"Jaume Reboll, als trenta-tres anys, tenia la testa una mica gris, però en la resta era prou jove. Tenia el rostre fresc, la mirada viva, l'esperit vigorós.
Sinó que després d'una joventut apassionada i aventurera, volia fer vida d'home reposat. Havia estat un xicot fantàstic, d'aquells que la gent diu que no toquen de peus a terra.
Als vint-i-dos anys havia deixat família i terra nadiua per a recórrer nombrosos països estrangers. Ningú no s'havia explicat mai els motius de la seva fugida, abans de llicenciar-se en Dret. La seva mare, després de molt rumiar, i no trobant altres raons, ja que no volia acabar de creure que el seu fill sigués boig del tot -una mica, sí- atribuïa l'atzagaiada de Jaume a certes divergències familiars.
No encertava, la pobra dona. La fugida de Jaume i la seva llarga estada a l'estranger, havia estat... com ho diríem? Un acte filosòfic. Per certes coses de la consciència i del pensament, hi ha homes que tenen el mateix pudor que per les del sexe. No revelen les intimitats a ningú. Jaume Reboll, després de llargues i profundes meditacions havia arribat a tenir la convicció de que la breu, fugitiva i mesquina vida que ens ha estat donada, és poca cosa per l'home. Segons ell, l'home està dotat de meravelloses facultats que la vida no li dóna temps de desenrotllar. Sobretot, considerava una mida injusta que tots els homes per un igual no tinguessin més que una vida. Certs homes, haurien de viure dues i tres i quatre vides, perquè dins d'ells hi ha la possibilitat de viure-les."

(Inici del llibre L'home que tenia més d'un vida. Alella: Pleniluni, 1980, p. 21-22)