, encara que no ho dominen tot, són les fonts que nodreixen la ficció. Aquest espai literari escenifica la tensió entre l'afany de conèixer i la naturalesa esmunyedissa de la realitat, els abismes i els desconcerts del saber.

Silenci de plom és una novel·la densa, formada per una concentració de substrats de tota mena. D'entrada, la trama es teixeix sobre tres esferes. En la primera el protagonista rememora elegíacament la seua dona desapareguda anys enrere, mentre investigava un cas de corrupció urbanística, amb implicacions de la màfia russa, i desemboca en l'assassinat d'un regidor i la seua família. El bullit de la construcció juga a favor de l'autor, fet que li permet fer una paròdia afortunada del cas valencià. Al seu costat trobem el narrador, que viu a Anglaterra amb la parella i el fill i que tradueix una novel·la de política ficció, on la necessitat de conservar el secret de l'elaboració d'un mineral clau per la supervivència fa que l'estat entre en conflicte amb els seus ciutadans. Una ficció que serveix com a comentari de la circumstància valenciana. Al mig de les dues hi ha l'exegesi del llarg poemari titulat 212 de Volero que evoca la vivència d'haver passat pels camps d'extermini nazi. L'anàlisi és un combat per dilucidar tots els elements que integren la seua escriptura: la seua matèria, les referències històriques i literàries, l'exploració dels significats i la reconstrucció de la vida o les vides del pare de l'escriptor, que és el fonament del poema. La comprensió del poema, du, inexorablement, a tractar la personalitat de Volero, amant de l'ambigüitat.

[…] El protagonista no es presenta obertament; ens parla des de la penombra. És comprensible, per tant, que aquesta immersió en una reflexió permanent sobre la identitat i la incertesa, l'estranyament i l'exili, prenga la forma, per usar una expressió de l'autor d'una mise en abîme i cresca enmig dels emmirallaments que projecten le galeries d'espills que contitueixen les diferents esferes de la novel·la.

L'ambigüitat és el fil que embasta Silenci de plom. De fet, no n'hi ha un centre, sinó tres. Més ben dit: no n'hi ha cap. El lector, a mesura que avança en l'espiral de la ficció, lliga caps i comparteix també els buits del narrador, i a poc a poc s'apropa a allò que s'amaga: el misteri. Una ficció d'aquesta mena ha de ser acompanyada de sinuositats, reserves i aplaçaments. Company demostra una manera singular de voler combinar sofisticació i accessibilitat. Encara que aquest darrer aspecte planteja dubtes respecte als procediments. En tot cas, Silenci de plom funciona com un rellotge d'alta precisió per tal que el conjunt de tots els mecanismes acabe fent rodar plenament la complexitat i els jocs narratius de l'obra. És un cúmul d'idees i de sabers literaris. Una bona notícia per als degustadors sense complexos de la literatura.

(Francesc Calafat. "Galeris d'espills", El País, 15 de gener de 2009)

* * *

Tot i que escriure, ja ho saps, és viure a mitges.
Tot i que viure, bé que ho coneixes, és la meitat d'ésser.

És negra nit i fa una estona que he acabat de llegir Silenci de plom. «De tot això [que SALVADOR COMPANY ha escrit] se'n diu necessitat, fugida, exili o desarrelament [...]; de tot això se'n diu enyorament, utopia, una terra que vols i que no és teua.» De tot això, ho dic jo, se'n diu Literatura. El meu primer jo, estirat al sofà, s'emociona, es debat. El segon, mentre s'aixeca, reflexiona: "Quin tros de novel·la! Necessite posar-la per escrit". A partir d'aleshores, altes hores, vaig a doblar una meitat del que sóc; 2 · 1/2.

Si fóra un ressenyista mantindria que

L'autor ha enllestit una proposta força singular, que principia [dispensen; pruïja de comentador] amb un tópos [perdó una altra vegada] gairebé tòpic: la misteriosa desaparició d'un ésser estimat, a fi d'aferrar d'antuvi un lector que ignora quina va a ser l'estació d'arribada. Esmaperdut, mentre creu estar llegint una (plúmbia) novel·la sobre mafiosos del maó, un totxo al voltant de criminals organitzats, russos i valencians, pastats per la pasta que deixa la rajola, la realitat —una (àuria) Literatura— aguaita en tota la seua complexitat, en un fractal d'escenes i paraules en què cada detall és fonamental per a bastir un edifici immens, on COMPANY insereix negre sobre blanc jocs d'espills (de silencis) i palíndroms summament subtils; posant-se en un destret i llançant el guant al lector que tinga aguant. Així, a pleret, anant amb peus de plom, aquest se n'adona que la literatura allí jaient cobra vida pròpia i les diferents històries disperses —tres— constitueixen un tot autònom, amb entitat pròpia i definida. Silenci de plom (Edicions 62, 2008) és lletra de batalla, carta de desafiament («oberta amb racons a l'ombra», com volia C./M. i O'Leory/SALVADOR COMPANY), d'una ambició poc corrent per aquesta contrada, que té sentit molt per damunt i sobretot molt per dessota d'aquella excusa d'inici: l'abracadabrant [ho lamente de nou] esvaniment de la persona benvolguda, recorden? El resultat, ras i curt, és una narració coherent amb el propi gènere que, sense girar cua a un fort compromís crític, s'encasta a la Literatura de soca-rel.

Tot açò si fóra ressenyista.

Si fóra, que el sóc, l'altre —el segon— del que reflexiona, escriuria el següent. Silenci de plom és 212. Uns partits de dobles (2/2) en què Sara-Margie/M.-C. i Pau lo Roig*-Allreed/Eveli Volero**-Lev O'Leory són igual a X. Un partit de dobles en què un, X. (aïllem la incògnita: X.=SALVADOR COMPANY), es fa un fart de donar colps de revés («¿Quants reversos» haurà hagut de (re)«escriure?»). Un partit en què un lector qualsevol, x, al bell mig dels dobles, mira enxarxat d'esquerra a dreta i viceversa; 212.

Tot açò amb allò perquè sóc la meitat del que sóc.

[*] i [**] Fins i tot Pau lo Roig-Pablo Bolero/Juan Bolero i Eveli Volero-Evelio Bolero/Juan Bolero.

(Gustau Solaç. "Partit de dobles", @rrels, suplement de cultura de La Luz del Turia, 21 de febrer de 2009)

* * *

És cert que un dels camins que obre la novel·la de Company ens condueix als tèrbols territoris de l'especulació urbanística, de la corrupció política i la seua connexió, en terres valencianes, amb les màfies russes que trafiquen amb dones i fan negoci amb el blanqueig de diners. I també ho és que la desaparició de la periodista que investiga aquests afers —i esposa del narrador— és un dels motors principals de la trama. Però no ho és menys que, a poc a poc, els altres dos fils del relat —la traducció d’una estranya obra de ciència-ficció que es titula "Quiet lead" i l'aprofundiment en la lectura d’un llarg poema d'Eveli Volero titulat "212"— van adquirint més i més consistència i que, progressivament, l'interès pels detalls de la desaparició de la periodista és superat per la curiositat d'esbrinar les connexions entre els tres fils de la trena. La llum que les unes aporten sobre les incògnites de les altres.

[...] L'empresa és titànica i, tot i que la trama està molt ben elaborada, tot i que l'edifici sembla consistent, tot i que l'autor aconsegueix _i no era gens fàcil— que cada peça encaixe finalment al seu lloc del trencaclosques, tot i la cura de Company, el lector no queda eximit d'un esforç important per no perdre de vista on es troba en cada moment. Val la pena, sense dubtes, respirar fondo i capbussar-se amb determinació, mirar enrere si cal i no desesperar-se quan l'aparició d'un indici novell ens deixa descol·locats.

[...] Silenci de plom és una novel·la complexa, que no es pot llegir mentre s'escolta per la ràdio la narració d'un partit de futbol, que no permet desconnexions puntuals ni lectures en diagonal. Però és també una de les fites més ambicioses —en treball físic i en esforç intel·lectual— que s'ha fet darrerament a casa nostra. I, a més, està molt ben escrita. Amb una prosa pulcra i ben travada, elegant i rica en matisos i en recursos, que delata no sols una gran capacitat de narrar sinó també la implicació absoluta de Salvador Company amb l'ofici d'escriure.

(Vicent Usó. "Salvador Company torna al seu univers literari", Suplement cultural "Cuadernos" del diari Mediterráeno, 22 de febrer de 2009)

* * *

L'escriptor i traductor Salvador Company està considerat avui per avui com un dels escriptors amb més projecció del País Valencià. El 2008 va guanyar el premi Joanot Martorell —un dels més prestigiosos en narrativa— amb la novel·la Silenci de plom, una obra d'estructura i densitat complexa on demostra els seus dominis tècnics per a bastir una novel·la negra singular que tampoc gosarien classificar com a negra els puristes del gènere però que sense cap mena de dubte ho és i a la vegada una crítica brutal al sistema urbanístic i econòmic del País Valencià.

Company aprofita el seu llibre per fer-nos un encaix de nines russes. Per un costat l'obra és la història de la recerca d'una periodista narrada en primera persona pel seu marit. Aquesta periodista estava treballant en la informació sobre l'assassinat d'Eduardo Noguera, el regidor de medi ambient d'un petit poble rural valencià, i de tota la seva família, torturada davant d'ell. En segon lloc és un exercici brutal de lectura i exegesi de l'escriptor Volero, que suposadament podria contenir algunes pistes de la desaparició de la dona, però que en realitat és una excusa perfecta per parlar-nos dels desastres de la Guerra Civil i del destí dels presoners valencians en els camps nazis i per retre homenatge a tota aquesta literatura de l'holocaust, començant per Montserrat Roig, passant per Amat-Piniella i acabant en Primo Levi, però sense deixar-ne molts altres; i en tercer lloc ens trobam amb els problemes de traducció que té aquest home instal·lat a Gran Bretanya i que ha refet la seva vida, mentre tradueix un llibre, que és la seva feina actual. Amb tots aquests elements Company crea una novel·la on en molts moments ens oblidam que s'està fent la recerca d'una dona desapareguda perquè estam enganxats en les interpretacions dels versos del poema, i en altres oblidam per complet el poema perquè estam a punt de saber què passa en el futur immediat en el llibre que està traduint o ens interessa molt més el mal d'esquena del protagonista i les seves aventures quan surt a córrer pels vorals del seu nou habitatge.

Evidentment, la destrucció del País Valencià a través de la sobre construcció és un dels temes centrals d'aquesta novel·la. Per les requalificacions urbanístiques perden la vida tots els Noguera i a través d'aquestes pàgines s'explica a la perfecció no només el procés de construcció sinó com l'urbanisme ha estat un dels camps on més diners s'han invertit i blanquejat, especialment a través de les màfies de l'est dedicades a la prostitució, un altre dels temes que apareixen a la novel·la. Amb ella, amb aquest fris del País Valencià, Salvador Company ens fa una reconstrucció perfecta d'una societat en liquidació i de com la venda dels terrenys i dels territoris agrícoles no només estan canviant la fesomia dels pobles, sinó també la manera en com es relacionen les persones i la pèrdua de les identitats. La problemàtica de les drogues i el seu tràfic i consum també planen per la novel·la, així com el periodisme fems, però sense cap mena de dubte és una de les novel·les que millor expliquen com s'ha produït la devastació del món rural valencià i la seva substitució pel totxo.

(Sebastià Bennasar. Pot semblar un accident (La novel·la negra i la transformació dels Països Catalans, 1999-2010). Barcelona: Meteora, 2011, p. 110-111)