L'interès suscitat pels contes, llegits amb la mateixa dosi de plaer que de lleugeresa, prové sobretot de dos aspectes que es complementen. D'una banda hi ha la mirada del narrador, que, tot i ser part implicada, no és mai excessivament nostàlgica pel que fa al poble. Això li permet, sobretot, fer broma i escarni d'alguns personatges, i de conduir les narracions per una via burlesca que les situa en un punt equidistant —és inevitable— de la Mequinensa de Moncada i de l'ambient fallero i de pas-doble valencià. L'altre recurs és la força del llenguatge: l'estil es refia d'un registre oral, tallat amb dialectalismes i expressions populars, que condiciona fets i gent i alhora manté una voluntat de joc; un tractament lingüístic que molt sovint l'allunya del pur costumisme i li dóna aquell aire llegendari que dèiem abans. I és precisament la mixtura d'aquesta llengua popular, de poble perdut, amb uns fets vivíssims situats en plena actualitat —hi treuen el cap Nuñez y Navarro, o el món editorial, per posar dos exemples— allò que dóna a El cel a trossos un caràcter il·lusori, fabulós, i que el converteix de retop en una proposta radical.

(Jordí Puntí. "Radical", El País. Quadern, núm. 932, 24 de maig de 2001)

***

BENBORSER. Al final del segle XX la totalitat dels habitants de Benborser van patir d'una amnèsia progressiva quasi total. Aviat van oblidar tot el que tenia relació amb el poble i fins i tot el nom d'aquest. La situació va esdevenir tan crítica que l'ajuntament va distribuir fulls amb la descripció dels poblats veïns per substituir-ne el nom. Per Benborser, el full deia: "Un indret a l'extrem sud-est de la Vallbona i de la nostra comarca, a poca distància del marge esquerre d'un riu mig eixut […]

Abans que això passés, es pot dir de Benborser que era un poble del Camp de Túria, al País Valencià. Un poble força modest, els habitants del qual devien patir un algun complex d'inferioritat ja que, quan veien arribar un visitant, exclamaven: "Uei, que t'has perdut?". Cal dir que ells mateixos, parlant de Benborser, solien dir "Quatre cases i un carrer ..." i s’explicava que havien estat els únics responsables del fet que, durant anys, el tren no tingués parada al poble: tenien por que explotés... De fet, Benborser no tenia gaire bona reputació, ja que als pobles veïns es deia "Qui un bon lladre vulga ser ha d'aprendre a Benborser". Per aquesta mateixa raó, els habitants del poble eren anomenats "furtabosses". Que també se'n diguessin "caragolers" o "escarabats" és més difícil d'explicar.

La tradició local diu que Benborser va ser fundada al segle IX després que un llaurador mossàrab descobrís per obra miraculosa una marededéu que només ell va aconseguir desenterrar. Aquesta llegenda i la història antiga i moderna del poble van ser descrites per l'historiador Carles X. Subiela a Història de Benborser... Abans que perdessin la memòria, un altre dels motius d'orgull dels habitants de Benborser era de ser el poble natal del famós escriptor Eveli Volero. Després de la seva mort, la seva vídua va crear al poble mateix una fundació que du el seu nom. Malauradament, la reputació de l'escriptor, de la fundació i, doncs, de Benborser, va ser enterbolida quan es va descobrir que la traducció que havia realitzat dels versos del poeta àrab medieval Ibn Al-Garn era en realitat un pastitx escrit per ell mateix.

(Joan-Lluís Lluís. Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans. Barcelona: RBA-La Magrana, 2006, p. 35-36)