Salvador Company (València, 1970) és un escriptor i traductor que ha consolidat, en poc més de tres lustres, una sòlida trajectòria literària, amb fites com Valeriana (Premi Documenta 2002), Silenci de plom (Premi Joanot Martorell 2008 i de la Crítica dels Escriptors Valencians) i Sense fi (Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin i Soler 2015). El seu prestigi —un concepte sempre sota sospita en una cultura tan precària com la catalana, massa desdenyosament poc atenta als seus valors perifèrics— ve donat per la qualitat de la seua prosa, que es vehicula en les seues històries amb un estil dens i treballat, farcit de digressions, jocs de paraules i períodes llargs i substanciosos.

És agradable, en aquest sentit, llegir un autor autènticament familiaritzat amb els clàssics universals, fins al punt que tota matèria estrictament intertextual es converteix en una companyonia de vegades sàviament paròdica: "Més que d'un honest Iago o d'un rei de Dinamarca —llegim a False Friends—, es tractava d'un Faust disfressat de Mefistòfil a les ordres d'una Lady Macbeth de tres parells, sense taques de sang ni instints suïcides, impertèrritament conservada en alcohol. Perquè, seguint amb The Scottish Play, quan el catedràtic del departament de teoria del text i l’espectacle de la Universitat Autònoma de València a Benborser va descobrir que l'antic bosc de l'antic Cervelló, metafòricament i terrible, pujava pel turonet del campus, aleshores ja era massa tard".

Explorar la trampa del món
Benborser és una mítica població valenciana on Company es complau a situar bona cosa dels seus relats (Ben és un prefix àrab que vol dir els fills de, tan present en moltes localitats reals del País Valencià). A False Friends tot comença amb una introducció en clau d'autoficció que no ens ha de marejar. Aquest és un llibre que s'ha de llegir com volia Milan Kundera a La insostenible lleugeresa del ser: "Una novel·la no és la confessió del seu autor, sinó una exploració del que és la vida humana dins de la trampa en què s'ha convertit el món".

En el context universitari valencià, de seguida apareixeran un seguit de personatges que no ens deixaran indiferents, en un joc de nines russes amb pinzellades sarcàstiques de bona llei, mentre l'autor juga a fer-nos creure que les línies que anem resseguint estan en realitat traduïdes de l'anglès.

Al final tot s'aclareix amb una oportuna cita de Maurice Blanchot: "Ce que nous appelons réalité est une utopie". I és que aquest, tinguem-ho clar, és un llibre profundament utòpic.

(Joan Garí. "Un relat profundament utòpic", Ara Llibres, 27 d'octubre de 2017)

* * *

False friends, la més recent novel·la de Salvador Company (València, 1970), editada pel nou segell Més Llibres, reprén una dècada després l'univers retorçut i creatiu de Silenci de plom (2008), la seua obra magna. Un pols literari de màxima densitat, un joc d'espills que rebenta les cotilles narratives de la novel·la convencional i invoca l'interés dels lectors que cerquen experiències diferents.

Amb Silenci de plom (Edicions 62, 2008), premi Joanot Martorell de Gandia i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Salvador Company se situava com un dels escriptors més singulars i atractius de la literatura catalana. Una novel·la titànica, en fons i forma, que ens recordava que no pot haver creació de volada sense autoexigència, sense esprémer les possibilitats expressives i el diàleg amb la tradició i amb la pròpia obra.

Company confessava que aquell procés creatiu l'havia deixat exhaust. Al temps, però, havia aconseguit articular una veu pròpia i recognoscible i havia dibuixat amb tinta indeleble interessants vies exploratòries. Fruit d’això va ser un projecte posterior avalat per una ajuda a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes que, tot just, recorria els solcs deixats per Silenci de plom. Les porugues circumstàncies editorials, tanmateix, provocaren que False friends restara en el calaix una bona temporada.

L'escriptor del barri de Campanar tingué més sort amb Sense fi, una novel·la que no queia en la complaença i no renunciava a la prosa expressiva i exigent de l'autor, però presentava perfils narratius més nítids, en la línia del magnífic Lawn tennis (Moll, 2004). Sense fi (Angle Editorial, 2015), premi Pin i Soler de Tarragona, tenia a més d'això l'indubtable mèrit d'obrir en canal, de manera crua i concloent, la societat valenciana de l'anestèsia i la corrupció.

Aquesta cara “B” de la narrativa de Company, certament més transversal però no menor, hauria de servir per eixamplar el públic lector de l'escriptor. Una alternativa assequible però rigorosa a la literatura friendly, aqüífera i insubstancial que pobla les prestatgeries. En català i, per ser justos, en altres llengües. Una via que l'escriptor no hauria d'abandonar. No obstant això, el ric ecosistema literari generat per Silenci de plom mereixia veure eixamplada una experiència escriptora i lectora sense gaires referents, que connecta Company amb un escriptor inclassificable com Josep Palàcios.

False Friends, designada pel suplement Posdata de Levante-EMV com un dels millors llibres de 2017, compleix la necessària funció de continuar alimentat la personal criatura literària de Company, un ambiciós joc de metaliteratura autoreferencial que reprén alguns dels fils de Silenci de plom, la novel·la Quiet Lead i Eveli Volero, el personatge fetitxe i pal de paller de la producció companyiana, que l'escriptor connecta enginyosament amb el procés de traducció de l'anglès al català de False Friends, una història contada en un estil indirecte lliure que va evolucionant al voltant de les experiències sociolingüístiques al País Valencià d'Antoinette Poirotte, una estudiant de Cambridge que fa un treball sobre l'evolució de la llengua a la terra de l'amor, la llum i les flors. Tota una vivència, per dir-ho així.

Per no fer-ho massa llarg, el que el lector es troba és una suposada traducció, amb notes al peu de pàgina incloses —algunes molt enginyoses, unes altres divertides, en molts casos pur deliri semiòtic— sobre una història en la qual quasi res és el que sembla. I que té un final abrupte que juga amb la paciència i la capacitat de sorpresa d'un lector que, en algun moment, si entra en la proposta, entén que ha de jugar amb les cartes que li han servit i gaudir de la creativitat i capacitat de generació de trames i solucions inaudites que conté False Friends. El lector ha de buscar el premi, però també té la recompensa addicional i gens habitual d'una prosa treballada, suggeridora i rica en els plànols formal i conceptual.

Per trobar un símil, el visitant ha de fer el mateix esforç d'abstracció que plantegen les pel·lícules o les sèries de David Lynch —si algú ha vist les darreres temporades de Twin Peaks es farà una idea—, artefactes que dinamiten les regles de la narració per crear quelcom de diferent. En el cas de Company, agafat aquell fil, estarem preparats per a la delirant galeria de personatges i situacions de la segona part de False Friends, "C", o per a una tercera part que és una història de ciència-ficció amb referències a Ausiàs March i el seu fals quadre —que trobeu a la coberta— dipositat a la Seu de Xàtiva, en realitat un retrat de Sant Sebastià pintat per Jacomart.

Sona estrany perquè ho és. Sona diferent perquè també ho és. I ací rau el valor de l'obra de Company, la d'una proposta, amb els seus punts forts i les seues febleses, sòlida i rigorosa, a la qual se li pot reprotxar la tendència a estirar de la capacitat de resistència del lector. A canvi, això sí, de proporcionar una experiència lectora inusual i enriquidora. De novel·les previsibles i planeres ja van les prestatgeries plenes.

(Xavier Aliaga. "False friends, de Salvador Company, el revers de la literatura friendly", blog de Xavier Aliaga, 8 de gener de 2018 - enllaç)