[…] Company, traductor i monitor de tennis, lliga ambdues històries amb un cert enginy literari que acaba prenent cos en un oportú epíleg final que arrodoneix el sentit de tot plegat i hi incorpora una brillant metàfora tennística que, d'alguna manera, remet al Match Point de Woody Allen, una de les moltes referències cinematogràfiques que creuen el llibre, algunes subjacents, com l'esmentada, d'altres ben explícites, com ara Andrei Tarkovski. És la manera de fer confluir el ric univers referencial de l'autor i la immediatesa de la novel·la, la més explícita i àgil que ha publicat, crònica parcial d'un entorn salvatge i inhòspit regit per l'addicció al sexe, al poder, a l'èxit, i, en tant que tot això, un món estret, patètic, profundament forassenyat i desgraciat. Dinamita. D'alguna manera, canvia el procediment: Company proposa una novel·la atractiva i tòrrida, amb unes trames enganxoses, que no deixa de banda una prosa substancial i elaborada i un sòlid substrat intel·lectual. Sense renunciar al lector exigent, l'espectre s'eixampla. Tant de bo Sense fi serveixi a un autor valuós per captar nous lectors. I perquè, algun dia, doni el colp (literari) definitiu.

(Guillem Pufarré. "Sexe, tennis i cintes de vídeo", El Temps, 30 de setembre de 2015)

* * *

Si Salvador Company deu als seus avis la fascinació pels relats ben explicats, a nosaltres ens sedueix la saviesa narrativa de l'autor que construeix meticulosament aquesta novel·la, guanyadora del XXV Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler, original i atrevida, tràgica, però amb tocs d'humor i ironia intel·ligents. Amb el títol d'una pel·lícula de Krzysztof Kieslowski, ambientada a València i Benborser, univers mític de Company, la narració presenta l'esperit de Toni Sanchis, entrenador de tennis, en la recerca apassionada per descobrir el motiu i l'artífex de la seua estranya mort. Hi trobem el thriller, les descripcions poètiques, les reflexions psicològiques –Nica recorda la parella assassinada per un assumpte de xantatge–, i la confessió hipòcrita que mostra el poder, la corrupció i l'addicció a la pornografia –Josevi, professor universitari aspirant a polític. Però també tot un llegat literari que apunta al naixement i a la mort, a tots els dies entre una data i altra que comprenen una vida (Alberto Caeiro), a l'erotisme extrem sense reserva (Ausiàs March) i, en definitiva, al somni de la permanència quan, arribat el matí, es retorna de l'Inferno (Dant Alighieri). Celebrem, doncs, aquesta història que ens captiva i contribueix a renovar la qualitat de la nostra literatura.

(Isabel Robles. "Entre dues dates", Levante-emv, 17 d'octubre de 2015)

* * *

Los collages surrealistas –escribió Breton, en 1929– son tajos en el tiempo, en los que vidas anteriores, reales y futuras, se funden en una sola y producen la ilusión del re­conocimiento. Como este premio Ciutat de Tarragona de novela Pin i Soler, del reconocido autor de Voleriana, Silenci de plom y Lawn tennis, Salvador Company (Valencia, 1970). Una obra ambientada, al igual que las anteriores, en el mítico Benborser; mezcla de thriller, humor, erotismo, crítica social y reflexión metaliteraria; con referentes cinematográficos y televisivos; que juega con las convenciones y los arquetipos, que retrocede y avanza, recupera y fusiona, que yuxtapone imágenes y situaciones –al modo de los viejos surrealistas– en un intento de dar forma a determinados traumas psicológicos e históricos. Y lo hace con rapidez y ligereza, buscando el papel activo del lector, que elabora la propia traducción de lo narrado.

Hay tres protagonistas. Toni, entrenador de tenis en un club de clase media alta, criado por unos tíos, juerguista y mujeriego, amante de la mujer de su amigo y jefe, investiga las causas de su muerte, en un entorno mafioso, relacionado con el dopaje. Josevi, profesor universitario, tertuliano televisivo, aspirante a político y adicto a la pornografía, inmerso en la estulticia y la corrupción, decide darse una oportunidad y, en un divertido monólogo teatral, confesarse con el rector de su pueblo. Verònica, filóloga y escritora, reflexiona sobre su vida, habla del propio oficio, del renacer del deseo, de amor por la pareja muerta, actriz amateur de videos porno, y de venganza contra el asesino. Y al navegar por el texto, se reconoce Sin final, de Kieslowski, con ese fantasma que influye en la realidad de forma metafísica. También, Match Point, de Allen, con ese personaje guiado por el azar, la ambición y el sexo, y el final inesperado que cierra el juego del principio, cuando la suerte desafía la inteligencia y la lógica de protagonistas y espectadores. Y está Delitos y faltas, del mismo director, con esa estructura extraña, que enlaza historias distintas; esa visión ácida, descarnada y melancólica sobre la vida y la muerte, la moral y la culpa, en un mundo sin Dios, donde si tú no te castigas nadie lo hace. Donde nos preguntamos: quién es el culpable, qué es ser culpable.

(Anna M. Gil. "Delitos y faltas", La Vanguardia. Cultura/s, 31 d'octubre de 2015)

* * *

[…] La principal força estètica de Sense fi radica en un destí que es va desplegant a través dels personatges. Estructurada en tres parts ("Punt de break", "Pecats i delictes" i "Epíleg"), els capítols d'aquesta novel·la recreen una llei de vasos comunicants en què emergeix la veu d'ultratomba d'un home assassinat (Toni, una mena de Joseph K.) que intenta descobrir per què l'han sentenciat, la confessió d'un professor universitari (Josevi) que confia en el seu arribisme i en les influències per grimpar en el canemàs de poder de la dreta valenciana, i l'elegia d'una filòloga (Nica) que evoca la seva amant desapareguda (Marta). Aquestes veus alcen un tapís caracteritzat per l'especulació urbanística, la prostitució, la corrupció política, la droga, el nepotisme, l'extorsió, els sicaris… Mística negra en clau valenciana. La trama argumental, estudiadament confusa però amb molta unitat poètica i temàtica, a poc a poc va obrint un món en què la degradació personal és proporcional a la degradació social, i viceversa […]

(Lluís Muntada. "Narrar la ignomínia", L'Avenç, núm. 417, novembre de 2015)

* * *

El cas de Salvador Company, per allò que fa a l'edició, és ben curiós per a ser un autor valencià. Es tracta d'un escriptor que ha publicat tots els llibres fora del País Valencià, i potser això ha fet d'ell una mena de rara avis en el sentit que no és tan conegut com caldria pels lectors valencians, i, fins i tot, per als catalans endinsar-se en la lectura dels seus llibres no deixa de ser una aventura més o menys estranya, perquè Company sempre ha escrit de la seua més directa proximitat –no oblidem que el poble mític de la seua literatura, Benborser, és un univers radicat a les nostres terres–, a més de fer servir amb excel·lència el model occidental de la llengua. I el lector interessat, aquell que de debò s'estima la literatura, no pot permetre's el luxe d'ignorar una obra amb la qualitat i la profunditat de la seua prosa.

Des del primer llibre de contes, El cel a trossos, l'ambició literària ha estat una constant. Amb la novel·la Voleriana, reblerta de veus i ecos literaris, va guanyar el premi Documenta. Després, publicà el recull Lawn tennis, un llibre sobre el passat i el retorn amb el rerefons de la Guerra Civil. Amb Silenci de plom un sorprenent tour de force actualment gens habitual, aconseguia el premi Joanot Martorell i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Ara, amb Sense fi, premi de novel·la Pin i Soler, publicada per Angle, de nou l'autor ha escrit un llibre sense concessions, de lectura àgil i directa, però al mateix temps un artefacte literari perfecte. Estructurat en dues històries tracta el tema de la corrupció moral i econòmica de manera explícita amb un humor corrosiu i crític, on el sexe i les drogues –el dopatge i d'altres– juguen un paper de degradació creixent, i on el crim és un teló de fons ineluctible. El títol de la novel·la Sense fi –a més d'un homenatge evident al fil de Kieslowski– avisa el lector des d'un principi: perquè la miseria humana, l'actitud amoral i l'ambició desmesurada sempre són un pou sense fons. Un llibre que és un colp directe al fetge.

(Ramon Guillem. "Directe al fetge", Cartelera Turia, 2015)

* * *