"Mirant-se a l'espill mentre s'afaita, evoca els rostres dels seus anteriors veïns: una parella de professors de filosofia pels volts dels trenta naturals d'un poblet que es diu el Quart de Benborser. Recorda també, repassant-se les galtes i la part inferior de les barres, que la nit que aquells desaparegueren li va preguntar la seua dona si no ho havia sentit; ell, mig enfonsat encara en un somni bonic, contestà que què i ella li explicà que uns colps; uns colps que primer ell no sentia i que després, quan els escoltà, van estar d'acord que provenien de la casa dels veïns i que, fins i tot, s'hi sentien uns crits com de forcejament; tanmateix, segons ell li va retraure, encara era molt prompte per a alçar-se i, en qualsevol cas, si els passava res de dolent ja s'ho farien com millor podrien, ¿no? A continuació ja no en parlaren, però van sentir per enèsima volta els crits finals, lliures de parets, al mig de caigudes i colps; després les portades al cotxe, com engegaven un motor i el seu soroll perdent-se cap als afores de la ciutat. Quan va tornar del lavabo, dutxat i afaitat, ella li va dir que no podia més i li va demanar que es canviassen de barri o fins i tot de ciutat. Abans d'esclatar en un plor li va recitar el mea culpa d'un cert Niemöller. Ell hi accedí.
Quan per fi torna a la cambra, la foscor el fa anar a les palpentes fins que arriba a la finestra i descobreix que rere la cortina ha començat a clarejar. Agafa la roba que hi ha en una de les cadires, la deixa damunt del llit i comença a vestir-se: els calçotets, els mitjons, els pantalons, la camisa, la corbata, les botes, el cinyell feixuc, la jaqueta i la gorra. La seua dona, que sembla haver-se tornat a adormir, respira més fondo i s'acotxa quan ell li fa una besada al front i li murmura a cau d'orella:
—Dorm, reina, dorm.
En obrir la porta del carrer, veu que s'anuncia sobre les teulades un dia de primavera radiant. El xofer, que aguaitava fumant al costat de la porta posterior del cotxe, llança el cigarret, saluda i es quadra en donar-li el bon dia i li l'obri.
Mentre el condueixen pel seu carrer cap a una avinguda amb molt de trànsit, evoca els rostres dels veïns i repassa els fets de la matinada amb la constatació una mica indiferent com de qui quadra un compte alié. Enfront del semàfor que els separa de l'avinguda, recorda amb un somriure que, des que festejaven, allò que més li agrada de la seua dona és la seua innocència."

(Del llibre El cel a trossos. Gent de Benborser. Barcelona: Empúries, 2001, p. 103-105)
 

***
 

EL CEL A TROSSOS

"La cosa va anar poc més o menys aixina: el Danielet, desficiós perdut tota la nit, s'adormí una altra volta en sentir els pollastres i el gall perquè no duia ni una hora de son quan els va sentir; al cap d'una estoneta, en adonar-se que encara era a lo llit, sa mare el cridà un parell de voltes i, com aquell no li retrucava, anà a despertar-lo feta un dimoni; quan li pogué llevar la soneguera de damunt i aquell va vore l'hora que era —llavors no s'estilava això de tindre cotxe més que en cases riques i faltaven deu minuts perquè isquera el trenet de l'Eliana, que en aquell temps encara no teníem baixador—, es va mudar en mig minut, va dir que no tenia temps de donar el menjar a les gallines i va fer cap a la porta. Sa mare, una dona ben sabuda (que no es comprén com li va eixir aixina el xicon si no és per lo pare), veient que per prompte que donara lo seu fill corda al rellotge i correguera cap a l'Eliana no agarraria el trenet, li va ordenar quan ja s'encamallava a la bicicleta que en baixara i que donara el menjar als animals, que després ja li diria ella com aplegar a temps d'agafar el trenet. El xicon obeí, perquè era molt ben cregudet, que això sempre ho ha tingut, com son pare, i la mare, sorneguera com ella a soles, li va suggerir que retardara una hora el rellotge del campanar, és a dir, que en comptes de tocar les huit, tocara una altra volta les set, i aixina tindria prop d'una hora per a poder aplegar a l'Eliana. Conta lo meu fill que a aquell, per a sorpresa de sa mare, la idea li va semblar perfecta, i aixina féu. Uns minuts més tard, al creuar-se amb el trenet, que sols es detindria a la Canyada, Danielet va aprendre que lo temps de Benborser no era lo temps de l'Eliana ni de Llíria; però també aprengué que lo temps d'aquell campanar capat sí que era lo temps de Benborser, perquè eixe dia totes les misses començaren una hora tard i en opinió del rector, qui pensant que el duia avariat havia ajustat de bon matí el seu rellotge amb el del campanar, no sols es féu de nit de sobte sinó que es féu de dia amb una pressa sorprenent."

(Del llibre El cel a trossos. Gent de Benborser. Barcelona: Empúries, 2001, p. 107-109)
 

***
 

VOLERIANA

"La primera vegada que et vaig mirar amb desig fou a Benborser. Tenies setze anys, Sara, i jo trenta-sis. Ta mare i tu eixíeu de ca la cosina de ton pare quan vaig girar la cantonada del carrer de la Gamba cap a la plaça de l'Església. No vaig poder evitar el record d'aquella carta on ton pare conta com va veure per primera vegada ta mare, a qui tantes voltes havia vist tornar per aquell mateix carrer —el de la Font— amb la mare d'ella i la roba que acabaven de rentar al Safareig. Era també aquesta —com la de ton pare amb ta mare— la primera vegada que et veia; la primera vegada que no veia en tu, en el teu posat de xiqueta seriosa, la filla d'un gran amic mort. Jo en tenia trenta-sis i tu una seriositat com de viuda alegre i inconscient quan ta mare et va dir si ja no et recordaves de mi, si no em feies un bes. En posar la galta dreta vaig veure el campanar tap de bassa i marronós, que el mig somriure astut del Sant Antoni de la plaça beneïa amb l'índex alçat, mentre sentia els teus llavis plens afonar-se'm dins del pit i els acaronava amb els dits de la imaginació. Tot seguit, les vores dels nostres llavis es trobaren a l'atzar: en girar la cara per a oferir-nos l'altra galta, com a bons cristians, vaig veure als teus ulls verds que t'estaves amagant una rialla, però no era de vergonya per la situació, inesperada i violenta, vaig pensar en acabat, sinó perquè sabies que m'enlluernaria aquell sol, tan roig i intens, que hi havia darrere teu."

(Del llibre Voleriana, Barcelona: Empúries, 2002, p. 9-10)
 

***
 

LAWN TENNIS

"Ahir, un dia núvol de la fi de setembre, vaig tornar a la pista. Aquesta vegada vaig viatjar amb el metro fins a l’Eliana, evitant fer-hi una ullada al passar a la vora. Des de l'estacioneta vaig perfer el camí que ell anava a recórrer el matí de juny que hi coincidírem.
Abans, però, vaig estar a punt, com ell, de fer mitja volta: hi havia tolls i molt de fang i, a més, les tempestes de l'estiu, tan freqüents i tardorals, em feien témer l’estat en què la trobaria. En algun jardí proper o en algun hort estaven cremant i, quan ja anava a fer marxa enrere, la flaire d’aquell fum d’herba humida em va omplir de memòria els sentits. Vaig decidir que la veuria des de fora, però encara m'hi vaig acostar massa: un corriment de terres al barranc, que pudia moltíssim a tarquim, havia fet solsir-se la part esquerra del fons de la pista. El mur de la casa més proper, on continuava havent-hi resquícies del que fou una línia negra, estava tot clivellat. No massa lluny, al costat de la finestra, travessada per dues esquerdes i mig tapada per grafits il·legibles, resistia la pintada contra l'OTAN. També havien caigut amb la solsida els ferros que sostenien el filat d'aquella banda, l'única resta visible del qual, de fora estant, eren unes marques de rovell en escaquer al mur clivellat del xalet. La xarxa havia desaparegut, probablement arrossegada per les pluges. Tanmateix, al terreny del que fou la pista gairebé no hi havia bassals: havien fet un bon treball els que la construïren. Un dels pals de la xarxa, l'únic que quedava, s'havia inclinat una mica cap a l’absència de l’altre; mig dit, un dit si de cas. De les línies, feia temps que no en quedava ni rastre."

(Del llibre Lawn tennis, Ciutat de Mallorca: Moll, 2004, p. 63-64)
 

* * *
 

SILENCI DE PLOM

Érem a l'agost, el dia onze, diumenge. Havia estat fora tot just una setmana, a Santander, llegint dues conferències en un palau i en un entorn que podrien pertànyer a qualsevol universitat d’aquestes terres on visc. Gràcies a una vaga de pilots, havia arribat a casa gairebé tres hores més tard del que t’havia dit per telèfon el dia abans. Anaves amb tren cap a València —feia una setmana que teníem el cotxe al taller— i la conversa fou curta i entretallada: estaves pendent de concretar aquella important entrevista i no sabies encara si l’endemà series a casa a l'hora de sopar. Se'm va acudir que un poc més tard d'aqueixa hora es complirien dos dies que en un dormitori escrostonat de sostre altíssim, com d’internat, havia estat fent una d'aquelles coses que sempre havia pensat que mai no faria i que sol ser millor fingir que no s’han fet, tot i que sabia que estant cara a cara em fóra impossible amagar-t’ho. Per telèfon, aquesta mala consciència es traduí en uns silencis una mica excessius que, afegits a la mala cobertura, et feien preguntar-me a cada punt si et sentia. Recorde que t’interessares pel curs i que et vaig dir que m'havia anat molt bé, sobretot el contacte amb la gent fora de l'aula, i que de seguida em vaig penedir del doble sentit que només existia al meu cap; per a canviar de tema, et vaig preguntar si la nit anterior eres a casa, perquè, com que al mòbil m'eixia la bústia de veu, t'hi havia telefonat i havia botat el contestador. Pel que vaig poder deduir de les síl·labes mossegades per la línia i d'informacions posteriors, em digueres que havies dormit a Benborser, a ca els meus pares, perquè havies perdut el darrer tren esperant reunir-te amb la persona de l'entrevista, un exregidor del poble, que finalment l'havia posposada a l'endemà a la nit. I allà dret, al menjador, paralitzat de nou davant la destrossa i recordant aquesta conversa, em va fiblar la idea que hi fosses quan havien entrat els lladres i vaig escorcollar la casa a corre-cuita, cridant-te com un foll. En acabant, et vaig telefonar gairebé deu minuts seguits, però el tenies apagat o fora de cobertura. Al contestador del fix, només un missatge, dels meus pares, que havien tocat feia una hora per a saber si ja havia arribat. Vaig cridar a Nelo i al diari, a una amiga teua d’un altre periòdic, al teu germà, a Barcelona, i a ca mos pares i a cal teu, que no hi era. Li vaig deixar un missatge i em va cridar al cap d'unes hores: tampoc no sabia res de tu i va quedar astorat. Quan al cap d'uns minuts, en vista de la situació i amb un calfred que derivà en pura angoixa, començava a adonar-me de l'evidència que em resistia a admetre, no podia deixar de pensar que no t'havia notat res d’estrany a la veu, com si fosses tu i no jo qui havia comès una falta; fins i tot, abans que es tallàs la línia a mitja frase, m'havies recordat que telefonàs a mos pares en ser que arribàs a Manises, com si no fos l'última vegada que… Perdó. M'havia fet el propòsit de no adreçar-me a M., més que res per no caure en aqueix patetisme elegíac que ja s'hi insinuava i que tan ineficaç resulta per a transmetre la desesperació d'aquells moments. Tanmateix, aquella desesperació és cosa del passat, i trobe que potser tant l'apòstrofe com una mica de to elegíac aniran bé per a marcar els temps i els protagonismes d’aquest relat que hui comence furtant-li una estona al treball.

(De Silenci de Plom. Barcelona: Edicions 62, 2008, p. 12-13)
 

* * *
 

JOAN FUSTER: FIGURA DE TEMPS

Podríem afirmar de nou, amb menys por d'equivocar-nos, que el de Fuster va ser un cas aberrant de megalomania demòtica i d'erudició crítica; les d'algú tan llegit que no és expert en res però que és capaç de parlar de tot de la manera més entenimentada sense fer-se avorrit, ans al contrari; les de qui no vol ser mestre dels seus deixebles sinó un déu descregut, prou omniscient per a saber que no sap res, i dubtar-ne encara, i que, per tant, no vol cap altra adoració que la d'estendre el seu culte: el d'una lectura intel·ligent infinita. L'aberració de Fuster, doncs, s'estendria des de l'àmbit íntim, el de la lectura i l'escriptura, en tant que cas aberrant d'erudició crítica, fins al col·lectiu, en tant que cas aberrant de megalomania demòtica. De fet, encara ens queden dues accepcions d'aberrant per a matisar aquest cas de megalomania demòtica. I quina millor manera de fer-ho que estrafent una altra frase de Fuster sobre March: Joan Fuster fou un escriptor valencià, i un intel·lectual, amb un problema de consciència (col·lectiva); i si March, en tant que amant, es considerava l'últim d'una estirp, Fuster es devia sentir gairebé únic en la seua llengua i en el seu gènere, aquell que parteix de la convicció que la literatura, com ell va dir, consisteix a parlar de literatura. En els seus escrits, però, a diferència d'un March elet que es vol situar als antípodes dels «delits comuns de poble», d'aquell «amor que solen practicar/los amadors amant comunament» (LXI, v. 43-44), no hi ha cap voluntat elitista, ans al contrari: gran part de la seua obra, i sens dubte la que ens ocupa, aconsegueix la fita gens habitual de ser escriptura de primer ordre i, alhora, de fer accessibles a molts lectors delits poc comuns.

[…] Per això, als assaigs de Fuster que hem llegit, el treball de l'escriptura, de l'enunciat (per exemple les seues afirmacions matisades pel dubte més o menys autoirònic o aquelles frases epigràfiques sobre March), s'oposa al discurs universitari, a l'erudició de les dades objectives, que no admeten interpretació i es presenten com a tancament del sentit. En l'escriptura de Fuster, March no és ni una peça de museu ni un cas d'exegesi erudita, sinó l'autor d'uns versos humanament contradictoris en què es relata la lluita d'un desig primari amb la llei de la moral catòlica –bastida sobre l'evidència de la condició peridora de l'ésser humà– duta a les seues darreres conseqüències. I si March era, en paraules de Fuster, «un home que aspirava a ser àngel», l'assagista de Sueca, un cas no menys aberrant de megalomania demòtica, és com a intel·lectual, com dèiem fa una estona, un home que aspirava a ser poble, a assumir la consciència d'un poble –«la consciència | de no ser res si no s'és poble», com es deia a ell mateix el poeta de Burjassot–; és a dir, a comprometre's fins a les darreres conseqüències, en tant que individu d'aqueix poble, amb la seua escriptura en la seua llengua i sobre la seua literatura; sobre la literatura que ell es feia seua, vull dir.

(De "Un cas aberrant de megalomania demòtica. Fuster lector de March", dins Joan Fuster: Figura de temps. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2012, p. 162 i 164)
 

* * *
 

SENSE FI

En el segon set del darrer partit de la meua vida, que Ximo i jo guanyàrem sense massa problemes, vam tenir punt de break en contra servint jo. Aleshores Ximo em va dir que no em preocupàs, que si ens feien el break el recuperaríem tard o d'hora, que sempre hi ha marge de recuperació tret que siga també punt de partit. En aqueix cas, el trencament és irremeiable, com el d'una parella, li vaig deixar anar obvi i somrient jo també. No, com el d'una mort, em retrucà molt seriós. I ara veig que aquell punt, que vam guanyar amb un bon servei meu al cos i una volea d'ell prou fàcil, ja l'havia perdut jo abans de jugar-lo, quan, fa poc més de dues setmanes, em pensava que li estava parlant de la seua família i de la seua relació de parella… O molt abans, fins i tot, perquè ara, just abans de perdre aquesta consciència inútil feta de mots ofegats, em veig restant creuat, cap al servidor, en aquell partit de dobles de quan teníem tretze anys i jugàvem l'un contra l'altre; i tot el que ve després és diferent: Ximo conserva sencera la visió de l'ull esquerre, arriba a professional, no s'obsessiona, un colp retirat, a traure un jugador fins al punt de dopar un adolescent i, a més a més, no es casa amb Úrsula, però potser jo sí, i sóc jo, amb Ximo i son germà, qui munta una acadèmia amb els diners del meu sogre; i, al capdavall, ningú no em liquida per un malentès d'una telefonada i un puto pdf en anglès, els quals no havia d'haver sentit ni rebut, en una merda d'aparcament una estúpida nit d'agost.

I, tanmateix, si jo hagués restat creuat, l'únic que hauria canviat en aquella patxanga de nanos de fa tants anys, l'únic, és que potser no hauríem tingut punt de break gràcies a la meua restada. Un punt de break que, a sobre, com que Ximo, òbviament, no va poder seguir, ningú no va perdre ni guanyar. Almenys, no aleshores. No en una pista, sinó, com deia, en un descampat prop de Bétera una estúpida nit d'agost.

(De Sense fi. Barcelona: Angle, 2015, p. 74-75)
 

* * *
 

FALSE FRIENDS

Temps de penediment, de penitència que va en el pecat, com aqueixos llums obscens, brutalment grocs i expansius, al que era una fèrtil vall del Camp de Túria; com tu ací, assegut a deshora al teu despatx de traïdor, d'oferta que no es pot rebutjar i que no has rebutjat, donant-te arguments que t'hauries negat a admetre en llavis d'un altre, apostrofa ja dret la seua imatge reflectida al vidre. Com quan vas acceptar aquesta plaça: no saps estar sense fer res, et deies; què faràs si no fas classe? Tu, jubilat? Passejant el gos que no tens? Anant a recollir de l'escola els néts que en realitat són fills d'un nebot? Sí, cadascú té el seu preu, conclou mirant-se la barba blanquinosa, les arrugues del front i dels ulls o els cabells en retirada, i també la seua manera de fer-se creure que no haurà de pagar-lo amb escreix, amb un munt d'interessos.

(De False Friends. Barcelona: Més Llibres, 2017, p. 19)
 

* * *
 

FALSE FRIENDS

En esbandir-se el sabó, abans d'apartar la cortina de plàstic, quan recupera l'alè i el trepant de les temples minva una mica, se li acut que tots ells, tots aquells aimadors de les glòries valencianes amb qui havia parlat o que havia escoltat, tenien una altra cosa en comú: o defensaven les seues tesis en castellà (la immensa majoria) o s'espolsaven per a l'ocasió un apitxat llastimós, atapeït de castellanismes… Això li recorda la seguretat en la veu i l'esguard d'aqueix tipus amb qui s'ha gitat quan anit li digué que valencià i català eren llengües diferents, però que ell, ho havia de reconèixer, no parlava mai la valenciana, ni a casa ni amb els amics ni a la facultat. Tot i que això, com hauria dit un individu que maltracta la dona, no volia dir que no fos seua i que no se l'estimàs, ans al contrari; ni menys encara que tant li fes que els catalans els la furtassen!

(De False Friends. Barcelona: Més Llibres, 2017, p. 182-183)

* * *

FONS DE FORMES

Levante feliz

(Discurs narrativitzat o contat)

Tres tipus jóvens amb caputxa i mocador entraren a la Tres i Quatre, van cridar unes consignes d’ultradreta i contra els catalans i la cultura catalana, s’enfrontaren a clients i llibreters, feren una petita destrossa i isqueren com havien entrat, com lladres segurs d’ells mateixos.

I l’animat centre de la València vespertina dels divendres, amb aquella temperatura privilegiada del seu hivern mediterrani, els va acollir al seu si, on es van fer fonedissos entre els nombrosos vianants que al cap d’uns metres ja no els miraven ni amb indiferència.

De Discurs narrativitzat o contat

És en aquest mode de narrar les paraules, com a fets simplement enunciats: «van cridar unes consignes d’ultradreta i contra els catalans i la cultura catalana, s’enfrontaren a clients i llibreters» («Els encaputxats han actuat en tot moment de forma violenta i proferint crits espanyolistes i anticatalans», llegim a VilaWeb), on més predomina la veu del narrador sobre la dels personatges; és el més oposat, doncs, a l’estil directe, que fóra el més mimètic. Alhora, és el tipus de discurs més útil per a resumir diàlegs i esdeveniments, per a fer una ràpida transició cap a episodis més sucosos que s’han de contar amb més detall. És, com si diguéssem, el pòrtland que enganxa les rajoles (tot i que aquesta darrera paraula, tan present a la València de fa uns anys, no és la més adequada per a engrescar els lectors, ho reconec), o siga, el tipus de discurs amb què solen contar-se fets i paraules sovintejats i a què hom, ai las!, no acostuma a donar gaire importància…

(De Fons de formes. València: Tres i Quatre, p. 23 i 101)