"Suïcida frustrat, l'evasió era també una mort, una manera de desfer-se de tot el llast del passat, i alhora una resurrecció, la purificació per a una vida nova. Les idees de l'època, l'individualisme, l'anarquisme romàntic, flotant aleshores en l'ambient, devien ésser un adob excel·lent per nodrir els seus propòsits.

En la seva evasió no el guia, però, cap propòsit concret. Hi és impel·lit per ideals i sentiments contradictoris. Tan aviat significa per a ell com una renunciació a la seva primitiva vocació d'artista, un afany de viure les aventures que l'art no podia oferir-li sinó en somnis, com un desig imprecís, poc formulat, al principi, d'extreure'n una lliçó, una experiència que madurés el seu temperament, que el fes més comprensiu i lúcid com artista. A poc a poc és d'aquesta idea de la que més s'enamora. Cap experiència no li doldrà si pot augmentar el seu coneixement de l'home, en profit del seu art d'escriptor. Vol arribar així al fons del dolor, de la misèria humana.

[...] ¿Fins on, però, és cert que aconsegueix alliberar-se de tota llei moral? L'experiència a què es lliura ¿és realment tan revolucionària com en dramatitzar-la suposa? [...] No: Puig i Ferreter no s'allibera de les lleis morals. En pot tenir l'impuls, però segueix essent un petit burgès, presoner de la seva educació, de la moral clàssica. Ell mateix a estones hi convé lúcidament.

[...] El desig de fer que la literatura catalana vagi molt d'acord amb l'hora d'Europa, ens ha portat sovint, forçant la nota, a veure repetir-se en petit, a Catalunya, els grans fenòmens que ens enlluernen des de fora. [...] Per ésser molt europeus, renunciàvem, individualment i col·lectiva, al que més estima un escriptor, un artista, especialment des del romanticisme ençà: la personalitat. Alguns que no han pogut ésser mai ells mateixos, han estat successivament considerats com a dobles de creadors ben contradictòria. Puig i Ferreter, que fou per un moment Ibsen, ha estat després Dostoievski. Es vol res de més poc seriós?"

(Domènec Guansé. "Camins de França", Guia de literatura catalana contemporània. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 249-251)