* * *

Salvador Company (València 1970), doctor en Filologia Hispànica i autor de textos de crítica i teoria literàries en revistes especialitzades, s'estrena com a narrador a El cel a trossos (Empúries), un llibre de relats situats en un poblet valencià inventat, Benborser.

—Benborser és un compendi del País Valencià?
—Seria massa pretensiós dir que sí, però la veritat és que un cop vist el conjunt de relats potser té alguna cosa d'això. Es fa més ressó de la col·lectivitat que no em pensava. A meitat de llibre me'n vaig adonar.

—El plany final, "poble petit, fals i orfe d'identitat, tan ple de mancances com de futur", és un plany pel País Valencià?
—Per desgràcia té coses del País Valencià. No pense que el diagnòstic siga tan pessimista. Però sí que és un diagnòstic que escau a la ciutat de València.

—Alguns dels temes valencians més típics, de sempre i del postfranquisme, són presents en el llibre: l'anticatalanisme, el sexe, la influència social de la religió, la tensió política, el contrast poble-ciutat, els grans desnivells culturals, etc. Vàreu fer un llistat previ?
—No. No ha estat premeditat. També és cert que a partir d'un conte, no recorde quin, vaig ser conscient que hi havia una temàtica "típica", entre cometes, valenciana. Com un que no heu esmentat, les resistències amb que ensopega l'ensenyament del valencià del conte "Totalment intranscendent", en què parle del menfotisme valencià respecte de la llengua.

—D'on sorgeix la idea de construir un poble imaginat?
—Sorgeix d'una novel·la prèvia, inèdita, i a partir d'un conte vaig veure que tenia més possibilitats de les que em semblava, i el vaig mantenir als contes següents.

—Els relats comparteixen els esments al poble imaginari però tenen tècniques i veus diferents, com si volguessin competir literàriament entre si.
—Sí, potser és això. Fins i tot hi ha desqualificacions personals entre narradors. El que més m'ha interessat de confrontar-los és que, precisament, de dues veritats contràries no neix una tercera, sinó un dubte sobre les dues veritats.

—El lector pot pensar, en llegir la nota de la contracoberta que heu volgut construir un poble mític com Combray, Macondo o Mequinensa, però en molts contes la presència del poble és fugissera, no té cap mena de protagonisme.
—Sí, és així. No volia construir un poble sinó que el nom del poble quedarà a l'atzar del narrador i les veus.

—El vostre estil seria una barreja d'una llengua oral, fluida, acolorida i de molta imatgeria, per una banda, i d'un estil que s'alimenta d'escriptors irònics i sarcàstic com Sterne, autor de la citació que obre el llibre?
—Sí. Pense que sí. És el meu ideal. No sé si ho he aconseguit. També m'he servit del mestratge d'Ausiàs March pel que fa a l'aspecte tràgic, punyent dels meus relats.

—Si la vostra novel·la és tan bona com aquest recull, per què no l'heu publicada abans?
—L'editor, Bernat Puigtobella, hi va trobar un excés de discurs sobre la narració i em va convèncer a suprimir la feixugessa d'alguns capítols, frases i referències culturals.

—Els perill d'alguns aplecs és la monotonia, per la repetició de fórmules i tècniques en tots els relats. El vostre, al contrari, s'allunya d'aquest perill i cada relat sembla que comenci un recull nou. Era el vostre objectiu?
—Més que un recull, una nova veu. I una nova veu amb totes les conseqüències: canvi de persona, de màscara, de personalitat, d'intencions, d'ideologia. Que cadascun dels narradors tinguera la mateixa oportunitat d'expressar-se que els altres, que la veritat d'un d'ells o del narrador omniscient no aixafara l'altra.

(Lluís Bonada: "Entrevista", El Temps, juny de 2001)

* * *

—García Márquez va parir Macondo i Moncada va fer que Mequinensa passe a la història de la literatura nostrada. D'on va sorgir la idea de crear Benborser, eixe poble del Camp de Túria on es desenvolupen en bona mesura les teues novel·les?
—Bé, en realitat jo no he creat res. Vaig entrar en contacte amb Benborser a través de la figura i els escrits d’Eveli Volero, fa ja més de deu anys. Des d’aleshores m’he limitat a seguir l’actualitat benborserina mitjançant una sèrie de personatges qui hi viuen i a afegir-hi coses de collita pròpia: records personals, familiars, lectures, sempre transfigurant-los.

—Eres autor de quatre obres de narrativa, però, ¿fins a quin punt aquests quatre llibres són només un, en què Benborser i la seua gent són omnipresents? Si més no, «Silenci de Plom» recupera protagonistes de «Voleriana».
—Mentre escrivia «Silenci de Plom» em vaig adonar que és una barreja dels tres anteriors i, en cert sentit, una culminació del que havia escrit fins llavors. «El cel a trossos», un dels contes de «Lawn tennis» i alguns fragments de «Voleriana» sí que tenen en comú una cosa: estan fets de les veus dels habitants de Benborser. Al capdavall, si Benborser és alguna cosa són les històries dels benborserins, tot i que la ubicació d'aquestes històries és tan important com els accents i els idiolectes dels personatges que les conten.

—Hi ha elements que apareixen al llarg dels teus llibres que podríem definir com a «companyians». D'una banda, el món del professor universitari, el qual sempre retractes de forma pejorativa i on el protagonista de les teues novel·les se sent ofegat. Després, apareix el Regne Unit, que molt sovint és un element antagònic, de salvació, de la realitat de casa nostra. Per què eixa «animadversió» cap al mon acadèmic? I a l'inrevés, d'on sorgeix eixe interès pel món anglosaxó?
—No hi cap animadversió: hi ha l'experiència de conèixer per dintre un món de què vaig formar part, la qual cosa inclou, és clar, les seues facetes menys visibles i, de vegades, ben sòrdides, pròpies d'una societat en fallida com la nostra. L'interès pel món anglosaxó, a banda de les pistes de tenis de gespa, em deu venir (se m’acut ara) del caràcter, el paisatge i la literatura tan diferents dels nostres, una mena (amb perdó) de xenofília...

—Quan faràs arribar al públic alguna de les obres, encara inèdites, d'Eveli Volero?
—Fa uns pocs dies, les hereves de Volero em van informar que potser d'ací a uns quants mesos es publicarà un breu i estrany dietari amb un pròleg meu escrit fa set anys, quan semblava que es publicaria de seguida. A «Silenci de plom» cite una de les seues entrades. També hi ha preparada l'edició d'«Ara i abans», una novel·la autobiogràfica a dues veus (Volero i Marina, la seu dona) d'alt contingut eròtic, que continua esperant editor.

—Un altre element constant de la teua novel·lística és la guerra civil, ja siga pels fets que es van viure durant el trienni, per la forma en què va canviar la història durant quaranta anys o les conseqüències sobre la vida de les persones que vivien aleshores. Per què eixe interès per aquesta qüestió aliena a la vida nostra de cada dia?
—Doncs perquè aquell període i el que va venir després marca encara la nostra vida de tots els dies, des de la manera en què ens han educat fins als sentiments relacionats amb la idea de pàtria o amb la llengua pròpia. Moltes de les notícies d'ahir o de hui (per exemple la corrupció urbanística) no es poden entendre sense entendre aquella època. L'estructura argumental i narrativa de «Silenci de plom» tracta justament d'això.

—Si cal llegir l'obra de Salvador Company, per on cal començar?
—Si ja ha llegit Faulkner, Sterne, Sebald o Martorell, per dir-ne uns pocs d'imprescindibles, i algú em vol llegir, podria començar pels contes d'«El cel a trossos», en què els narradors benborserins, de conte a conte, es contesten i es discuteixen, com els avis a la fresca. Després, els relats de «Lawn tennis», que volen ser una expressió forta i apassionada del que explicava en la pregunta anterior. I per fi, «Silenci de plom». «Voleriana», potser, caldria llegir-la en darrer lloc, tot i que la vaig escriure la primera i es va publicar com a segon llibre meu.

—Hi haurà un nou lliurament amb Benborser com a teló de fons o el proper projecte no té cap relació amb aquest poble del Camp de Túria?
—Sí i no. Si el que estic començant ara arriba a on ha d’arribar, Benborser serà el teló de fons, però només de manera tangencial.

—Aquest cap de setmana s'han reunit un grup de sociolingüistes a la capital de la Plana. Les dades pel que fa al futur de la llengua no són afalagadores. El valencià perd parlants i la substitució lingüística no s'ha aturat. Quin creus que és el futur del nostre idioma?
—Bé, jo només escric, no endevine, però el que resulta evident és que no anem per bon camí, per molt que els polítics i qui no són els polítics s'entesten a dir que la nostra llengua està millor que mai. Només cal passejar per València i parar les orelles; o fins i tot per Benborser... El llibre que ara comence parla una mica d'això.

(Pàgina 26, diari electrònic valencià, 23 de febrer de 2009)